Montoro, atrapat

No ha de ser fàcil exercir responsabilitats de govern sentint continuadament múltiples i discordants veus del que s’ha de fer. Algunes, per pròximes. Altres, per ànsia de vendetta. Però aquest és el resultat d’haver configurat el finançament autonòmic sense principis clars, blindats, deprés d’un pacte (foedus) federal de debò.

Queda així el clam d’una reivindicació permanent davant l’Estat de qui té una necessitat de més despesa i es mereix millor transferència del pare patró. En aquesta disjuntiva bascula avui el ministre, entre els diners que hagi de posar sobre la taula per calmar els ànims d’un sistema caducat i sanejar els deutes del passat, fet de mala consciència per un finançament que se sap que no és just. Els del partit de Cristóbal Montoro, que o bé per seguir la seva recomanació d’austeritat o per ser amics seus ja estaven més ben finançats, reclamen nul·la condonació o quitacions de deute, per allò de no premiar el malgastador.

Els altres l’exigeixen, perquè és tradició sanejar abans d’acceptar un sistema nou i proclamar que no tornarà a passar. És de manual que en el curtterminisme polític en què estem instal·lats el ministeri posi pocs diners nous al damunt de la taula (tot i que existeixen càlculs que proclamen una insuficiència de finançament ordinari ni més ni menys de 23.000 milions anuals) i així intenti complir els seus propis objectius de dèficit.

I avui promet, a canvi, alliberar el cost financer (deute perpetu, reestructuració o quitació dels 270.000 milions de deute viu, d’entre els 160.000 assumits per l’Estat), una despesa per a les comunitats més endeutades.  Però a tipus d’interès actuals, això no allibera prou recursos ni permet que les comunitats autònomes puguin tornar a l’ortodòxia de finançar-se en els mercats en lloc de deixar-ho tot a mercè d’aquest déu m’ho va donar, déu m’ho va prendre al qual les sotmet el fons de liquiditat autonòmic (FLA).

Certament pot ser important en el futur amb interessos a l’alça; però això ho veuen com una cosa a llarg termini per part d’un ministre que llavors ja no exercirà i d’un conseller que vol gastar ara i no demà el que avui no té. I esquiva els que no volen cap tipus de quitació, ja que redimir el seu cost no deixa de ser la seva derivada.

Notícies relacionades

Ametller entra en el sector del menjador escolar amb Saned

Borges ven a un fons el seu negoci agrícola de fruita seca

El finançament autonòmic necessita un canvi fonamental si ha de ser peça de reencaix i no incentiu per al desencaix, almenys, d’aquelles comunitats que ja fa temps que senten que se’ls està prenent el pèl. La regressió a la mitjana d’entre els que aspiren a més autogovern i d’aquells a qui els en sobra, o la recentralització per reducció a l’absurd d’una descentralització uniforme, sense sentit independent de mida poblacional, capacitats i voluntats, suposa una violació manifesta del principi fonamental de l’equitat al tractar igual els desiguals.

Sense aquest reconeixement no s’entreveu cap mena de llum sortint del túnel ni solució al conflicte entre comunitats autònomes, atiat pel mateix ministeri per la seva incapacitat de proposar alternatives. D’aquesta manera continuarà la imposició d’una mica més del mateix.