AFRO

Han passat 27 anys des que a Espanya es va fer una de les regularitzacions més recordades de la democràcia. Un anava a Hisenda (molt embrionària, encara), comprava un actiu financer amb retenció en origen (per les seves sigles, AFRO), és a dir, deute públic, i en liquidava el 55% a canvi de no dir que era diner negre (així, l'adjectiu afro permetia la broma fàcil). Després va venir el DPE (deute públic especial) del 1992, amb una permanència millor que lespreferentsactuals, que va ajudar al finançament barat de l'Estat (2%). També, a canvi de l'opacitat. Aquella última oportunitat ja és penúltima des d'ahir.

Els escolàstics del si s'ha de salvar abans la mare o el fetus ja tenen versió fiscal: ¿millor que paguin alguna cosa que res, i estalviem en inspectors? Hi ha associacions que progressen en aquesta direcció. Tampoc és exacte identificar defraudadors amb sol·licitants de tractaments adequats als capitals expatriats gràcies a la moneda comuna i la lliure circulació. L'excusa no pot ser l'especulació del tipus de canvi, com abans. Els qui proporcionen les lectures adequades fa un mes que proposen llegir una dada: la balança de pagaments del 2011 reflecteix una sortida de capitals de 68.000 milions. Aquest és el dilema.