Els últims cines màgics

Amb les seves pantalles gegants i les seves platees amb encant, els 43 cines de sala única de tots els racons d'Espanya que Juan Plasencia ha fotografiat en el projecte 'Fila 7' lluiten per sobreviure en la tirania de les multisales

  / JUAN PLASENCIA / AGENCIA ZOOM

 
imunoz33451256 sala del cine prado en sitges  barcelona  dominica160407192845
imunoz33451244 fachada del cine avenida  en pedrajas de san esteb160407192822
imunoz33451243 dominical 708 los ultimos cines magicos   josep mu160407192840
imunoz33451257 ver nica moreno due a e hija de los antiguos due o160407192901
imunoz33451264 dominical 708 los ultimos cines magicos  sesi n ci160407192918
imunoz33451273 dominical 708 los ultimos cines magicos  fachada d160407192936

/

5
Es llegeix en minuts
Imma Muñoz

Hi va haver un temps en què al descórrer la cortina de vellut d’un cine s’entrava en un altre món. Un temps en què al desfilar entre les fileres de butaques abarrotades es deixaven enrere preocupacions, decepcions i angoixes i s’avançava cap a anhels i esperances. Un temps en què a l’abocar-se a la pantalla inabastable s’acariciava el futur. Un futur que segurament no es veia en qualitat digital, ni sonava en desenes d’altaveus repartits estratègicament per la sala per crear un efecte envoltant, ni fluïa en tres dimensions. Més aviat s’entretallava en línies que travessaven el llenç i es menjaven síl·labes senceres, o en punts negres el diàmetre dels quals creixia fins a fagocitar-ho tot i emmudir la imatge, entre les queixes de la platea.

I segur que aquest futur no feia olor d’ambientador estàndard, sinó de sardines en oli entre pa i pa, de suor d’arribar a corre-cuita de casa o de la feina, de loció Floïd sobre pell imberbe. I tot i així era futur, perquè allà hi havia la nostra educació sentimental, el primer amor que ens arrencava sospirs plantat davant nostre en una pantalla de 12 metres o assegut al nostre costat a escassos 10 centímetres que ens semblaven quilomètrics, mentre conteníem la respiració i el pols galopava a l’espera de tocar fugaçment una mà, de recolzar-nos en una espatlla, de robar o que ens robessin un primer petó. Allà seien, sense saber molt bé ni quan ni com ni per què, els adults que seríem un dia.

BUSCANT ELS RESISTENTS

De tot això parlen la setAntena d’imatges de 'Fila 7'Fila 7', el reportatge fotogràfic que ha portat Juan Plasencia, tècnic de fotografia del Laboratori de Comunicació de la Universitat Jaume I de Castelló, a recórrer Espanya durant més de dos anys i 20.000 quilòmetres per asseure’s a les butaques, entrar a les cabines de projecció i fins i tot colar-se a les taquilles de 43 dels últims cines de sala única del país, 43 recordatoris de com les rialles dringuen més i les llàgrimes oxiden menys quan es converteixen en una experiència de comunió grupal al compartir-se amb centenars de persones a la platea d’un cine. 

Plorar a l’uníson, riure a l’uníson, abduïts per les imatges i els sons, sí, però també per la màgia del lloc, per la seva magnificència, per la certesa que durant dècades molts altres han sentit tant també allà i que aquell és el millor lloc per fer-ho. Per burlar l’espai i el temps, per devorar quilòmetres i fer caure barreres, perquè l’heroi surti de la pantalla i ens allargui la mà i ens infongui el valor de saltar a l’altre costat, com Jeff Daniels Mia Farrow 'La rosa porpra del Caire', és necessari sentir-se a l’antesala d’una altra dimensió, no en aquesta prolongació del menjador de casa que són la majoria de multicines de centre comercial, amb pantalles no gaire més grans que les domèstiques (¡que hi ha qui ja en té una de 60 polzades a la sala de casa!), poca companyia i molt baix poder de fascinació. 

Això ho sap Plasencia i també els propietaris de les sales que ell ha retratat, verdaders guerrers de la cultura que batallen a l’ombra, sense més reconeixement que l’agraïment dels veïns que saben veure que, gràcies a la barreja de vocació, idealisme i costum que els porta a no abaixar la persiana d’un negoci que cada dia els ho posa més difícil, el seu poble, per petit que sigui, no és com els altres del voltant, de la comarca, de la província: el seu poble té aquesta finestra al coneixement, aquesta finestra a la immensitat del món, que és un cine. 

PROLONGACIÓ DE LA LLAR

¿Quantes vegades li deuen haver preguntat a Verónica Moreno, propietària del cine de Villablino, en què estava pensant quan, el 2010, va deixar la seva feina per recuperar la il·lusió familiar de regentar un cine? Als 32 anys, amb una filla de 4, va decidir seguir els passos dels seus pares, que el 1980 havien obert el cine Avenida en aquest poble lleonès de menys de 10.000 habitants i l’havien hagut de tancar una dècada després pel 'boom' dels videoclubs. El 1994 van tornar a deixar-se temptar pel cel·luloide, el tacte rugós de les entrades de cartró i les crispetes (empresa familiar: tots fan de tot), i van inaugurar El Cine. A la mateixa butaca on ella va passar tantes hores ara s’hi asseu la seva filla. Perquè, per a Verónica, no només és una feina, no només és un negoci, no només és una aposta per mantenir viva la cultura al poble: és una prolongació de la seva llar, de la de mare i de la de filla. 

I una llar es defensa amb entusiasme i imaginació d’un IVA al 21%; del caramel de veure l’última novetat amb un sol clic, sense treure’s el pijama ni gastar-se un euro; de la dificultat de trobar el finançament per adaptar la sala als avenços tecnològics i així poder estrenar les pel·lícules el mateix dia que ho fan els multicines que ja van néixer amb tecnologia punta.

Notícies relacionades

A Verónica l’entendrien a la perfecció els germans Juanjo i Javier García, criats al cine Avenida, de Pedrajas de San Esteban, un poble de poc més de 3.000 habitants a 42 quilòmetres de Valladolid; o Toni Catalá, l’àvia del qual va obrir el cine Jayán, a Xàbia, a finals dels 50 i el seu pare, Antonio Catalá, que va arribar a tenir cinc sales en aquest poble de 30.000 habitants, segueix regentant-lo. Ell, com els seus germans, va donar i dóna un cop de mà en el negoci familiar, però a més s’ha passat a l’altra banda: va estudiar direcció de fotografia i ara està, amb la càmera a l’espatlla, en els sets de rodatge. 

És el que té el cel·luloide: que si se t’enganxa a l’ànima no hi ha qui te l’arrenqui. I t’empeny a seguir aixecant la persiana encara que els números flaquegin, o a seguir devorant quilòmetres en les teves estones lliures, com Plasencia, per reivindicar la importància d’aquests últims cines amb màgia, per homenatjar-los, per defensar-los, perquè no ens faltin mai. Perquè aquesta és la voluntat última de 'Fila 7': “Que l’espectador prengui consciència perquè aquests espais màgics, aquestes poques sales que encara perviuen, no acabin tancant i  desapareguin definitivament”.

Temes:

Cine Cinemes