Graça Machel: "Si lluitem, el que sembla un mur insalvable caurà"

L’entrevista a Graça Machel (Moçambic, 1945) ve amb condicions: no se li pot preguntar pels seus matrimonis amb Samora Machel, l’home que va rubricar la independència de Moçambic el 1975 i que va presidir el país fins que un estrany accident d’avió va acabar amb la seva vida el 1986, i Nelson Mandela. Ho sentim fins a tres vegades: en el moment de tancar la cita, durant la roda de premsa oferta als periodistes que cobrien la seva presència al Fòrum Impulsa de la Fundació Princesa de Girona, i, ja a la sala on Machel ens espera, cinc segons i tres metres abans d’arribar a ella. 

“No se li poden preguntar qüestions personals”, adverteix, amable però ferma, la seva assessora especial (així l’acredita la targeta que ens entrega). “Defineixi personals. ¿Puc preguntar-li on viu ara, per exemple?”. Ella sent la conversa i s’acosta. “Bé, no n’hi ha per tant –somriu, mirant la seva col·laboradora–. El que passa és que a mi m’agrada parlar de la meva feina, que és el que jo puc aportar. Entenc l’interès que desperta Mandela a tot el món, però jo no sóc l’encarregada del seu llegat. El seu llegat no és meu i no puc portar-lo sola: és dels milions de persones que s’han identificat amb la seva vida i els seus valors”. 

Els arguments de Machel tenen la seva lògica –i més si hi afegim que maleïda la gràcia que deu fer-li a una dona com ella, que lluita des de petita per eliminar els obstacles amb què es troben les dones pel mer fet de ser-ho, que se l’entrevisti en qualitat de “senyora de”–, però és inevitable que els ressons de mil preguntes sobre Mandela (i alguna sobre Samora Machel) ressonin al cap del periodista. Ja sorgirà l’ocasió de colar-les. De moment, acontentem-la preguntant-li per la fundació a la qual actualment consagra bona part dels seus esforços: la Graça Machel Trust.

Vostè lidera una macrofundació que lluita pels drets de les dones i els nens. ¿En què es concreta aquesta lluita?

Tenim presència en molts països (desenvolupem projectes d’accés femení al món financer en 16; negocis agraris, en mitja dotzena, i participem en 10 xarxes de dones empresàries del continent), però no som una organització gran, sinó petita. El que passa és que fem de catalitzador: posem en contacte les petites xarxes que es creen a les diferents comunitats perquè en configurin una de més gran. El treball, en realitat, el fan les dones que en formen part. Nosaltres només l’amplifiquem perquè el seu impacte arribi a més gent. Per això, encara que som una organització petita, el nostre treball és molt extens.

¿I consisteix en...?

Eliminar els obstacles estructurals que impedeixen que les dones tinguin accés a la terra, al capital, a poder desenvolupar els seus negocis. Amb formació, des de poder anar a l’escola fins a beneficiar-se d’un programa de beques perquè les que ja estan estudiant i no tenen recursos puguin cursar màsters o doctorats. Intervenint en el debat públic i fent propostes legislatives que defensin els seus drets: lleis d’igualtat, d’accés a la propietat de la terra, de prohibició del matrimoni infantil... I també amb programes de nutrició. El 43% dels nens africans estan en risc de no poder tenir un desenvolupament normal perquè, en una etapa crucial de la seva formació, els mil dies que van de la concepció als dos primers anys de vida, no han tingut l’alimentació adequada. I aquest no és només un tema de salut: també és un tema de malbaratament del capital humà de l’Àfrica en els pròxims 5, 10, 50 anys.

Graça Machel és un torrent d’energia. La seva presència imposa per tot el que un sap que ha viscut, que ha lluitat, que ha aconseguit, però també perquè és com la quinta essència de la mare africana de l’imaginari col·lectiu: flonja i protectora, però també poderosa i exigent. Ha donat mostres d’això durant la roda de premsa: com que Machel entén prou el castellà per comprendre les preguntes que se li formulen en aquesta llengua i també la traducció que l’intèrpret fa de les seves respostes, durant la trobada amb els periodistes ha intervingut en més d’una ocasió per corregir-lo. Detalls sense importància, petits matisos, però prou per posar de manifest el rigor amb què afronta la seva feina. 

Res s’escapa del seu control: les mirades furtives d’aquesta periodista al rellotge i al qüestionari van tenir com a resposta copets a la carpeta, toquets al braç i alguna mirada inquisitiva. ¿Tics de mestra? Possiblement. No en va, ho va ser durant anys al seu país, abans de penjar-se el fusell al costat dels seus companys del Front d’Alliberament de Moçambic, al qual es va unir el 1973, per emancipar-se del jou portuguès. Obtinguda la independència, el que aleshores era el seu marit i president del nou Estat, Samora Machel, la va nomenar ministra d’Educació. Empunyant aquesta cartera, va aconseguir que la taxa d’alumnes matriculats a les escoles primàries del país passés del 40% al 90% en el cas dels nois, i al 75% en el de les noies. 

Ella havia anat a l’escola contra pronòstic: filla de camperols pobres, òrfena ja abans de néixer, va ser la resolució de la seva mare per complir la promesa que havia formulat al seu marit que les seves filles rebrien educació la que va vèncer el determinisme. Als 6 anys va trepitjar l’escola, i a força de tenacitat, capacitat i beques es va llicenciar en Filologia Alemanya a Portugal. De tornada a la colònia, va exercir de mestra. I la resta de la seva vida, fins al dia d’avui, es reparteix entre els llibres d’història i els llibres d’honor de les múltiples institucions internacionals en què col·labora.

A més de treballar a la seva fundació, és membre de diverses agències de l’ONU, es reuneix amb líders africans, amb dirigents d’institucions financeres. ¿La seva lluita no té descans?

[Sonora rialla] El meu equip a vegades es queixa que el collo massa. Els reptes que tenim davant són ingents, i jo segueixo tenint molta energia, com pot veure, però començo a assumir que no sé durant quant temps, així que penso en les meves obligacions fins i tot quan descanso.

Els grans problemes del món (fam, desigualtat, violència contra dones i nens) ¿no es resolen perquè no hi ha voluntat política?

Sí i no. Hem d’anar amb compte i no generalitzar. Hi ha líders polítics que els estan combatent de veritat. El que no hi ha és un moviment global que ho faci. Per tant, els resultats són dispars. S’ha de mirar país per país.

Aleshores Machel recorre a una frase que utilitza sovint i que remet, de nou, a la seva vocació docent: “Deixi’m que li posi un exemple”. En posa uns quants: el progrés que ha fet Ruanda en els últims 20 anys –”Digui’m, ¿què sap del país més enllà de la lluita entre hutus i tutsis?”, interpel·la–, que té “la representació més gran de dones a tots els nivells (polític, judicial, econòmic, científic) del món” i una informatització completa de l’administració; els avenços en igualtat i educació del Senegal, i com Etiòpia ha tret de la fam milions de persones. I conclou: “És important que Occident miri l’Àfrica no com si fos un país, sinó com 54 països diferents. A alguns els està anant molt bé i a altres, no, però s’ha de reconèixer que hi ha un procés de transformació del continent, complex, però desbordant energia per al canvi. L’Àfrica, per exemple, és el lloc que més està progressant pel que fa a l’ús de telèfons mòbils: no només per a la comunicació, també per transferir diners, sobretot a zones rurals. Estan passant moltes coses positives que els mitjans occidentals no estan explicant”.

¿Per què?

Perquè la seva idea de l’Àfrica la representen els immigrants que arriben en les pasteres, els nens que pateixen malària, les dones que moren en el part... I tot això passa i és terrible i s’ha de seguir combatent, però no és representatiu del tot. Occident té una visió molt estreta de les coses. S’ha de viatjar més. Seria molt positiu que més periodistes visitessin l’Àfrica, perquè així podrien veure el canvi i parlar directament amb la seva gent. I encara seria millor que fossin dones les que ho fessin, perquè les dones mirem diferent.

¿El repte de les dones d’Occident que arriben als càrrecs de decisió és conservar aquesta mirada? Només cal veure Cristine Lagarde o Angela Merkel, tan allunyades dels valors que s’atribueixen al lideratge femení...

Jo crec que les dones hem d’unir-nos per institucionalitzar una via que ens permeti comunicar-nos amb les dones que ocupen càrrecs de poder, perquè no oblidin quins són els verdaders reptes, les prioritats. Elles han d’entendre que han arribat fins allà per la lluita de milions i milions de dones, que el seu èxit no és per mèrit personal, sinó col·lectiu. Moltes, quan arriben tan amunt, potser pel que les envolta, no representen les dones de base, ni tenen en compte les qüestions de gènere, perquè, simplement, ja no les pateixen de forma quotidiana.

¿Els homes es resisteixen a perdre quotes de poder davant les dones?

Jo crec que no té sentit plantejar la lluita per la igualtat en termes d’“ells” i “nosaltres”. S’han de construir ponts. 

I no només entre homes i dones en lluita pel bé comú: també entre països, entre religions, entre cultures. “Estem vivint una paradoxa: sabem què passa a cada part del món en segons, i això fa que ens acostem els uns als altres, però al mateix temps aquest acostament fa que descobrim diferències que ens arriben com si fossin amenaces. ¿Com resoldre això? Intentant comprendre a qui tenim davant, i interioritzant que la dignitat humana mai ha de ser una amenaça. La família humana ha de generar regles de col·laboració i no d’explotació, i el segle XXI és el moment d’aconseguir-ho”, diu amb aquesta veu greu que revesteix encara de més solemnitat un discurs absorbent. Impossible no voler saber més sobre ella. ¿Qui vol preguntar ja per Mandela?

I quan vostè els diu coses com aquestes als Clinton [la seva fundació la va premiar el 2014], ¿què li contesten ells?

Bill Clinton està fent més pel món avui que quan era president. ¿Sap per què? Perquè va aprendre lliçons del que el sistema feia per evitar que ell utilitzés el seu talent i les seves capacitats. I, ara que no està en aquest espai limitador, els utilitza al màxim. Ell va intervenir en les negociacions perquè els retrovirals genèrics arribessin als països que els necessitaven. També Bill Gates inverteix part dels seus diners a promoure la salut. Si avui estem a prop de la vacuna de la malària que està desenvolupant Pedro Alonso a Moçambic és també gràcies al suport de la seva fundació.

“Espai limitador”... ¿Potser perquè vostè ha conegut la política des de dins no vol tornar?

[Rialla] Jo no tornaré a la política, això és cert, però no vull desincentivar que la gent ho faci. Jo vaig entrar en política massa jove, i em vaig cansar. Em vaig cansar i em vaig dir: és millor continuar en el front social. Però cal implicar-se políticament. Vostè hauria de fer-ho. Pensi-hi: vull que s’animi i entri en política.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

S’ha acabat el temps. Sort, perquè Graça Machel, Mama, com l’anomena el seu entorn, és capaç de convèncer qualsevol perquè intenti canviar la ploma per l’escó. ¿Valdria la pena? “Només ha de pensar en les coses que eren impossibles en el passat i que s’han realitzat, que han canviat. Un exemple: avui a l’Àfrica hi ha milions de noies estudiant, també a la universitat. En molts països, més que nois. Tenim dues presidentes i moltes ministres, i la Unió Africana la dirigeix una dona, sud-africana, per cert. I, si continuem lluitant, fins i tot el que avui sembla un mur insalvable caurà”.