El país que va plorar amb Marco

El 15 de juny de 1977 no només va ser una data històrica per a la memòria democràtica del país. També va suposar una fita per a la tele: va ser el primer dia en què hi va haver programes durant 24 hores seguides. La cita ho requeria: calia mantenir el país excitat davant la transcendental convocatòria i d'aquesta missió se'n van encarregar els Avances Informativosque, hora rere hora i des de les nou del matí, anaven prenent el pols de la jornada electoral. A les tres, com cada tarda, Lalo Azcona va presentar la primera edició delTelediario, que aquell dia va girar al voltant de les eleccions, i Eduardo Sotillos va fer el mateix a les nou del vespre.

El plat fort va arribar amb el recompte de vots. A falta de sondejos a peu d'urna, els responsables de RTVE, que llavors dirigia Rafael Ansón, van optar per una aposta segura:Esta noche¿ fiesta, un dels espais de més èxit, va canviar el dia d'emissió del dimarts al dimecres per oferir un programa especial de cinc hores. Les actuacions de Julio Iglesias, Manolo Escobar, Albert Hammond, Pepe da Rosa i Susana Estrada, entre altres, les va anar esquitxant José María Íñigo amb intervencions del ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, explicant els resultats electorals.

Consum televisiu massiu

El poder omnipresent d'aquella tele la convertia en un instrument infal·lible per guiar els passos del país. Els dos únics canals i el consum televisiu massiu a la majoria dels domicilis permetien a lacaixa tontaescriure el relat històric i emocional de tota la població. Pocs sabrien dir avui què feien el 19 de novembre de 1977, però és segur que la majoria és capaç de situar en la seva memòria el moment en què Marco, protagonista de la sèrie de dibuixos animats, va trobar la seva mare, fita televisiva i sentimental que va tenir lloc aquella tarda de tardor.

Amb una disciplina només comparable al seu entusiasme, el país al complet s'empassava una programació que marcava els tempos del dia a dia amb la precisió d'una marxa militar. Sabies que era dilluns perquèLos hombres de Harrelsonsortien a les 22.30 del seu furgó, igual que el diumenge li tocava cavalcar aCurro Jiméneza la nit i als carromatos deLa casa de la pradera a la tarda, i el divendres era imperdonable perdre's la veu dramàtica de Félix Rodríguez de la Fuente narrantEl hombre y la Tierrai les sorpreses que treia dels sobres Kiko Ledgard a Un, dos tres...Era un país sencer mirant una mateixa televisió.

Notícies relacionades

Uns comptes a un pas del col·lapse

Clares, Belgrad i l'ermot

Espanya estrenava regles de convivència, però a aquell país menor d'edat en el pla democràtic, la tele el va saber tractar com a adult. Avui serien impensables els elevats debats que organitzava José Luis Balbín aLa clave cada divendres a la nit a l'UHF, o les profundes entrevistes de Joaquín Soler Serrano aA fondoa figures com Salvador Dalí, Ernesto Sábato, Bernardo Bertolucci o Josep Pla, algunes de les quals duraven una hora i mitja.

D'aquella graella només resisteixen Informe Semanal, dirigit el 1977 per Pedro Erquicia i presentat per Rosa María Mateo, i el Telediario.Comparar la tele d'ara amb la de llavors obliga a ser imaginatius. Isabel Tenaille i el seuGenteeren, salvades les distàncies, l'Anne Igartiburu i el seuCorazón del moment; el tinent Colombo es mostrava tan enigmàtic com avui el doctor House; la Moviola era els dilluns, perquè el diumenge no hi havia temps d'editar la repetició de les jugades polèmiques dels partits; i de riure's de si mateixa se n'encarregava la mateixa tele ambVivir para ver, d'Alfredo Amestoy, i625 líneas, on Tip i Coll exercien de bufons oficials del país. Impensable llavors un concurs de trucades a la matinada: cada nit, a les 23.30, tocava himne, onejar de la bandera iDespedida y cierre.I el país sencer, obedient, se n'anava a dormir.