Per conèixer Jorge Javier Vázquez com la palma de la mà

PER ENDAVANT 

Va créixer al barri de Sant Roc (Badalona), en un vuitè tercera. Era el fill de la sargidora. Es va fer filòleg, encara que ara només li preguntin per un terme: “Teleporqueria”. I no hi ha res que li faci dir “quefortquefortquefort”. “No he dit mai aquesta frase, crec –intenta renegar–. Era de Carmen Alcayde”. 

Jorge Javier Vázquez, 45 anys. En fa 20 que viu a Madrid i 7 al plató de 'Sálvame'. Mestre de cerimònies dels patis de veïnes de Tele 5. Ell solia dir que era “cardiòleg”, perquè es dedicava al cor, encara que ha passat a disseccionar tota mena de vísceres. Fins i tot s’ocuparà del pròxim 'Gran hermano'. El seu currículum deluxe inclou un Ondas que es va negar a entregar-li Francino. Dijous estrena al Tívoli la seva vida feta musical: Iba en serio, basada en la seva primera novel·la autobiogràfica (n’ha publicat una segona). Fa dos, tres anys que va a classes de cant i fins i tot ha muntat una escola: Laboratorio de la Voz. “Si no hagués fet teatre, no hauria continuat a la tele –confessa–. El fet de tenir un altre estímul t’ajuda a portar més bé la teva feina”. 

Parla de la seva vida privada d’una tirada, com si estigués en un dels seus Sálvame. Sense focus, és “molt tímid i reservat”, assegura. “M’agrada parlar poc”. De fet, porta les ulleres sense vidres (no en necessita, es va operar), perquè es posa tan, tan vermell quan està nerviós que se li entelen. I sí que li importa el que pensi la gent d’ell. “Va a ratxes, però m’afecta més del que m’hauria d’afectar”. 

Sempre porta una foto del seu pare. [Va morir fa 20 anys]. Sí. La porto a la bossa. Ara vinc de dinar a casa de la meva mare i li he dit: “Mira què porto”. Una foto amb marc i tot. 

¿Amb marc? Amb marc, sí. Com una folklòrica la porto a la bossa. Quan vaig al teatre, a l’arribar al camerino, la poso. 

¿Per què? Ai, doncs miri, perquè em dóna seguretat. Em dóna tranquil·litat. És una cosa molt tonta, jo ho sé. 

El seu pare li va dir a l’anar-se’n a Madrid: “Vés amb compte, que a Madrid hi ha molts maricons”. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. 

Però ell sabia que vostè era gai. Vaig saber que ell ho sabia perquè l’hi va explicar la meva mare en un programa a Albert Om, no perquè m’ho digués a mi.

A la seva família no es parla de coses importants. No, no, no. A la meva família de sentiments no se’n parla. Mai se n’ha parlat. Però a mi m’agrada això.

¿I amb qui parla de sentiments? Amb els meus amics. Però jo a la meva mare no li dic mai que estic malament. Em sembla que és posar-li un pes a la motxilla. ¿Per a què?  

Alguna de les seves germanes va plorar al llegir el seu llibre. Sí. Probablement jo també ploraria si ella m’expliqués coses de la seva vida. Quan tu expliques coses, totes tenen un material dramàtic, ¿no? A vegades mitifiquem l’alegria. 

Ha explicat la seva vida en dos llibres i una obra de teatre. M’ha servit per alliberar-me d’un munt de coses. 

¿Li queden misèries per explicar? [S’ho pensa] No. De les que em podrien fer mal, no. Crec que porto una vida… amb una felicitat raonable. 

¿I això com és? Quan sortia Aberasturi presentant La tarde, deia una cosa així com: “Que siguin moderadament feliços”. Doncs això m’encanta. Jo sóc molt d’extrems. 

Diuen que és molt excessiu. ¿Qui? 

Ho va dir Carmen Alcayde [amb qui va presentar el ‘Tomate’]. Sí, sí… Però abans m’agradava més. L’edat m’ha tornat més conservador. La popularitat també. El pitjor conyàs de ser popular és que et resta espontaneïtat. 

Vostè era de fer barbaritats. Sí, sí, sí. De fer barbaritats, de tancar els bars i continuar als carrers, i de passar-m’ho molt, molt, molt bé. 

Va robar un bust grecoromà. Al museu arqueològic, sí. Vaig sortir amb el bust i el més sorprenent és que ningú em preguntava res. Jo m’ho he passat molt, molt, molt bé. Si pogués tornar enrere, faria el mateix multiplicat per dos, però sense complex de culpa.

Ha tingut molt remordiment. Molt, molt. 

Molt Opus. És una putada. Tant de bo siguem l’última generació del complex de culpa.

Doncs gairebé es fa de l’Opus. No m’hi vaig fer pel meu pare. I perquè era gai, és clar. Però… És que m’oferien una vida ordenada. 

Al seu pare se l’estimava moltíssim, però li tenia “un respecte que vorejava la por”. Era una persona molt de la seva generació: molt seriosa, molt austera en l’expressió dels seus sentiments, però a la vegada era molt carinyós. Quan li feies un petó, es desfeia.  

¿Va quedar algun compte pendent amb ell? No, la veritat és que no. No n’hi tinc cap, no n’hi tinc cap. 

Diuen que és superb i vanitós. Vostè diu que és timidesa. És que probablement ho és, jo què sé. Fa tants anys que ho sento… [riu]. 

El van nomenar el gai més influent d’Espanya. Això és una bajanada. 

¿Qui l’influeix a vostè? El meu nòvio, fonamentalment.

FEINA

Li produïa més tensió que la tele alinear pebrots quan estava de reposador al Pryca. Ho passava molt malament. S’havien de posar d’una manera que no fessin panxa, deien ells, perquè si no s’ensorraven tots. Jo no sé alinear els pebrots, no sé conduir… 

¿No sap conduir? Tinc el carnet, però no condueixo. 

¿Per què? Perquè no hi tenia traça. Em despistava.

És de taxi. Sí, sí, sí, jo sóc taxicòman. 

S’ha passat moltes hores al psicòleg parlant del ‘Tomate’. Sí, sí, sí, moltes, moltes. 

¿En va treure alguna conclusió? Sí. Després la vaig posar en pràctica a Sálvame. Que l’“i tu més” no servia. Perquè jo sempre intentava justificar-me quan criticàvem algun personatge. 

¿En què ha canviat? Jo crec que en l’empatia. Un dia estava intentant defensar la conducta d’una persona i a control van dir: “Quina consciència més laxa que té aquest tio”. Doncs sí, tinc una consciència molt laxa. Jo justifico els actes de tothom. 

¿De veritat té la consciència tan laxa? Per als altres, sí. Per a mi, massa estricta. 

Vostè que és filòleg, ¿quantes vegades li han preguntat què és la teleporqueria? Uuuuf. 

¿I què és? ¿Un desballestament de famosos? Els trituren, els desmunten i els venen per parts. És que no m’ho plantejo. És com si el seu cap li pregunta tots els dies: “¿I tu per què ets periodista?”.

¿Alguna vegada ha sentit vergonya aliena? Vergonya aliena i pròpia, és clar, sí, sí. 

¿Es penedeix d’alguna cosa que ha dit? Home, és clar. Em semblaria idiota no penedir-se.  

Però ho repetiria. Doncs en aquest moment probablement sí. ¿Canviaria coses de la meva vida? Sí, ara. ¿Et quedaries en aquell bar bevent i te n’aniries al llit amb aquell amb qui te n’hi vas anar? Ara no, però a les set del matí que no n’hi havia cap altre, ¿què volies fer? ¿Te’n vas cap a casa calent? [riu].

És presentador, escriptor, productor, jurat, actor cantant. [Assenteix].

¿Fa tantes coses per fugir del cor? No. 

¿Vol demostrar alguna cosa? Ui, ara ja no. Ja no, ja no, ja no. 

¿Què respon quan algú li pregunta a què es dedica? Hi va haver una època en què deia “cardiòleg”, perquè em dedicava a assumptes del cor. Però ara quan vaig estar al Marroc, vaig posar teacher (professor). També m’agrada posar quan viatjo artist [riu].

Diuen que guanya tres milions per temporada. Doncs això: diuen [riu]. No entenc per què això sempre es pregunta als presentadors i no, per exemple, a un metge [riu]. 

Ha dit que si hagués viscut altres anys, tindria una casa amb tres heliports. Sí, això sí que ho tinc claríssim. Jo sempre he tingut la mala sort que quan he hagut de negociar un contracte hi ha hagut crisi.  

Li deu arribar per a un heliport almenys. No, no. No, de veritat. No em puc queixar, evidentment, dels diners que guanyo. Però comparat amb el que es guanyava en anys anteriors, ha baixat moltíssim.  

Fa anys que diuen que ho vol deixar. Però això jo no ho he dit. Ha sortit publicat, però no ho he dit.  

¿No se’n vol anar quan s’acabi el contracte amb Mediaset, d’aquí dos anys? No, suposo que anar-me’n no, però sí que m’agradaria tenir més temps per a mi. Encara que no pots dissenyar el teu futur. Potser surt un format que t’enganxa o potser et fan fora. 

¿Què faria? M’agradaria viure un any a fora. 

¿On? En un lloc on es parlés castellà, perquè sóc bastant negat amb l’anglès. M’agradaria marxar a Buenos Aires i provar sort allà a la televisió. O a Mèxic. 

¿Començar de zero? Sí, m’agradaria saber què se sent començant de zero.

AMOR

Se n’ha anat al llit amb més de 300 homes. No, no, més, més. 

¿Més de 400? Doncs probablement. Tampoc ha de ser en un llit, ¿oi? 

Tenir sexe. Doncs molts més, suposo. Espero [riu]. Tampoc són tants. 

I això que va començar tard. Però en el món gai... molt malament t’ha d’anar la nit perquè no follis [riu]. Però és que, home, ja que surts, folles, ¿no? Això de sortir a divertir-se mai ho he entès. 

Ha hagut de pagar moltes copes per aconseguir sexe. Bah, però com tots, ¿no? Jo crec que lligava més sense ser popular. Hi va haver una època en què lligava moltíssim, a la facultat. Estava molt gras. Tant que havia de posar-me Halibut als engonals perquè em fregaven [riu]. Però jo no sabia que estava gras i sortia al carrer pensant que era Tom Cruise. I lligava molt.

¿Això funciona? Jo crec que veure’s bé i sentir-se segur a l’hora de lligar és fonamental. 

Té parella des de fa nou anys. [Assenteix]. 

Ha dit que no dóna gaire importància a la fidelitat. No. Mentre no ho sàpiga, no. Tampoc m’agradaria que la meva parella fos una jornada de portes obertes. 

¿I vostè? ¿I jo?

¿És fidel? [Esbufega] És que… [s’ho pensa] és que jo m’he adonat que no tinc el cap preparat per tenir aventures. I em fot [riu]. Pels sentiments de culpa. 

Vostè es penedeix per defecte. Tampoc em surten tantes oportunitats, ¿eh? 

Ah, ¿no? No. El meu nòvio, per això, pot estar tranquil. El món de la tele està molt mitificat. Treballo amb la mateixa gent des de fa 15 anys i quan apareix un becari, em deu veure com una vella glòria [riu]. 

¿Què és l’amor? L’amor, per a mi, és estar amb la teva parella i que no et pesi estar-hi. Després de nou anys, desitjar seguir viatjant amb ella o passar una tarda de diumenge a mi em sembla un èxit. 

¿Una felicitat moderada? És que no li pots demanar a una parella estar en un permanent estat d’excitació, perquè a més seria priapisme emocional. És una malaltia [riu]. 

No vol tenir fills. No, no en tinc cap intenció. 

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

¿Per què? Perquè t’has de posar en una dinàmica d’adopció complicada. I perquè no crec que m’agradés perdre la meva llibertat. I sóc protector en excés. 

¿L’han protegit molt? No. He fet tantes barbaritats, que pensaria que el meu fill faria les mateixes. Fa poc em vaig cabrejar amb la meva neboda perquè es va comprar una moto. “Si m’estimes, no te la compris”, li vaig dir.