Consumits pel foc

Aquesta setmana no ha sonat el despertador a les cinc del matí a casa d’Isabel de Pedro i Jesús Cano. Ella no ha hagut d’arreglar-se corrents per estar a punt al seu lloc de treball a les sis, com cada dia, ni ell ha arribat a aquella hora a casa cansat després de treballar vuit hores, com li passa quan li toca el torn de nit. Tampoc va fer el de tarda, ni va anar a la fàbrica al matí. Aquests dies, en aquesta casa burgalesa de classe treballadora es respira una estranya sensació vacacional.

No hi ha les presses d’altres matins, ni l’habitual encaix d’horaris per tenir la casa i els dos fills, de 14 i 16 anys, ben atesos. Semblen jornades de festa i descans, però l’ambient és trist. Diumenge passat es va cremar la factoria on tots dos treballaven i des d’aleshores regna l’angoixa en aquestes estances. El futur, que fins fa set dies era un paisatge segur, avui és un territori incert.

«S’ha acabat tot». Isabel, de 41 anys, només va encertar a pronunciar aquestes tres paraules el 16 de novembre, quan va anar corrents als voltants de la planta que Campofrío té al polígon de Gamonal, a Burgos, molt a prop de casa seva. Entre sanglots, una amiga l’havia trucat per telèfon per explicar-li que la nau on unes quantes hores abans havien estat envasant pernil dolç a talls, ara estava en flames. S’hi va acostar pregant que l’accident fos menor, però de lluny podia veure’s la impactant fumera negra que ennuvolava la vista i encongia el cor. No, el foc no era petit. La fàbrica sencera, de 40.000 metres quadrats, era un forn en plena combustió.

La crisi en forma de foc

S’han acabat els cinc anys que fa que talla barres de fiambre a la factoria, més els que va passar com a operària eventual, i els 13 que el seu marit ha estat coent peces de pernil en aquestes mateixes instal·lacions. Al caliu de les flames i en qüestió de minuts, es va acabar la font d’ingressos que mantenia la família i el motiu que els va animar fa gairebé una dècada i mitja a mudar-se des de Sòria, on residien abans, i a buscar una casa a prop del polígon industrial. Campofrío era la seva vida, el rellotge que marcava les seves hores, el calendari que ordenava les seves setmanes, depenent del torn que els toqués atendre: ella, unes vegades de matí i altres de tarda; ell, una vegada al mes, també a la nit. La fàbrica no parava, la feina era exigent, però almenys no els en faltava. La crisi, cosa inaudita, no havia tocat aquesta porta. Fins diumenge passat.

La nit anterior, Isabel havia anat a sopar amb companyes de la factoria i la conversa de la sobretaula avui sona a broma pesada. «Curiosament, vam estar comentant com ens trobàvem de bé. Recordo que vaig comentar que en aquest moment, després de molts anys d’esforç, em sentia millor que mai, amb les preocupacions pròpies d’una mare de nois adolescents, però feliç. I gran part d’aquella tranquil·litat la devia a la feina», explica emocionada.

La destrucció de la fàbrica de Campofrío ha suposat un revés econòmic a la ciutat de Burgos, però a aquest saldo ple de números i percentatges s’hi afegeix una sonora commoció sentimental. Com Jesús i Isabel, són moltes les parelles que treballaven juntes a la fàbrica i hi ha famílies que compten amb fins i tot cinc membres que treballen en aquest mateix centre. A partir d’ara hauran d’acostumar-se a viure d’una altra manera. Sumaven 891 llocs de treball directes, als quals s’afegeix un altre miler col·locat en empreses adjacents. Però més enllà del drama laboral, l’incendi ha deixat a la ciutat una indefinida aroma de desconcert i depressió.

Ficar pernils en motllos

«Aquells tres també són de Campofrío. A aquestes hores haurien d’estar coent pernils, però aquí estan, fent voltes sense tenir res a fer. Ara ens dediquem a passejar», explica Jesús assenyalant un grup de paisans que deambula a prop de casa seva component una escena que sembla treta de la pel·lícula Los lunes al sol. Cano té 49 anys i fa més de tres dècades que tragina carns d’animals. Va començar a desossar potes de porc als 16 anys a la fàbrica que Embutidos Revilla tenia a Sòria, fins que Campofrío va absorbir la companyia i va traslladar la producció a Burgos.

Amb aquella mudança va marxar ell, i rere els seus passos van arribar Isabel i els nens, que aleshores tenien 1 i 3 anys. Ara es dedicava a ficar els pernils en motllos per coure’ls i que adquirissin la forma que ofereixen als taulells de les xarcuteries de tot Espanya. La planta on treballava, inaugurada pel rei Joan Carles el 1997, era una de les més robotitzades d’Europa, però malgrat tant d’automatisme i tant moviment de personal, Jesús tenia cada dia la sensació de fitxar en una empresa familiar. «L’ambient era molt bo, amigable, tots ens coneixíem des de feia molt de temps, érem d’allà. No estaves pendent de mirar el rellotge a veure quant faltava per acabar, sinó de fer bé la feina i escoltar les històries dels més vells del lloc. Alguns havien entrat quan eren petits i eren aquí des que es va fundar la companyia», relata.

Campofrío va néixer el 1952 com un modest escorxador d’animals. El seu fundador, José Luis Ballvé, ja difunt, va saber impulsar la marca fins a convertir-la en una multinacional, però va anar molt amb compte que no perdés mai el seu marcat accent local. En les últimes sis dècades, diverses generacions de burgalesos s’han anat rellevant en les diferents seccions de la fàbrica i avui resulta difícil trobar algú a la ciutat, de 180.000 habitants, que no tingui un familiar o un amic que estigui relacionat amb la companyia.

Des de l’estiu passat, Campofrío era més estrangera que burgalesa, almenys sobre el paper. La firma mexicana Sygma i la xinesa WH es van apoderar al juny de la majoria de l’accionariat i l’entitat va passar a formar part d’un consorci carni internacional amb 27 plantes repartides per Europa. No obstant, segons reconeixen els empleats, cap d’aquests canvis s’ha arribat a percebre a la factoria, a peu d’obra. «Per nosaltres –assenyala Isabel de Pedro– tot seguia igual. Manteníem el mateix interès per fer la feina bé i cuidar el producte perquè tenim una espècie d’orgull burgalès amb la marca. La considerem una cosa nostra, una cosa d’aquí».

Suport institucional

Des que va transcendir la magnitud de l’incendi, els empleats que han perdut els seus llocs de treball han estat apel·lant, precisament, a aquest factor local per reclamar el seu futur laboral. I pot ser que al final sigui això el que els salvi. Des de l’Ajuntament fins al Ministeri de Treball, totes les institucions s’han posat del seu costat i l’actual president de la companyia, Pedro Ballvé, fill del fundador, va trigar 48 hores a prometre que Campofrío seguirà a Burgos, encara que ho faci en una seu de nova construcció.

Entre el xoc i la incertesa, els empleats de la fàbrica no saben si confiar o curar-se en salut. Sense opcions per accedir als seus llocs de treball, aquesta setmana s’han concentrat tots els matins a la porta del lloc de treball per mostrar la seva inquietud i fer visible la seva actitud d’alerta. Dijous, cinc dies després d’haver-se originat el foc, la muntanya de ferro i formigó a què ha quedat reduïda la moderna planta seguia traient fumera i l’aire portava olor de carn cremada, com quan un filet es passa a la paella.

Apostats davant l’apocalipsi xarcutera, els representants sindicals calmaven, més que arengaven, els centenars d’operaris. «Les negociacions van bé, sembla que s’ha entès que Campofrío som tots. Lluitarem perquè ningú ens prengui la nostra forma de viure», deia Hilario San­cho, president del comitè d’empresa, apropiant-se de l’eslògan comercial de la marca.

El 13%, recol·locat

En plena digestió de la tragèdia, les famílies afectades per la pèrdua de llocs de treball i d’ingressos econòmics es dediquen aquests dies a fer càlculs. El 13% de la plantilla ja ha estat recol·locada en altres seus de la companyia, però a la majoria li esperen, en el millor dels casos, dos anys de sequera, fins que la nova planta estigui aixecada. Campofrío ja ha sol·licitat 774 expedients de regulació d’ocupació temporal i ha anunciat que citarà per carta les famílies per comunicar-los com de retallada els quedarà la renda amb què s’hauran d’apanyar els pròxims mesos, que fins avui rondava de mitjana els 1.000 euros.

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

«Sentim que ens ha caigut la crisi de cop, però la nostra ha arribat en forma d’incendi», sospira la Isabel. De fet, a casa seva ja es pensa en economia de guerra. Toca reduir despeses, renunciar a extres i ser previsors, diu, perquè el futur no està segur. En Jesús es planteja anar a treballar a qualsevol de les altres vuit fàbriques que Campofrío té repartides per tot el país sense perdre de vista el seu objectiu final: que l’empresa on ha estat ocupat tota la vida torni a tenir aviat un destí per a ell a Burgos.

De moment, el més immediat és fer-se a la idea que el despertador no sonarà a casa a les cinc del matí. En Cano confessa que ho porta malament, amb prou feines pot dormir i encara no ha interioritzat el cop. «Visc com en un somni del qual crec que em despertaré», diu. Ni tan sols s’ha atrevit a fer la volta a la fàbrica caminant i veure’n la façana principal, especialment afectada per les flames. La Isabel ho va fer dijous i no va poder contenir les llàgrimes. «Aquí passàvem la major part del temps que estàvem desperts. Aquesta no era la nostra fàbrica, era la nostra segona llar», explicava assenyalant el forat fumejant que fins diumenge passat va ser el seu destí laboral.