«No renuncio ni a criar la meva filla ni a la meva carrera»

Una jove embarassada arriba a casa, en un poble tranquil. El seu nòvio l'abraça i es menja a petons la seva panxa. Tot està bé. O no. El gat de la parella fa dies que està desaparegut.  Ell assumeix  que no el tornaran a veure mai més. Ella, molt nerviosa, emprèn la seva recerca i inunda el veïnat  de cartells. Així comença Tiger, el curt amb què l'actriu Aina Clotet debuta en la direcció. El va rodar (i va protagonitzar amb la seva parella, Marcel Borràs) estant embarassada de set mesos. Aquest cap de setmana el presenta al Festival de Màlaga, on ha viatjat amb la seva filla, de tres mesos. ¿Parlem de gats o parlem de la parella, les inseguretats i l'egoisme? Evidentment, del  segon. El gat només és una excusa.

-No és la primera vegada que escriu. Però sí la primera vegada que dirigeix.

-Tiger és pura ficció. Neix d'una idea que se'm va acudir per explicar emocions. En un inici m'ho plantejo com un projecte casolà, amb quatre amics. Però gent amb qui havia treballat en diverses pel·lícules m'anava trucant i vaig acabar amb un equip tècnic de primera divisió. Tiger és un curt amb unes dimensions més grans de les que m'esperava.

-I el presenta al festival de cine espa-

nyol de Màlaga.

-Ho faig, a més, amb la meva filla de tres mesos. Un regal. El vaig rodar estant embarassada de set mesos.

-A la pantalla llueix una considerable panxa. ¿D'on va treure les forces, de les hormones?

-Des de feia molt temps volia dirigir. Tenia idees, però no acabava mai de trobar la força. Res no em semblava prou bo i interessant. I, de cop, vaig tenir una petita idea. El que em va donar l'embaràs va ser relaxament. Vaig deixar de jutjar-me i exigir-me tant i m'ho vaig prendre més com un divertimento. Crec que és una cosa bàsica per a qualsevol feina, intentar donar-ho tot però des del plaer. L'exigència no l'he abaixat, és la meva manera de ser. Però he disfrutat molt aquest projecte. ¿Les hormones? Potser, no ho sé. Estava cansada i vaig anar ajornant el moment. Quan me'n vaig voler adonar estava de sis mesos i em vaig dir: si no el faig ara, pariré. La preproducció es va fer a una velocitat rècord. Tothom va entendre bé les circumstàncies. M'emociono cada vegada que parlo de l'equip. Va ser molt bonic veure com tothom s'hi va abocar.

-¿Va manar molt?

-No. Vaig portar a la pràctica el que sempre he pensat: que el cine és una feina en equip. Aquí està la seva llum i la seva màgia. Vaig deixar que tots hi aportessin.

SEnDTiger explica com en els moments importants de la vida un s'adona  que les bases són de fang. La parella protagonista explota, així que un intueix que quan neixi el nadó tot serà més complicat. Potser ha de seure a parlar.

-El meu objectiu principal és que s'entenguin els dos personatges, tant ella com ell. Cap dels dos té la raó total sinó que fan les coses de la millor manera que saben. Això és el que passa en la parella, però costa posar-te al costat de l'altre. El curt parla de les pors que t'envaeixen quan estàs a punt d'afrontar un dels canvis més grans en la teva vida: donar a llum. Ets responsable de l'educació i de la vida d'una altra persona.

-La recerca del gat és una excusa.

-Sí, per parlar de la responsabilitat, de com cada membre de la parella assumeix la seva. El que m'agrada és que sigui una història en què es puguin reflectir tant els que tenen gat com els que no, les parelles que tenen fills i les que no. Parla de la generositat amb els altres. A vegades veiem la vida amb les nostres pròpies ulleres i ens costa entendre des d'on està mirant l'altre. És el més bonic d'això: cap dels dos ho ha fet bé i cap dels dos ho ha fet malament. Ho han fet com han pogut.

-No sent vergonya a l'hora de mostrar la seva panxa.

-És part de la vida. S'ha de naturalit-

zar la criança i la maternitat, facilitar donar el pit. Com a societat, hauríem de tenir espais on els nens i la gent gran estiguin integrats. Però és que a vegades només ens preocupem de les persones consumidores i no facilitem espai ni als nens ni a la gent gran. Però, bé, això és una altra conversa. Respecte a la vergo-

nya, doncs no en vaig tenir, no. Era important no tenir-ne per explicar la història i la intimitat d'aquesta parella. I que l'espectador entri en aquest món i conegui aquests personatges. Per això, has d'entrar en el dia a dia. I quan estàs embarassada, el teu dia a dia és això. Et pica la panxa i et poses crema. A més, les panxes d'embarassada són molt boniques.

-¿Dirigir serà a partir d'ara una faceta més de la seva carrera?

-Requereix molt esforç i energia i en vull estar convençuda. Però, sí, tornaré a trobar l'ocasió. Estic en això. Tinc diferents coses sobre la taula. Encara que, de moment, estic

tenint molts fills: el curt, la meva filla, la meva carrera com a actriu...

-¿La maternitat li provocarà una parada professional o no?

-Defenso la criança i la dona capaç de tot. Les dones tenim superpoders en certs moment de la vida. I cada una troba el seu equilibri. Cada dona ha de trobar l'opció que li funciona millor. No renunciaré a criar la meva filla amb la màxima presència però tampoc vull renunciar a la meva carrera. Miraré de trobar el meu equilibri i fer projectes interessants. És clar que la societat no facilita això i has de trobar xarxes, ja siguin familiars o d'amics. Els sants avis són imprescindibles.

-Fa més de 20 anys que està en l'ofici. ¿Què li deu a Jordi Frades? Va ser ell qui la va descobrir, per casualitat, en un passadís de TV-3.

-Ell i Pep Armengol van ser els que em van obrir les portes a aquest món. I sí, va ser per casualitat. El meu germà [Marc Clotet] i jo acompanyàvem el meu pare [Bonaventura Clotet, tota una eminència en la investigació de la sida] a una entrevista que li feien com a metge. No sabíem ni què era un càsting. Mai havíem fet res, ni teatre. Jo tenia 11 anys i el meu germà, 13. La meva mare ni sabia que l'estàvem fent. Després li van trucar a ella, perquè vam donar el seu telèfon, i no sabia de  què li estaven parlant.

-¿Quan es va dir a si mateixa que era actriu?

-Costa sentir-se actriu. És una professió en què un sempre pensa que està en arenes movedisses. És una pregunta que et vas fent i, al final, vas creixent i has de dir a què et dediques. És cert que durant molts anys em costava dir-ho. Treballava d'això, però m'estava formant, estava a la universitat estudiant Comunicació Audiovisual. Després vaig començar una altra carrera, Història de l'Art, però no la vaig acabar. Quan vaig deixar de compaginar els estudis amb la feina i vaig començar a dedicar-me en exclusiva a la interpretació i a escriure de forma puntual vaig dir: sóc actriu.

-¿I quan es penjarà l'etiqueta de directora?

-De moment, no. Em sento intrusa. Hi he posat un peuet, ja veurem. Això de les etiquetes em costa bastant. Suposo que ara, això sí, sóc la directora de Tiger. Em sento la mare d'aquest projecte. Però no m'agrada penjar-me etiquetes quan no les he explorat del tot.

-El seu pare és una autoritat mèdica en el VIH. La seva mare també és metge. I tant vostè com el seu germà es dediquen a un món  tan poc científic com la cultura.

-Quina mutació, ¿oi? Venim de moltes generacions de metges. Cinc per part del meu pare. La meva mare va estudiar farmàcia i medicina. La ciència, efectivament, ha estat sempre present a casa. Sempre dic que m'agradaria tenir moltes vides per explorar també la investigació. Però és cert que als meus pares els agrada molt l'art i la cultura i que també hem respirat això des de petits. És sa arribar a casa i que les preocupacions siguin diferents, més profundes. Tu arribes angoixat perquè no t'han agafat en un càstingi, de cop, veus que els teus pares estan preocupats per altres coses, com la salut.

-Avui es projecta a Màlaga El rey tuerto, pel·lícula catalana que narra la relació entre un policia espanyol i el manifestant al qual va rebentar un ull durant una protesta. Vostè va patir agres-

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

sions per part dels mossos durant un desallotjament d'indignats el 2011. Com a personatge públic, ¿era una obligació ser-hi?

-Això és una cosa molt personal, t'ha de néixer d'un lloc sincer. Si ets una persona que tens un altaveu i sents que ho pots fer, és d'agrair perquè ajudes a normalitzar-ho. Jo, en aquest cas, vaig sentir aquesta necessitat. I si considero que puc, ho faré en altres ocasions. H