el mercat de la vivenda

L'amarga experiència de llogar pisos

Trobar una vivenda decent en poblacions com Barcelona, València o Madrid s'ha convertit en una proesa per a la majoria dels joves

ml05759

ml05759 / Miguel Lorenzo

8
Es llegeix en minuts
Gabriel Ubieto / Nacho Herrero / Rebeca Queimaliños

AMPARO SORIA / VALÈNCIA

Amparo Soria té 27 anys, és mileurista i resideix a casa dels seus pares, encara que fa temps que busca un pis per anar-se’n a viure amb el seu nòvio, que està preparant oposicions. Més o menys s’interessen per un pis al dia i en visiten un a la setmana. I les setmanes van passant. Busquen a la zona centre de València. «Però ens és igual el barri que sigui», aclareix. Aquest plantejament obert fa que no falti oferta. «Cada dia surten pisos però qualsevol d’una habitació i sense ascensor suposa entre el 50% i el 60% del meu salari. I no parlem de pisos luxosos. Però més enllà de la capacitat per pagar-lo, hi ha les exigències. En dos ja m’han demanat una nòmina de més de 1.500 euros, també exigeixen contracte fix o avals», desgrana. Tot i no estar en una mala situació, sempre van al fons de la llista. «El problema és que hi ha molta demanda i si hi ha qui aporta dues nòmines o contracte fix van davant de nosaltres», explica.

    

L’Amparo i la seva parella no són nous en la prospecció del mercat. Fa dos anys van buscar un pis per a ell «i els preus eren d’entre 50 i 100 euros més baixos; llavors els rebutjàvem per cars, però ara aquests preus s’han normalitzat i segurament empitjoraran, no hi ha res que t’indiqui que baixaran». A més, la professionalització del sector contribueix a rebaixar el poder negociador. «Gairebé sempre tractes amb agents immobiliaris i sento que, si demano una rebaixa, se’n riuran a la meva cara», admet.

    

La ciutat ha anat absorbint el creixent flux d’estudiants Erasmus (que segons les últimes dades suposen anualment el 0,5% de la seva població davant, per exemple, el 0,3% de Barcelona), encara que amb augments de preus evidents en alguns barris. Però l’impacte de les vivendes vacacionals ha canviat completament la situació del mercat de manera global. «La influència és absoluta», afirma l’Amparo, convençuda.

Centre i platja

També ho indica així l’informe que aquesta mateixa setmana ha fet públic la patronal hotelera Hosbec sobre la plataforma Airbnb. Segons les seves dades, al febrer es van reservar a la ciutat unes 1.800 propietats, quan en aquest mateix mes del 2016 a penes van ser 600. El creixement anual d’aquest tipus de lloguers és del 57% i la mitjana d’ingressos mensuals per als propietaris és de 802 euros, gairebé imbatible per lloguers convencionals.

    

Però, sobretot, l’estudi cridava l’atenció sobre l’extensió del fenomen. Si els lloguers estudiantils s’han concentrat en barris pròxims a les universitats, la plaga de lloguers turístics s’estén per tota la ciutat. Els punts neuràlgics són Ciutat Vella i Ruzafa al centre i tots els barris de la platja, que fins fa dos anys es comptaven entre els més barats. El creixement anual dels pisos dedicats a aquest tipus de negoci als poblats marítims oscil·la del 70% de la Malvarrosa al 80% de Camins al Grao. Però la mitjana de la resta de barris que ni són cèntrics ni tenen l’atractiu de la platja és del voltant del 50%. Per un costat es redueix l’oferta i per un altre es disparen els seus preus. 

Juan Ricón / RICARD FADRIQUE 

JUAN RINCÓN / BARCELONA

Fins fa a penes dues setmanes, el Juan es despertava cada matí amb la imatge de la Sagrada Família de Barcelona entrant per la seva finestra. «Era casa meva, durant cinc anys va ser casa meva», explica aquest noi de 29 anys, a qui al març  va vèncer el contracte de lloguer d’un pis d’uns 70 metres quadrats ubicat a l’avinguda Gaudí amb Indústria. Pagava 790 euros i fa dos mesos li van oferir renovar el contracte per 1.300 euros, el 60,7% més. «Em vaig quedar en xoc, ja tenia al cap que era casa meva», explica. El Juan és modista i té «un bon sou», com ell mateix defineix, del voltant de 3.000 euros. Afrontar la pujada li implicava dedicar el 43,3% de la renda a pagar la vivenda. «Tinc la sort que em vaig poder plantejar assumir-lo, però vaig preferir buscar un altre lloc per veure si trobava alguna cosa més barata», explica.

    

Aquest dissenyador de moda té un sou per sobre de la mitjana dels joves barcelonins. El 64,7% dels menors de 30 anys tenen salaris de menys de 1.000 euros al mes, segons dades d’un recent informe de l’ajuntament. No obstant, el percentatge dels ingressos que dedica a la vivenda s’acosta a la mitjana, ja que el 42% dels habitants de la capital catalana i la resta de l’àrea metropolitana destinen més del 40% de la seva renda a la vivenda, segons dades de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge a Barcelona (OHB).

    

En el moment que va decidir rebutjar la pujada es va posar a buscar, amb l’avantatge que la immobiliària el va avisar amb un mes d’antelació extra sobre els 30 dies obligats per la llei. Avui el que serà la seva nova llar durant els pròxims cinc anys està al barri Gòtic i el seu preu mensual és de 1.100 euros. Per entrar-hi a viure, la inversió ha sigut més elevada. Tres mensualitats avançades, a les quals ha de sumar la del primer mes i 1.500 euros per a la immobiliària que li ha gestionat el contracte. Preu total de la mudança: 6.000 euros.

    

A part del preu, el Juan va haver de fer un streaptease financer presentant la declaració de la renda del 2016, un document bancari amb la seva última nòmina i un altre emès també pel banc demostrant que és una persona econòmicament solvent. «Com que vaig demanar que em fessin un contracte de cinc anys i no de tres, com em proposaven, em van incloure una sèrie de clàusules penalitzadores», comenta. 

    

El Juan dorm aquestes setmanes a casa dels seus pares, perquè encara no té donada d’alta la llum i l’aigua. Malgrat tots aquests «maldecaps», com ell defineix la mudança, es mostra «content i il·lusionat» amb el canvi de pis de lloguer. No obstant, davant la perspectiva de tornar a viure un procés similar d’aquí cinc anys, el primer que pensa, diu, és a comprar-me un pis. «Tal com està el mercat i la legislació, t’empenyen a això», reflexiona.

Independitzar-se

Els que també viuen amb els seus pares, encara que ells sense un pis que els esperi, són el Galo i la Natalia, dos amics de tota la vida del barri de Gràcia que es plantegen independitzar-se. Tots dos tenen 26 anys, tres per sota de la mitjana d’emancipació dels joves a Espanya, segons dades d’Eurostat. Els suecs, els més precoços, ho fan als 19,7 anys, mentre que els francesos, als 23,9.

    

Tenen feina estable, encara que uns ingressos una mica més modestos que el Juan, i estan buscant alguna cosa per anar-se’n a viure junts. «Trobar pis per a dues persones a Barcelona a un preu raonable és gairebé impossible, fins i tot en zones de la perifèria o pisos de molt pocs metres quadrats», expliquen. 

Macarena Lozano / JOSÉ luis roca 

MACARENA LOZANO / MADRID

Aquesta és una història amb final agredolç. Macarena Lozano (Linares, 1982) va activar les notificacions dels principals portals immobiliaris el mes de maig i va acabar per compartir pis el mes de setembre. Calcula que en cinc mesos va realitzar més de 80 trucades telefòniques, va visitar al voltant de 50 immobles al centre de Madrid i va perdre el compte de les til·les que es va prendre a deshores el mes de desembre. Els seus requisits eren assenyats: un pressupost de 700 euros per trobar un pis decent de 40 metres quadrats. Sense extravagàncies. A la zona central de Madrid, amb llum exterior, calefacció i dignitat. El tercer mes va descartar el requisit de llum natural, però fins i tot així va ser impossible. «Trobar pis a Madrid és senzillament utòpic i frustrant. Un dret recollit a la Constitució s’ha convertit en un article de luxe. Hauria de regular-se d’una vegada aquest despropòsit», diu. 

    Les dades corroboren l’experiència de la Macarena. L’últim estudi de Fotocasa revela que els preus del lloguer han pujat el 28% en els últims quatre anys i les plataformes de lloguer turístic al centre han volatilitzat el lloguer residencial. Aproximadament, una de cada cinc cases del barri de Sol –centre de Madrid– ja està disponible a Airbnb, segons dades del Cadastre de l’Ajuntament de Madrid. I la tempesta perfecta és que en aquests mesos caduquen els últims contractes amb l’antiga llei d’arrendaments urbans, i molts llogaters madrilenys estan a punt de renegociar les seves rendes i els preus de lloguer s’han disparat. Un escenari que desplaça la població a barris perifèrics.

    

Notícies relacionades

La competència entre possibles llogaters és un altre factor estressant en la recerca de pisos. Les visites presencials es converteixen en autèntics camps de batalla psicològics. «He visitat pisos amb gairebé 20 persones al mateix temps i és una situació realment incòmoda. L’ambient és irritant i hi ha una situació de lluita permanent. Intentes agradar per quedar-te amb el pis, però no saps si compleixes els requisits i et qüestiones a tu mateixa. És més angoixant que una entrevista de treball», matisa. La dramàtica situació ha propiciat l’eclosió de col·lectius que reivindiquen mesures governamentals que afrontin el problema i inverteixin en protecció a famílies.

Regulació

La Comunitat de Madrid prepara una regulació que permetrà a les comunitats de veïns prohibir en els seus estatuts l’ús turístic en els seus edificis i considerar plataformes com Airbnb empreses turístiques susceptibles de ser sancionades amb fins a 300.000 euros per incompliments. Per la seva part, l’ajuntament preveu limitar el nombre de dies que es pot llogar un pis a un turista sense que els propietaris estiguin obligats a obtenir una llicència com a establiment d’ús terciari. Mentre aquestes mesures no tinguin impacte en el mercat immobiliari, Macarena i la resta de llogaters seguiran buscant el seu dret a una vivenda digna en plataformes que potencien l’especulació i visitant pisos a quilòmetres del seu objectiu.