Un relat de la crisi d'Europa

Tot i que els economistes ho intentem una vegada i una altra, cal reconèixer que per entendre la situació econòmica que vivim les nostres anàlisis han tocat sostre. Podem donar més voltes a una macroeconomia al meu entendre bastant perduda de referents teòrics,lost in translation, però el que manca ara és un nou escenari polític per a Europa que canviï un estat de coses que sabem, en pròpia carn, que no funcionen.

El sentit comú ens permet, en tot cas, interpretar i identificar fets, més que no pas apuntar solucions en clau econòmica estricta. Vegem si no les crítiques d'aquests dies a l'actuació del Banc Central Europeu. Per una banda, cal recordar que al BCE se li exigeix avui una cosa que no pot fer, almenys directament, d'acord amb el mateix Tractat de la Unió.

EL CONTROL/ Monetitzar el deute, comprant títols de tots aquells que gasten més que no ingressen, equival a perdre el control de la política monetària, ja que el diner que circula el deixaria de decidir l'autoritat monetària per quedar supeditat als avatars de la manca d'una política fiscal única i disciplinada. Altrament, al BCE se li va donar comandament perquè controli la inflació, no perquè sigui un instrument més dels governs per rellançar les economies respectives, a diferència del que sí que té encomanat la Reserva Federal americana.

Però, per altra banda, avui és un clam que cal parar l'especulació contra l'euro, s'ha de protegir dels moviments d'aquells que miren de treure el màxim profit de les conjuntures on l'economia i la política estan malavingudes. I això només ho pot fer el mateix BCE activament comprant el deute, encara que sigui d'amagat.

Aquest fet permet abaixar, per la major demanda que implica, la retribució del deute, i dels qui esperaven, petés el govern que petés, actius sense risc. La compra pot funcionar per als països ja rescatats, que així ho hauran decidit les lleis europees, però no per a tots els casos dels que ara són atacats.

De manera que, si no s'atura els oportunistes, que multipliquen per 10 el que haurien de rebre en condicions normals com a tipus d'interès prevalent a la zona euro, per la prima de risc més alta que assumeixen, obté bona raó la cancellera alemanya.Angela Merkel diu que no se suportaran els dèficits de països que paguin aquests interessos pel deute si els creditors no assumeixen una quitació o una postergació.

No pot ser, reiteren, que la transferència del pressupost alemany persalvar països vagi a parar a les butxaques d'aquells inversors que són precisament els que pressionen per neutralitzar el risc que assumien i elevar el tipus d'interès i que així acabin protegint interessos fora de mida. Vet aquí, però, que alguns d'aquests tenidors de deute són entitats financeres alemanyes...

Una altra peça de l'entrellat. La banca europea, a diferència dels estats, sí que té capacitat per trobar liquidesa del BCE, amb força col·laterals (garanties al prestamista) que en condicions normals no s'haurien d'acceptar. Però aquesta liquidesa, prou perillosa en si mateixa, i que afegida a la dels Estats Units pels seus dèficits reiterats acabarà esclatant en alguna borbolla futura, no es canalitza prou cap a l'economia productiva sinó que surt per una porta del BCE i entra per una altra, a un compte nominatper si fos el cas que les coses continuen igual de malament.

I en alguns supòsits, donada la retribució d'aquests comptes, aquelles entitats troben una alternativa fina i segura amb la subscripció del deute públic que incessantment emeten alguns Estats a un tipus d'interès cada cop més alt i que substitueix crèdit potencialment privat (crowding out en diem els economistes).

Cost financer que acaba d'empitjorar els pressupostos d'aquests estats que són els que pressionant el BCE han afavorit aquella línia de liquidesa. Se'n beneficien els bancs i, de passada, a curt termini, els governs, ofegats per uns dèficits que donen lloc a una despesa financera més elevada. I aquesta la pateixen abaixant la despesa pública, ja que no hi ha qui augmenti els impostos en les circumstàncies de crisi.

Tot això afecta el benestar social, dels més dependents del pressupost públic en particular. Aquests, en resposta, s'indignen i cremen energies sense direcció, més enllà de buscar crear-ne de noves de moment sense destí. Entre la ingenuïtat i la insensatesa, per bona voluntat que alguns mostrin, i a falta d'intel·ligència per evitar que guanyin els qui mai perden. Es pot dir de manera més sofisticada, però el relat és aquest.

Finalment, una mica de comparativa. Espanya té menys deute que Itàlia, però el nostre està més en mans estrangeres que el seu, i això ens complica la cosa a nosaltres més que a ells. Itàlia, a més, no està fent ara dèficit primari (excloses les despeses financeres), mentre que Espanya encara manté elevats diferencials entre ingressos no financers i pagaments no financers.

Que aquest dèficits siguin de l'estat o de les comunitats autònomes és irrellevant, ja que els diners surten sempre de la mateixa butxaca, per mi les comunitats són tant l'Estat com l'Administració central, i el govern sense sentit federal centrifuga ingressos i despeses a gust.

Notícies relacionades

Els experts preveuen una reacció violenta dels mercats dilluns

La rebaixa del ràting dels Estats Units tanca una setmana de pànic

ITÀLIA I ALEMANYA / En canvi, a Espanya ja tenim un escenari polític alternatiu a tocar, i a Itàlia no, tot i que en contingut de propostes les incògnites d'aquesta alternativa són molt grans. I encara sort que anem a rebuf dels italians i tal vegada properament en un mateix paquet que els belgues, ja que d'aquesta manera els nostres afers interns, dubtes i penúries s'envolten en la crisi d'uns països que no es poden deixar caure sense que darrere no caigui l'euro mateix.

De manera que l'anàlisi econòmica ha tocat sostre, el que cal és veure ara si Europa fa un pas polític definitiu o no, i la meva recomanació mentrestant no és altra que oblidar-nos en la mesura que puguem de gabinets de crisi internacionals i reunions de cap de setmana a Brussel·les, i acabem de fer les reformes que en qualsevol escenari tenim pendents. Nosaltres no resoldrem la crisi europea, però, si es resol, almenys que ens trobi plorats i amb els deures fets.