Pasolini, el lleó entre conills

“Estem tots en perill”, va declarar Pier Paolo Pasolini només unes hores abans de ser assassinat, i, encara que no parlava estrictament de si mateix, sinó de la societat occidental en conjunt, és possible que les seves paraules encapsulessin la certesa que el seu temps s’esgotava. O potser no, perquè la seva agenda immediatament posterior a aquell dia fatal era plena d’obres per completar, de cartes per enviar, de reunions per mantenir. Qui sap. Al cap i a la fi, exactament igual que els seus personatges, Pasolini era una criatura feta de paradoxes, i no va intentar mai resoldre-les sinó nodrir-se’n.

Era un creient comunista i tossudament blasfem, i¿un home de gran intel·lecte procliu a deixar-se portar pels instints carnals. És a dir, estava predestinat a xocar amb el món en què vivia. “Escandalitzar és un dret i ser escandalitzat és un plaer, i els que es neguen a ser escandalitzats són uns moralistes”, va dir una vegada, i es va passar la vida actuant en conseqüència. En part per això, la seva figura no ha deixat mai d’estar entre nosaltres, encara que ben aviat es compliran 40 anys del seu assassinat. En part també, evidentment, perquè el crim segueix envoltat de misteri i interrogants.

El seu cos havia quedat reduït a un munt d’ossos

Pasolini va ser trobat mort el 2 de novembre de 1975 en una platja a Ostia, a escassos quilòmetres de Roma. El seu cos havia quedat reduït a un munt d’ossos i carn després de, segons l’autòpsia, primer haver rebut una pallissa salvatge i després haver sigut atropellat pel seu propi cotxe, el vistós Alfa Romeo que Pino Pelosi, un xapero de 17 anys, conduïa al ser arrestat aquella mateixa matinada. El noi va confessar immediatament haver matat el cineasta, a cops i en legítima defensa, després que aquest, segons va explicar, hagués intentat sodomitzar-lo amb un pal de fusta.

Va ser l’únic condemnat per aquell crim, tot i que la seva versió era plena d’inconsistències. ¿Per què a la roba del noi no hi havia cap rastre de sang? Si el jersei verd trobat al cotxe no pertanyia ni a l’homicida ni a la víctima, ¿de qui era? ¿Per què hi havia empremtes brutes de sang de Pasolini al sostre del vehicle? ¿És veritat que, com alguns testimonis asseguraven, l’Alfa Romeo havia sigut perseguit per uns misteriosos motoristes aquella nit?

Sigui com sigui, “era lògic que l’esperés una mort així”, opina el director novaiorquès Abel Ferrara, que en la seva nova pel·lícula, Pasolini, recrea uns fets que mai s’arribaran a aclarir. “És com si un esdeveniment de la seva imaginació hagués cobrat vida, entre altres coses perquè les seves ficcions sempre van estar impregnades de tot el que va tocar, va olorar i va provar en els carrers més foscos de Roma, mentre es relacionava amb nois disposats a deixar-se fer el que fos a canvi d’una caçadora de cuir”. Per a l’italià, és cert, el lumpen exercia un perillós poder de seducció, i així ho havia retratat a Mamma Roma (1962), que va protagonitzar per a ell Anna Magnani.  

‘Pasolini’, en tot cas, no afegeix soroll a la qüestió: no hi ha ni misteri ni noves i sorprenents revelacions. Segons Willem Dafoe, que a la pantalla aconsegueix una similitud sorprenent amb l’italià, “no té sentit fer-ho”. “La seva mort –continua– és com l’assassinat de Kennedy: cada font a la qual preguntis et donarà una resposta diferent. Elucubrar teories respecte a aquesta qüestió segueix sent un passatemps nacional a Itàlia”.

Tocar els nassos 

Entre elles, és clar, triomfen les conspiratives. Al capdavall, Pasolini havia tocat els nassos a molta gent poderosa. Els 70, recordem-ho, van ser una dècada molt violenta a Itàlia, i ell va assenyalar com a principals culpables una classe política que considerava degenerada. “És un país ridícul i sinistre”, deia. “És un poder que manipula el poble de la mateixa manera en què Himmler i Hitler ho van fer al seu dia”, afirmava dels democristians, instal·lats en el Govern de forma gairebé ininter­rompuda des de la caiguda del feixisme. I a Salò o los 120 días de Sodoma (1975), a punt d’estrenar-se quan va ser assassinat, satiritzava el règim de Mussolini i retratava els seus seguidors com a sodomites sàdics. No va callar mai res. Al llarg de la seva vida va ser processat una trentena de vegades per blasfèmia i obscenitat, i en general era considerat un dissident fins i tot pel Partit Comunista Italià, que acusava de llançar els treballadors als gossos del capitalisme. “Aquest sentit d’exclusió no disminueix, sinó que augmenta el meu amor a la vida”, assegurava ell.

No és difícil entendre per què un director com Ferrara sent atracció per Pasolini. Tots dos comparteixen una visió fílmica que abraça la transgressió política i cultural i la marginalitat social. Ferrara és un autor amb una visió decididament pessimista, i la seva obra s’ha centrat en violacions –Ángel de venganza (1981)–, policies podrits –El tinent corrupte (1992)–, artistes de l’assassinat en sèrie –El asesino del taladro (1979)–, addiccions vampíriques –The addiction (1995)–, narcotràfic –El rey de Nueva York (1990)–, escenaris apocalíptics –4:44 Last day on Earth (2011)– i assalts sexuals a les altes esferes polítiques –Welcome to New York (2014)–, un menú cinematogràfic amb què Pasolini, sens dubte, disfrutaria. “El seu cine em corre per les venes. Si em treus una mostra de sang, ho veuràs. I sé quina mena de persona era. Jo he recorregut els mateixos carrers de Roma, encara que no hi buscava nois, sinó drogues. Entenc què sentia”.

Un milió de Pasolinis

Als cines espanyols des de divendres que ve, Pasolini és un creatiu homenatge al llegat del director, poeta, novel·lista, periodista, guionista, pensador polític i filòsof que, a la seva manera, va abanderar el renaixement intel·lectual i artístic de la Itàlia de postguerra. No és, que consti, el que entenem per biopic, i això significa que no té cap dels clixés que associem al cine biogràfic. “Ens hem imaginat el seu estat mental durant els últims dies de la seva vida”, explica Dafoe, que dóna vida a l’italià amb una intensitat tendra, incisiva i melancòlica. “Per això el meu treball no ha sigut imitar-lo ni capturar qui era Pier Paolo Pasolini”. Al capdavall, afegeix, això és impossible. “Hi ha un milió de Pasolinis. ¿Parlem de la seva poesia? ¿De les seves pel·lícules? ¿De la seva vida política? ¿De la privada?”. Per recrear les seves últimes 72 hores, Dafoe es va submergir tan a fons en el personatge que fins i tot es va posar la roba original que havia pertangut al director.

La pel·lícula, doncs, recrea una col·lecció de fragments, i ho fa d’una manera menys estrictament narrativa que poètica i impressionista. Acabat d’arribar d’una trobada amb Ingmar Bergman a Estocolm, Pasolini ultima el muntatge de Salò i es prepara per a l’escàndol que la seva estrena provocarà; escriu una carta a Alberto Moravia en què li parla de la seva nova novel·la, Petróleo, que investiga la relació entre la indústria petroquímica italiana i la màfia –de nou, Pasolini fent amics–, i treballa en el guió de la que havia de ser la seva nova pel·lícula, Porno-Teo-Kolossal; dina a casa amb famíliars i amics; conversa amb el periodista Furio Colombo en l’última entrevista de la seva vida, que encapsula el seu ideari polític –“aquest sistema social ens entrena per ser gladiadors que posseeixen i destrueixen”–, i sopar amb Ninetto Davoli, que va ser el seu amant i que va protagonitzar diverses de les seves pel·lícules. 

Un guió no acabat

Ferrara fins i tot s’atreveix a plasmar en imatges part del guió no acabat de Porno-Teo-Kolossal. En elles, dos il·luminats vaguen per una Roma bacanal, on les comunitats de gais i lesbianes es reuneixen una vegada a l’any amb l’objectiu de propagar la raça. Aquesta, un té la sensació, era la utopia de Pasolini: un món en harmonia alegre i sexualment tolerant. “Per a ell no hi havia limitacions d’índole moral”, recorda Dafoe. “L’home vivia amb la seva mare, ella el despertava cada matí amb un petó, i després a la nit rondava pels voltants de l’estació buscant sexe. Però les dues facetes de la seva vida es retroalimentaven”.  

Potser va ser aquesta capacitat única d’abraçar tant la dimensió sagrada com la profana el que li va proporcionar una visió preclara i en última instància profètica de cap on anava la societat. Segons Ferrara, “Pasolini és com Aristòtil: el que va dir al seu dia era tremendament poderós, i ho seguirà sent d’aquí mil anys”. I, sens dubte, la crítica al capitalisme consumista i els materialistes valors burgesos que contenien pel·lícules com Ocellots i ocellets (1966) i Teorema (1968) mantenen la plena vigència. Per ell, el consumisme no era millor que el feixisme, perquè era aquest nou poder econòmic el que havia portat Itàlia a la més absoluta degradació cultural. 

Anticipat al seu temps

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

“Sabia que era igual si aquells nois amb qui estava eren del gueto o de la família més acomodada de Roma, només pensaven en el Rolex que ell portava al canell, i en com aconseguir-lo. Igual que els joves d’ara”, opina Ferrara. Per Dafoe, “Pasolini va saber que els avenços tecnològics ens farien anar cap endavant però que a la vegada ens farien retrocedir”. En particular, l’italià va veure en la televisió una influència particularment perniciosa, i d’alguna manera va predir el poder de magnats com Silvio Berlusconi molt abans que existissin. “Va veure el boom econòmic d’Itàlia i va anticipar el que li estava fent a la gent, i va expressar de manera molt articulada el preu que els individus haurien de pagar”.

En el moment de la seva mort, Pasolini tenia més de 50 crèdits com a guionista, havia dirigit 16 pel·lícules de ficció i nou documentals, havia escrit sis obres de teatre i havia publicat sis novel·les i vuit volums de poesia, i això sense comptar totes les obres que van aparèixer a títol pòstum. “Era un artista en constant creixement, en constant moviment, intel·lectual, artístic i creatiu”, recorda el director de Pasolini. “Que hagués estat treballant durant tots aquests anys, i produint grans coses, no és la gran tragèdia de la seva mort. La gran tragèdia va ser la pèrdua de totes les obres mestres que hauria fet en el futur. Perquè des de la seva mort ningú¿ha aconseguit arribar tan lluny com ell va arribar. Era un lleó, i la resta som tots uns¿conills”.