09 jul 2020

Anar al contingut

Quimi Portet: "Sóc un músic destraler i divertit"

El cantautor de Vic i ex El Último de la Fila publica 'Ós bipolar, el seu novè disc en solitari

Manolo García sorprèn el seu amic "i company de viatge durant 17 anys" amb un text

Núria Martorell

Entrevista de Quimi Portet a casa seva a Vic. / FERRAN SENDRA

Quimi Portet sempre ha jugat en una altra divisió. Ell sí que va voler ser l’últim de la fila: el de darrere de l’escenari. Un rebel davant el que es pressuposa obvi: vendre discos. “Estic encantat amb la meva trajectòria. Igual que Manolo García. Som una màquina de fer riure, de passar-nos-ho bé, de fer coses divertides. Per a tots dos les nostres carreres són molt importants. I diferents. La de Manolo l’honra. I la meva, petitona, també. No penso en termes grandiloqüents. He fet nou discos en solitari. No he deixat mai de ser músic i de tenir èxit: ¡no m’han tirat mai pedres!”, riu.

El guitarrista i cantautor va deixar el triomf quan es va divorciar –de forma amistosa– de la carismàtica veu d’El Último de la Fila. El principal detonant va ser que la discogràfica els volia llançar a la conquista planetària. “Només ens quedava això, l’èxit internacional. L’època de l’entusiasme adolescent ja l’he passat. Ja són 58 anys fent una vida provinciana, a la qual no vaig voler ni vull renunciar”, explica Portet relaxat a la sala de casa seva (al casc antic de Vic), mentre analitza per a DOMINICAL algunes de les cançons que integraran el seu nou àlbum: 'Ós bipolar' (surt a la venda l’1 d’abril).

L’àlbum compta amb una col·laboració molt esperada: la de l’amic Manolo. Junts canten el tema 'Roda el món': “Fa el triple salt mortal / per fugir del passat/ i del negre futur (deixeu-me estar). / És l’hora dels adéus...”, diu la primera estrofa. ¿L’hora dels adéus? ¡Si últimament tot són retrobaments! Tots dos han tret de l’estable la resta de Los Burros i Los Rápidos per a fugaces actuacions a les sales La Riviera de Madrid i Razzmatazz de Barcelona –l’última va ser diumenge passat–. Aquesta minigira ha servit per vestir de llarg 'Historia de una banda (Antología sónica)', un generós llançament fruit de l’afavoridor lífting que durant cinc mesos li van fer al repertori de les reivindicades bandes germinals. “Un d’aquests dies de gravació, mentre em prenia un carajillo, vaig pensar que la veu de Manolo li quedaria molt bé a aquest tema. L’hi vaig proposar i va acceptar immediatament”, explica.

Tornar a bramar junts ha suposat “un plaer total. Una meravellosa celebració. Les cançons d’aquesta etapa són uns disbarats que es deixen tocar perfectament. Crec que hem fet una revisió molt digna. Ha quedat un disc supermodern. És obvi que som uns entusiastes totals. Tots ens hi vam implicar. I cap a la força. També és veritat que no vam tenir mai crisi: ni tan sols quan vam fracassar. Som gent molt complementària. Com Manolo i jo. Ell toca unes tecles que jo ni idea. I viceversa. Tots dos estem encantats amb les nostres vides”.

Així, ¿segur que no hi ha temptacions de recuperar El Último de la Fila? ¿Es descarta definitivament, després d’aquest edificant ‘revival’? Sí. És millor seguir així. No parlo del públic ni de la indústria. Sinó de nosaltres.

¿Quins motius més van impulsar la dissolució? N’hi va haver uns quants. Molts, diria. Emocionals. Culturals. Lingüístics. El cas és que ara faig concerts per a 200 o 300 persones i si aconsegueixo que se’n vagin felices a dormir, jo contentíssim. Mentre em deixin seguir component, gravant i tocant, encara que sigui davant de poca gent, no em cansaré mai.

"Estic superfeliç de l'època d'El Último de la Fila. Va arribar fins on havia d'arribar. Des de sempre he valorat la pau i la tranquil·litat"

¿Corria el risc que El Último de la Fila acabés fagocitat per la indústria? Exacte. El perill és ser víctima de la indústria. I això és una cosa difícil d’identificar. Però si piques l’ham, estàs perdut: és el teu final. Has de viure segons les teves prioritats. No dependre mai del que s’espera de tu. Jo dec haver escrit unes 400 cançons. Del meu passat no hi ha cap part trista o que vulgui oblidar. Estic superfeliç de l’època d’El Último de la Fila. Va arribar fins on havia d’arribar. Amb resultats espectaculars. Amb cançons meravelloses. Des de sempre he valorat la pau i la tranquil·litat. Per estar realment content, has d’acceptar amb esportivitat la part de tristesa i de dolor que hi ha a la vida. Si no, no ho estaràs mai. Vas d’ensurt en ensurt. Això ho aprens de gran, però val més tard que mai. A més, l’ambició implica una forma de funcionar que no em va. M’agrada més la música que el negoci de la música. És molt important identificar qui ets. Saber quines són les teves prioritats. Si t’has de sacrificar, que sigui per les teves. 
 
Entre ells encara hi ha ‘rebuznos de amor’. Així van titular el primer àlbum de Los Burros, el 1983, amb grans temes com 'Disneyland' i 'Mi novia se llamaba Ramón'. “¡Com cridàvem abans! Resultava difícil distingir-nos. Jo sóc un cantant destraler i divertit. I amb Manolo hem coincidit a l’estudi en rares ocasions. No anem sobrats de temps. Però en el meu segon disc en solitari, 'Hoquei sobre pedres' (1997), ell ja va participar en 'Massa', cantant en català. Això sí, llavors va ser una col·laboració més discreta. A 'Roda el món' és més evident, més bèstia”. 

En el nou àlbum de Quimi Portet hi ha més convidats: el mallorquí Joan Miquel Oliver (ex-Antònia Font), “que ha fet d’assessor i ha gravat veus”, i la conciutadana Núria Graham, “que aporta els cors en un dels talls”.

La peça que bateja el compacte és la que obre el disc. I té un to humorístic, molt seu. “La idea va sorgir després de veure un documental a la BBC de supermilionaris britànics. Va sortir una dona londinenca que tenia un ós polar dissecat a casa. A l’hora de presentar-lo, va dir en anglès que era el seu ‘bear polar’. Em va fer gràcia, semblava que deia bipolar. Em va agradar el joc de paraules. Em va semblar fins i tot poètic. La lletra no té intenció d’explicar res, sinó de portar-te a un món oníric”.

La següent cançó és 'Pamela'. Comença amb un recitat: “Encara penso en tu quan rego els geranis / i esquitxo algun vianant que prou s’ho mereix”. I acaba amb una gracieta tecnològica:  “Pamela, em dius per whatsap que encara m’estimes / I jo et contesto: .... ‘i és clar que jo també”.

¿Existeix aquesta dona, Pamela? No, no. Quan era jove sí que existien les senyores que citava als discos, però ara... La vaig escriure pensant en Sisa. Com que em vaig enrolar amb ell i amb Joan Miquel Oliver en el projecte Col·lectiu Eternity, un dia em vaig plantejar com seria un tema si el compongués per a ell. I em va sortir aquest: amb nom de noia, i molt ie-ie. Tots insisteixen en la seva vena onírica, però jo sempre he pensat que Sisa és sobretot ie-ie, i ultramodern. 

I això del whatsap, és conscient que té data de caducitat, ¿oi? Els que ens dediquem a la música popular acceptem amb dignitat que pertanyem a una època. D’aquí uns anys farà riure. Igual que superèxits com Tengo una vaca lechera. També hi ha un valor atemporal. Em dedico a un gènere menor i no m’afecta gaire que la meva proposta sigui de temporada. Com a mínim, serà un document d’aquesta època, més o menys risible. En realitat, vaig començar a utilitzar whatsap no per una nòvia, sinó per la meva filla, de 23 anys [l’Eugènia és qui s’ha encarregat del disseny, les fotografies, el grafisme...]. Quan me’l vaig instal·lar al mòbil, vaig pensar: per fi podré parlar amb ella. A mi, amb el meu físic i tal [riu], se m’acosten moltes noies. I el meu èxit amb la música, és clar, també ha fet que tingui més èxit amb les dones [torna a riure]. 

Pamela no és l’únic nom de dona del compacte. La que agafa el relleu és 'Daisy (Al·leluia)', un tema amb “un punt gòspel, i un cant a la felicitat tranquil·la, sense escarafalls”, descriu. “Uuu Daisy, nom de floreta i cara de cavall. / Uuu Daisy, i com desafines al cor parroquial...”, canta Portet, recolzat per una altra noia, la veïna Núria Graham. “Va venir a l’estudi de visita i li vaig preguntar, ¿per què no fas alguna cosa al final, al teu aire? La va escoltar i... d’una tirada”.

Aclariment: el cantautor de Vic es va criar “com a barceloní” i fa només 11 anys que viu a Vic. “Vaig créixer entre el Guinardó i Horta. Els meus pares sí que eren d’aquí, però quan jo només tenia 1 any es van mudar a Barcelona. Com me’n recordo de casa de la meva àvia, ¡dels seus canelons! Els primers grups que vaig tenir també eren de Vic, o d’Avinyonet de Puigventós, on tinc el meu estudi. De petit aquesta terra ja era el meu paradís”.

"El romanticisme és una invenció de finals del segle XIX i principis del XX. Dels guanyadors de la segona guerra mundial. ¡L'amor és una invenció!"

En aquesta lletra assegura que els sentiments estan sobrevalorats. ¿Ho pensa de debò? Sí. Bé, depèn del que entenguis per sentiments. A partir del romanticisme, i del perjudicial cine de Hollywood, els autèntics sentiments han quedat com una caricatura. Són postissos. Creats per corporacions. Aquesta peça té un punt de rebel·lió contra aquests sentiments estereotipats. Els nostres besavis segurament no es van enamorar. Es van conèixer, es van estimar, van tenir fills... No van pensar en aquestes projeccions màgiques de l’amor. Feien el que podien. En el fons, hi ha molta tendresa en aquesta mena de relacions. El romanticisme és una invenció de finals del XIX i principis del XX. Dels guanyadors de la segona guerra mundial. ¡L’amor és una invenció!  

A l’indòmit Portet li agrada la paròdia com la pastanaga als burros. A 'Ós bipolar' s’atreveix amb el country i el heavy patxanguer. “El meu lema és: No ve d’un pam”.

  La caràtula d''Ós bipolar' és la reproducció del políptic 'Dies irae' del pintor, metge i cirurgià  saragossà Dino Valls. A Portet el va atraure la bellesa renaixentista i l'angoixa moderna dels seus      quadros. "Vaig parlar amb ell per demanar-li autorització i em va dir que sí. Crec que la seva visió onírica encaixa molt bé amb aquest disc". 

Manolo García: "Quimi i jo estàvem abocats a l'enamorament"

La primera vegada a la meva vida que vaig veure Quimi, em va sorprendre la seva desimboltura sobre l’escenari. Liderava llavors el trio Kul de Mandril. Al centre de l’escenari, cantant i amb la guitarra a l’espatlla, de tant en tant agafava un plat d’una pila que tenia al costat i l’anava trencant a cops de martell. Jo en aquella època destrossava televisors a cops de destral en els concerts de Los Rápidos. Vist ara en perspectiva, és clar que estàvem abocats a les fletxes de l’amor –o al cop de martell/cop de destral–, i, com va sentenciar el capità Renault a 'Casablanca', aquell hauria de ser el principi d’una bonica amistat. Un altre amant de la performance, el surrealisme i l’estètica desaforada sobre l’escena, vaig pensar, i hi vaig veure un futur membre del club dels escèptics participatius en què sempre m’he sentit còmodament instal·lat.

Passats els anys, la seva manera de fer en el terreny musical ha perdurat i crescut, i s’ha escampat per camins invisibles però eficaços. Quimi és un músic metòdic, disciplinat i amb un innat sentit per a la factura de cançons breus i contundents. Té a més una altíssima capacitat per als textos de les cançons, qualitat que la seva curiositat i la seva avidesa lectora no han fet més que alimentar. Això, unit a la seva imaginació i al seu altíssim sentit de l’humor, fan de Quimi un dels millors músics que ha donat aquest país. 
Per a mi, ha sigut company de viatge durant disset anys, en què hem compartit moments i situacions que donarien per a un llibre i hem compost junts un munt de cançons amb resultats bastant dignes, crec.

Disset anys d’estudis i carretera junts, amb tota la seva intensitat. Disset anys més han passat després, en què cada un ha seguit el seu camí. Però ni els primers ni els segons disset han evitat que avui, en aquest retrobament a l’estudi i a l’escenari per revisitar les nostres primeres bandes, m’ho segueixi passant bé i disfrutant en la seva companyia.