Simbiosi o parasitisme

El meu primer contacte amb el que ara coneixem com a economia col·laborativa va ser el 1999. En aquella època tenia un PC muntat a mida amb un Pentium II que, malgrat que els meus pares pensaven que m'ajudava en la meva nova feina, realment era l'eina ideal per a jocs com el Doom 2 i per seguir en contacte via e-mail i ICQ (missatgeria instantània) amb els companys de la carrera que feia un any havia acabat.

Aquell any, la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, llançava SETI@home, un projecte col·laboratiu d'investigació d'intel·ligència extraterrestre que es basava en l'anàlisi de dades mitjançant una xarxa d'ordinadors distribuïts per tot el planeta. Els voluntaris ens descarregàvem una unitat de treball d'un servidor i era processat al nostre ordinador amb un programa proporcionat per SETI. Malgrat la popularitat del projecte i, vist ara des de la distància, discrepo que realment fos un projecte col·laboratiu. Milers d'usuaris voluntaris posaven les seves màquines a disposició de SETI, sense tenir en compte el desgast del nostre disc dur o el cost de les connexions a internet per enviar els paquets analitzats.

Des del meu punt de vista, la definició del que és economia col·laborativa hauria d'estar molt pròxima al que la biologia diu que és la simbiosi: la relació tròfica entre dues espècies on els dos organismes en surten beneficiats.

No ens enganyem: Uber té entre els seus accionistes empreses de capital risc, com Google Ventures, o també bancs d'inversió, com Goldman Sachs, mentre que Airbnb ha arribat a la impressionant xifra de 10.000 milions de dòlars en la seva última valoració, i ha superat, tal com indicava The New York Times el mes de març passat, la valoració de Hyatt (empresa de 57 anys i més de 500 hotels a tot el món). ¿Ens creiem, doncs, que existeix una relació d'igualtat entre dues parts? Siguem realistes, parlem de plataformes que es guanyen la vida amb les comissions que treuen de posar en contacte l'oferta i la demanda, i algunes d'elles guanyen diners amb la feina de persones no assalariades i que, per tant, no paguen impostos ni cotitzacions socials.

Quan el 31 de desembre Uber deixava d'operar a Espanya, la xarxa s'omplia amb el hashtag #YoApoyoUber (llançat per la mateixa companyia) amb comentaris en contra dels taxistes, acusant els governants d'ocults interessos i onejant la bandera de la lliure competència. Bé, una economia demostra la seva fortalesa i vitalitat quan és capaç de transformar-se de manera justa i respectant tots els ciutadans. Quan les lleis vigents no es poden aplicar a les noves estratègies impulsades per grans corporacions, no s'hi val a vestir-ho amb l'argument que el marc legal no contempla l'economia col·laborativa; parlem del fet que el capitalisme ferotge ha trobat la manera de vestir-se de xai.

Aquest estiu, a Barcelona, ha estat un dels més tensos en els últims anys: la fotografia d'uns italians despullats en un supermercat de la Barceloneta feia esclatar l'alarma entre els residents, el barri deia «prou» i el conflicte s'estenia per tots els barris que conviuen amb el turisme. Airbnb té molt a veure amb tot això. Fins ara el pastís del turisme se'l repartia majoritàriament el sector hoteler, però fa uns anys va començar a alçar la veu en contra de la irrupció dels pisos turístics. ¿Es tractava d'una reclamació social o en favor de la preservació de la cultura i del teixit econòmic de la ciutat? Tots sabem que no era simplement una reivindicació econòmica.

Amb l'augment del turisme, un 6% més que el 2013, inversors i propietaris de pisos en zones turístiques han volgut fer, i mai més ben dit, el seu agost. Comunitats de veïns s'han vist forçades a conviure amb ciutadans estrangers que passaven, com a molt, una setmana a la nostra ciutat, per després ser rellevats per un nou grup de turistes. Les molèsties són més que evidents i Airbnb no n'és mai responsable, per tant, ¿el benefici per a qui és? Si torno a buscar en la biologia la definició que s'acosta més a això és el parasitisme, on un organisme estableix una relació tròfica amb una altra espècie anomenada hoste i li produeix tot classe de perjudicis.

Són molts els que atribueixen a la crisi l'expansió de les anomenades economies col·laboratives, però jo sóc més de l'opinió que es tracta d'un canvi social. A l'enquesta que va fer KPGM a 200 directius del sector de l'automòbil, ja s'hi apuntava que el 46% dels menors de 25 anys no tenen interès a tenir cotxe propi. Ho podem veure a la universitat, el cotxe ja no és un símbol de llibertat, ara ho és el telèfon mòbil, i és aquí on les apps agafen força.

Notícies relacionades

Els europeus reduirien un 80% la compra de marques ‘made in USA’

Catalunya vol minimitzar l’efecte dels aranzels en 1.200 firmes alimentàries

En un episodi de The West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca), el president Bartlet, per justificar un tractat de lliure comerç, diu: «Qualsevol avanç econòmic implica el que Schumpeter va denominar destrucció creativa». Afortunadament no estem a principis del segle XX i el potencial creatiu i innovador dels joves estic convençut que servirà per fer una societat més justa i realment col·laborativa.

Per cert, ara com ara SETI@home no ha trobat cap senyal inequívocament extraterrestre.