'[REC 4] Apocalipsi', terror al quadrat

“Tot va néixer en una conversa de cafè”, recorda Jaume Balagueró set anys després. “Ens lamentàvem del fet que costava molt trobar finançament per als nostres projectes i, de sobte, ens vam plantejar com es podia fer una pel·lícula de terror sense res, amb una càmera de vídeo i poca cosa més”.

Si en aquell moment algú els hagués dit a ell i a Paco Plaza que la que poc després dirigirien a mitges seria un èxit de dimensions planetàries i el principi d’una de les sagues més taquilleres del cine espanyol –només Torrente ho és més–, l’haurien pres per boig. “Ni tan sols confiàvem que s’estrenés”, explica ara el de Lleida al restaurant d’un hotel de Toronto, a principis de setembre, unes hores després d’haver presentat en un dels festivals de cine més importants del món l’última entrega de la tetralogia.

¿Com s’explica doncs l’impacte que '[REC]' va acabar tenint? “Suposo que devia tenir a veure amb l’experiència hiperrealista que plantejava: a l’adoptar la forma d’una retransmissió televisiva, permetia a l’espectador endinsar-se en la història com si l’estigués vivint en temps real”.

'[REC]', recordem-ho, acompanyava la reportera Ángela Vidal (Manuela Velasco) mentre seguia un grup de bombers fins a un vell edifici del centre de Barcelona, on els esperava un malson de sang, infeccions víriques i zombis al qual '[REC] 2' (2009), sense sortir de l’immoble, intentaria buscar explicació.

La càmera subjectiva ja no donava per a més

Ara, '[REC] 4: Apocalipsis' funciona com a continuació directa d’aquella segona part, encara que Balagueró abandona completament tant l’estratègia de la càmera subjectiva –“ja no donava més de si”— com l’edifici de la Rambla de Catalunya, 34. “No tenia sentit repetir la mateixa fórmula, això hauria sigut prendre-li el pèl al públic”, assegura el director. “Però al mateix temps volíem mantenir la claustrofòbia com una de les senyes d’identitat de la saga”. És per això que, després del to de comèdia adoptat per '[REC] 3: Génesis', ara '[REC] 4' “és una pel·lícula més dura, aspra i fosca: té aventura, acció i una mica de terror”.

En aquesta última, Ángela es desperta en un vaixell a alta mar on un grup de científics investiguen el suposat virus per trobar-hi un remei. Com es podia esperar, les coses es descontrolen. “La saga en general, i aquesta quarta pel·lícula en particular, és una carta d’amor a les pel·lícules de gènere amb les quals Paco i jo vam créixer i que ens van fer entendre el cine com una experiència festiva per compartir amb amics, cridant i rient. Per això inclou científics bojos, catàstrofes naturals, monstres... Té de tot”.

Acumular tot això rodant als espais estrets d’un vaixell, confessa, no va ser fàcil. “Era un lloc totalment inapropiat per rodar una pel·lícula. A més, la pudor de peix era gairebé insuportable. El moviment del mar marejava, la calor era extrema. El lloc era ple d’òxid i de brutícia, hi havia restes de peix mort... Era repugnant”.

Això s'acaba, amics

Insisteix, rotund, que '[REC] 4' no tindrà continuació. Ara bé, també va dir el mateix de la primera entrega. “I la nostra idea era no rodar la segona. Però al veure com s’entusiasmava la gent al cine vam decidir allargar la festa”. Mentrestant, als Estats Units va veure la llum el remake 'Quarantine' (2008), que acabaria originant la seva pròpia seqüela, 'Quarantine 2: Terminal' (2011). Posteriorment, es va decidir que la saga tindria una tercera i una quarta part, i que Plaza i Balagueró en dirigirien una cada un. “Pensem que estar lligats quatre anys més a la sèrie hauria suposat massa desgast”.

Mentre Plaza rodava '[REC] 3', ambientada en un casament unes hores abans dels fets relatats a '[REC]', Balagueró va dirigir el thriller psicològic 'Mentre dorms' (2011). Ara s’ha plantejat 'Apocalipsis' com “un regal final als fans de '[REC]'”, amb els quals assumeix que té un deute. “Aquesta saga té un paper molt important en la vida de molta gent. No ho sé, a mi m’emocio­na veure totes aquestes imitacions penjades a Youtube. És a ells a qui s’ha d’atribuir el fenomen”.

El virus de Sitges

I si l’epicentre del virus era el centre de Barcelona, l’epicentre del fenomen va ser Sitges. L’entusiasta compromís del Festival de Cine Fantàstic de Catalunya amb '[REC]' va culminar en la seva edició d’aquest any, que 'Apocalipsis' es va encarregar d’inaugurar fa només unes setmanes com a pas previ a la seva estrena a les sales divendres que ve. Així mateix, el certamen va presentar el llibre oficial de la saga i va albergar una exposició a la Casa Bacardí amb vestits, pròtesis, fotografies, documents i tota mena de material relacionat amb l’univers '[REC]'. Però per a Balagueró Sitges és molt més. “Hi vinc des que era gairebé un nen. Es podria dir que la meva vida ha anat en paral·lel a la del festival”. 

Va ser aquí on el seu debut professional, 'Alicia' (1994), es va emportar el premi al millor curtmetratge ara fa 20 anys. “Quan el vaig rodar no sabia com narrar, ni com planificar, ni com s’explica una història”, reconeix. “La millor manera d’aprendre cine és veient cine”. El seu primer contacte amb el cine de gènere va ser televisiu: “Les pel·lícules que emetien al programa 'Mis terrores favoritos', de Chicho Ibáñez Serrador”. Tenia 13 anys. Poc després va assistir a una marató de cine de terror al Vendrell (Tarragona) i va descobrir pel·lícules com 'Zombie 2' (1979) o 'Maniac' (1980). 

Por a la foscor

Des de petit, la seva gran por va ser la foscor. “M’imaginava coses que només existien quan s’apagava el llum. Fins i tot quan encenia el llum de la tauleta de nit, sentia com la foscor s’amagava sota el llit o darrere de l’armari, esperant el moment de tornar a buscar-me”. Avui, a punt de complir els 46, reconeix un temor essencial: “Ser testimoni d’actes de violència real em bloqueja. No la puc suportar”. 

La violència, en tot cas, era ingredient essencial de 'Zineshock', el fanzín que Balagueró va crear a principis dels 90. Els seus sis números, elaborats amb fotocòpies grapades i avui considerats peces de culte, van funcionar a manera de mostrari d’una cultura extrema composta per parafílies sexuals, malformacions fetals i culte als assassins en sèrie. Va ser a través d’aquesta investigació quan va començar a comprendre els mecanismes del cine de terror. “L’ésser humà necessita estimular les seves emocions, i la por és una de les més intenses. Per aquest motiu l’home ha buscat l’horror de forma lúdica des del principi dels temps. Els contes populars són plens de patiment i violència”.

Tot i que aquests ingredients ja eren presents a 'Alicia' –una macabra meditació sobre la menstruació i el parasitisme que implica donar el pit— i el seu curt posterior, 'Días sin luz' (1995) –retrat de la terrible infància d’un nen abandonat–, encara trigaria un temps a segellar el seu compromís amb el gènere que li ha donat tant. “Era en una llibreria de Barcelona i a la contraportada d’un llibre vaig llegir: ‘Després de cinc anys desapareguda, una nena truca a la seva mare i li demana que la vagi a buscar’. Vaig pensar: ‘Això és fascinant’. Aquí va començar tot”. En l’adaptació 'Els sense nom' (1999), Balagueró es va submergir en el món de les sectes per explorar el mal en estat pur. A aquest primer llarg van seguir Darkness (2002), un furiós còctel de fantasmes, nens morts, monstres, profecies i molta foscor; i Fràgils (2005), sobre un hospital infantil atemorit pel fantasma d’una antiga infermera.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

En realitat, en aquella època, abans de '[REC]', Balagueró ja era punta de llança d’aquest nou cine fantàstic espanyol que fa anys que es ven millor fora de les nostres fronteres que la maleïda Marca Espanya. “Vam ser una nova generació de cineastes que, gràcies al VHS, havíem crescut veient tota mena de cine, des de sèries B italianes de zombis fins a pel·lícules de Truffaut o Kieslowski, i això ens va preparar per abordar gèneres que fins llavors havien semblat impossibles a Espanya”. D’aquella eclosió de talent cinèfag, ¿què en queda? A manera de resposta, Balagueró remet a la mala salut del cine espanyol en general, i assenyala culpables. “Que no es rebaixi l’IVA cultural és un despropòsit. Fer-ho és un imperatiu industrial. Si hi ha una cosa que el Govern pot fer per millorar l’economia espanyola i no la fa sabent-ho, per mi això és un delicte”. 

El gran perill, adverteix, és ni més ni menys que la progressiva marginalització del cine de les nostres vides. “I no pot ser: jo vull que el meu fill sigui tan feliç anant al cine com ho vaig ser jo”, lamenta. “¿S’imagina una vida sense pel·lícules? Seria un fàstic”.