Sole Giménez: "Tenia la necessitat de girar la vista enrere"

Sole Giménez, la que va ser durant 22 anys la reconeixible veu de Presuntos Implicados, ha publicat el seu sisè disc en solitari, que ha batejat com el títol d’una de les seves peces i que es va convertir en un estendard del grup: Cómo hemos cambiado. La cantant acumula 30 intermitents anys de trajectòria musical. Tres dècades que celebra amb aquest nou compacte, en què reescriu la seva dilatada carrera a manera, diu, “d’autobiografia emocional”. ¿Necessitat de mirar enrere? “Una mica sí –admet–. Sentia la necessitat de comprovar què ha passat fins al dia d’avui: ¿ho he fet bé?, ¿ho he fet malament? Qüestionar-me a mi mateixa, a través d’aquestes cançons que si expliquen alguna cosa és, precisament, la meva vida”.

Cançons que, per cert, la banda que segueix en actiu sense ella (i de la qual encara forma part el seu germà Juan Luis Giménez) segueix interpretant. “Reconec que estan tenyides d’una boira fosca perquè estan immerses en el repertori que jo feia amb Presuntos i que ells segueixen recuperant. ¡Però són cançons que expliquen la meva vida! –insisteix–. Formen part de mi. I no permeto que surtin perjudicades pel fet que la història amb Presuntos no acabés gaire bé. M’adono que són velles amigues amb qui em volia retrobar. I resulta que, a més, és un retrobament ¡en positiu! Perquè destaco el millor d’aquestes cançons. El millor d’aquestes vivències”.

Les coses no van acabar bé

Quan la vocalista va anunciar el 2006 que deixava el conjunt, va parlar de “cansament”, “d’urgència per recuperar la il·lusió”. No se’n penedeix. I assegura que aquest repàs que fa ara per les més selectes de les seves composicions l’ha fet, en part, “empesa pels fans”. “Ells em demanaven que les tornés a cantar. M’ho vaig estar pensant i finalment em vaig dir, ¿per què no?”.

¿I què és el que veu ara Sole Giménez pel retrovisor? “Fa tants anys que faig música que penso: ‘Mare meva, quantes coses m’han passat’. Et passa el mateix quan veus que els fills creixen i et preguntes: ‘¿Com és possible que hagi passat tant de temps?’. Des que vaig fer aquesta primera cançó fins ara, tot m’ha passat tan de pressa... I és bo, perquè puc tornar a jugar amb les meves cançons; tenir una altra mena de relació més madura, més actual”.

La cantant està convençuda que aquestes peces la descriuen, la defineixen més bé que si intentés fer-ho sense cantar. “Quan parles de tu mateix, divagues, no t’expliques bé”, sosté. I el que ha fet és regravar-les. “Era important recuperar-les i donar-hi un nou enfocament perquè, com deia abans, hi ha un grup que les està cantant. Em venia de gust portar-les a altres paisatges sonors. Portar-les a aquest so en què m’estic movent últimament”, afegeix, referint-se al latin-jazz que factura amb total desimboltura en les seves últimes actuacions.

“Aquest àlbum tenia sentit si me les emportava a altres ritmes, colors, arranjaments... respectant la seva bellesa, la seva harmonia, però fent-les reviure en altres ambients. Cómo hemos cambiado n’és un exemple: al convertir-la en una bossa nova pot arribar a sorprendre. O la cançó Llovió, que era molt pop, aquí la transformo en un bolero. I Alma de blues, amb aquell so tan identificatiu dels anys 90, l’he fet més antiga i sona a jazz dels anys 50. Ah, i Mi pequeño tesoro és ni més ni menys que una rumba. Sempre he pensat que li quedaria molt bé aquest gènere”.

Tots aquests retocs, assegura, “formaven part del repte”. I aquest vernís jazzístic que ha donat a diverses de les cançons té a veure amb el fet que se sent molt “còmoda” en aquest estil. “La música que escolto és jazz, latin-jazz, swing… Ritmes que comprenc i assimilo molt bé, i que no requereixen un gran esforç. És un llenguatge que em resulta molt comú”.

Petits aforaments

Per presentar aquest disc, Sole Giménez té clar que ha d’apostar per una gira de concerts en “petits aforaments”. El quilòmetre zero serà el Teatro Fernán Gómez de Madrid el 4 de desembre. I el següent bolo serà a Barcelona, a la sala Bart, el 10 de desembre. “En aquesta mena de llocs, quan cantes davant 600 o 1.000 persones, es genera una màgia meravellosa”.

La cantant es va convertir en una de les veus més impecables i exitoses del panorama espanyol quan estava al capdavant de Presuntos Implicados. I, després de tancar aquesta fructífera etapa amb el conjunt, va ressorgir en solitari el 2008 per experimentar amb gèneres tan dispars com el bolero i la chanson francesa. L’artista defensa “la importància del canvi”. I sap que la clau està a “adaptar-se a les circumstàncies”. A tots els nivells: personal, artístic, discogràfic...

“Cómo hemos cambiado és un disc autotot: autofinançat, autoproduït, autogravat... Les antigues estructures, les discogràfiques com s’han entès durant tants anys, ja no serveixen. Un ha de confiar en si mateix i intentar tirar endavant. Si t’agrada, si t’apassiona la teva feina, s’ha de continuar com sigui”.

Sole insisteix que en aquest disc ho ha fet “absolutament tot”. “Tot ha passat per les meves mans. I la satisfacció és màxima. S’ha de confiar en l’evolució de les coses. Si vas amb recels, amb desconfiances, val més que et quedis a casa. T’has d’aventurar. Jo ho he fet. ¡I ho he aconseguit! Ja no sóc una multinacional, ¡sóc una indie!”, riu. “A veure qui em diu a mi que aquest disc no és indie”, insisteix.

Doncs res, ja la veig actuant al Primavera Sound. ¿Per què no? ¿Potser no ho ha fet el mateix Raphael? Com si em volen trucar per cantar a l’FIB. Sé que m’ho passaré de puta mare. Així d’audaç està una Sole que, curiositats de la vida, també ha experimentat un canvi a nivell vocal: la seva veu és ara més aguda, “quan el normal és que amb l’edat les dones la tinguin cada vegada més greu”. “Crec que complir anys no és un handicap sinó tot al contrari. L’experiència i la pràctica fan que coneguis millor l’instrument, que es canti millor. I aquest registre que tinc és fruit d’un treball amb la foniatra”, aclareix.

Una supervivent, una 'indie'

“Fer la veu, fins i tot al parlar, més greu era una manera de donar-me importància a mi mateixa. Moltes jovenetes parlen amb una veu més greu per semblar més grans, i pel que sembla a mi em va quedar com si fos un vici. La foniatra em va ensenyar que la veu ha d’estar al lloc que li correspon i em va ajudar a apujar-ne el registre. Per això vaig començar primer a parlar i després a cantar d’una altra manera, una mica més aguda. No és que m’agradi més o menys. Però sento que sona més bonic, encara que segueixo reivindicant els greus de tant en tant, ¿eh? No, si al final faré un disc de cançons greus. Ja tinc el títol: La gravedad de la música”, riu.

Notícies relacionades

Una ànima canviant

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Sole Giménez se sent, se sap, “una supervivent”. “En tot aquest temps he vist aparèixer i desaparèixer molta gent. I el balanç és genial. Em puc permetre seguir en una cosa que m’apassiona, amb certa qualitat, certa profunditat. Sense arribar a ser Bob Dylan, però emocionant, que és al que aspiro. I amb el que em dono més que satisfeta”.

Sole Giménez és de les que saben que una frustració no és més que una expectativa mal plantejada. “Aquest disc el considero tota una victòria, un objectiu complert, un èxit. Prefereixo tenir poques expectatives i poder aconseguir que es compleixin. Barallar-se amb les pors és una pèrdua de temps. La felicitat és sentir fluir la vida en aquest instant”.