Maruja Garrido, la musa rumbera de Dalí

A Youtube circula un vídeo que deixa atònit: un helicòpter sobrevola Barcelona, aterra al costat de l’Arc del Triomf i una racial rumbera en baixa per cantar-li 'Es mi hombre' a Salvador Dalí en persona. Es va gravar el 1971, com a guinda d’un programa televisiu titulat A la española, amb impacte internacional. La rumbera era Maruja Garrido, fera escènica incomparable que va créixer en la cruïlla entre el flamenc i la rumba catalana. Va néixer a Caravaca de la Cruz (Múrcia) i es va fer figura al tablao Los Tarantos de Barcelona. Aquest any es compleix mig segle de la seva arribada al mític local. 

Artista a pesar seu

Sagitari, del 16 de desembre del 45, María Garrido Fernández va ser artista a pesar seu, i quan encara podia donar molta guerra va penjar el vestit de farbalans. Es va retirar per amor al seu marit, fa 18 anys. Poc després va enviudar i semblava que mai més la podríem veure sobre un escenari. No obstant, dissabte que ve el seu nom torna als cartells. La sala principal del Mercat de les Flors barceloní acull aquest dia, dins del celebrat festival Ciutat Flamenc, l’espectacle 'Rumba surreal'. Amb ella i al voltant d’ella. Recolzada per Chicuelo, Peret Reyes i altres il·lustres convidats. “Només és un fet puntual –admet Garrido–. S’ha de ser realista i jo sé que, avui, actuar sovint seria impossible. No és cap retorn”. De totes maneres, el tardà despertar del seu art valent no ha brotat de la nit al dia. En els últims anys, com si el duende hagués desbordat les seves venes, en improvisats sopars i festes, ha demostrat que segueix sent una força de la naturalesa. És tremenda. La seva veu greu segueix obrint els mars. La seva demolidora presència desencadena autèntics sismes. 

El seu pare, el seu marit i Dalí. Els tres principals responsables de que el nom de Maruja Garrido s'escrigui amb lletres d'or en la història de la rumba. ¿O del flamenc? “Sempre cant per rumbes, però tampoc puc considerar-me rumbera com els catalans. I sóc flamenca, sí, però no cantaora per dret com la meva germana”. Pepa Garrido, es llama. Amb ella va començar i amb ella viu avui. Té tres anys menys i quan tenia 7 ja s'escapava a cantar pels bars per aconseguir alguna moneda con la que ajudar a la depauperada economia familiar. “Jo era la mayor de vuit germans”, recorda Maruja. Gitana pels quatre costats del seu arbre genealògic, es va casar amb un paio. “Al meu pare le va costar molt acceptar-lo, però la meva mare era la dona més comprensiva del món: solo li importava que fóssim feliços”. 

El presentador Toni Rovira va propiciar una i mil nits que Maruja Garrido es posés a cantar. “Ho porto a dins encara. Quan canto sóc la dona més feliç del món. M’ho passo de meravella. ¿Què faria a casa tot el dia?”. El volcà en què es converteix cada vegada que canta s’ha nodrit de combustió interna. “No sé què és fumar, ni encara menys prendre polvos Ariel ni res d’això. Tampoc bec. L’únic que prenc de tant en tant és una copeta de Dom Pérignon. ¡Que bé que se’m posa!”. El va descobrir en un sopar d’aquells que no s’obliden. Al Maxim’s de París. “Amb el meu marit, amb Dalí, Gala i un travesti que sempre anava amb ells”.

El seu pare, el seu marit i dalí. Els tres principals responsables que el nom de Maruja Garrido s’escrigui amb lletres d’or en la història de la rumba. ¿O del flamenc? “Sempre canto per rumbes, però tampoc em puc considerar rumbera com els catalans. I sóc flamenca, sí, però no cantaora per dret com la meva germana”. Pepa Garrido, es diu. Amb ella va començar i amb ella viu avui. Té tres anys menys i quan en tenia 7 ja s’escapava a cantar pels bars per aconseguir alguna moneda i ajudar la depauperada economia familiar. “Jo era la gran de vuit germans”, recorda Maruja. Gitana pels quatre costats del seu arbre genealògic, es va casar amb un paio. “Al meu pare li va costar molt acceptar-ho, però la meva mare era la dona més comprensiva del món: només li importava que fóssim feliços”. 

Los Tarantos de la plaça Reial

El seu marit era Juan Roselló, de Caldes de Malavella, fill de la primera cuinera del balneari Vichy Catalán i empresari, el propietari del Jamboree i Los Tarantos de la plaça Reial. Jazz i flamenc en un mateix edifici a la Barcelona de la postguerra, el desarrollismo i la transició.

En aquells mateixos carrers el pare de Maruja va provar sort diverses dècades abans com a cantaor. La va trobar al costat de Carmen Amaya. El Niño de Levante, es feia dir. Va participar cantant en la pel·lícula María de la O i en infinitat d’espectacles de la genial bailaora. “Havia arribat a Barcelona com a polissó en un vaixell des de Cartagena i es va fer molt amic de Carmen Amaya i de tota la seva família”. En lloc d’emprendre amb ells l’aventura americana, va tornar per formar una família.

Maruja Garrido no ha tingut fills, però sap bé lo que és fer de mare. “Quan els meus pares anaven a treballar jo em quedava al cuidado dels meus germans, morta de por al caer la noche i sin más llum que la de les estrelles”. La família es fue a Madrid a un casament familiar d'obligada presència i una vegada allà no tenien diners per tornar. “El meu pare va aconseguir que la meva germana i jo actuéssim en la companyia de Rafael Farina, i després al Corral de la Moreria. Juanito Valderrama ens va posar el nom d'Hermanas Garrido Les Cartageneras i fins a grabamos diversos discos a duo”. “Fins que van morir els meus avis no vaig passar gana –recorda Maruja–, però després el meu pare va agafar el tifus i la meva mare va haver de vendre el pis i fregar terres. Vam acabar en una cova dalt de la muntanya”. 

Maruja no va tornar a Caravaca fins dècades després per inaugurar una avinguda amb el seu nom, però, com si els seus orígens la perseguissin, es va convertir en ànima d’un tablao català anomenat com el ball andalús per excel·lència: Los Tarantos. 

Allà havia triomfat Antonio Gades i quan ella va arribar, el 1964, regnaven Vicente Escudero i José de la Vega. “Jo ballava en el quadro, però un dia que el públic no feia cas em vaig posar a cantar una cançó mexicana”. L’encarregat va cridar l’amo i ell li va dir que havia de cantar cada dia. “Jo no volia de cap manera, però si no, me n’anava al carrer. Em vaig passar sis mesos cantant diàriament l’única cançó que sabia. Vaja, que si qui després va ser el meu marit, l’home de la meva vida, no s’hagués entossudit gairebé sense coneixe’m a fer-me cantar, segurament no m’hi hauria atrevit mai”.

D'Antonio Machín a Jordi Pujol

Antonio Machín la va veure i la va convèncer perquè interpretés El bardo, el seu primer èxit, i Salvador Dalí, que anava sovint amb el seu seguici a Los Tarantos, la va trobar casualment a París. “Ens van contractar per cantar en una festa que feia al seu palau la princesa Margarida de Dinamarca i l’endemà tenia una actuació a l’Olympia. Quan l’hi vaig comentar a Dalí, ell es va oferir a presentar-me. Ni amb tot l’or del món li hauria pogut pagar el que va fer per mi”. Va tenir tant èxit que la van prorrogar un mes sencer a l’Olympia, entre elogioses comparacions amb Édith Piaf, Judy Garland i Raquel Meller. “Li vaig demanar a Dalí que m’ensenyés unes paraules en francès per donar-li les gràcies al públic i em va contestar: ‘Mira, jo sé sis idiomes i en tots es diuen les mateixes tonteries. L’art no té fronteres”.

Va ser també dalí qui va convèncer Valerio Lazarov perquè el vídeo de l’helicòpter el protagonitzés Maruja. “Des que vaig començar a cantar ja m’agradava deixar-me portar pel que sentia: esbullar-me els cabells, aixecar-me la faldilla… I, bé, això al principi era complicat, perquè el meu pare sempre estava assegut al final i cada vegada que m’apujava massa la faldilla, començava a cridar davant de tothom, enfadadíssim: ‘¡Que se’t veuen les cuixes!”.

Cames esculturals que, des de l’escenari, van captivar el que va ser president italià Sandro Pertini. “Un dia em vaig trobar Jordi Pujol al passeig de Gràcia. El vaig saludar i, a l’acomiadar-nos, em va fer dos petons i em va comentar: ‘¿Sap què em va dir un dia Sandro Pertini de vostè? Que se’n recordava molt de les seves cuixes’. I els guardaespatlles vinga riure”.

No va ser l’únic president impactat pel seu embruix. Quan Josep Tarradellas la va rebre al palau de la Generalitat, li va deixar anar: “Jo a vostè ja la coneixia. La vaig veure actuar a l’Olympia de París”. A diferència d’artistes del seu estil com La Polaca, o posteriorment María Jiménez, Maruja mai va exercir de sex symbol ni res per l’estil. “Abans de conèixer el meu marit jo no havia tingut mai cap nòvio. Cap home m’havia ni tan sols acariciat, prou que ho sap Déu. I, si fos per mi, ni artista hauria sigut, ja que de petita pensava que totes les artistes eren putes. Si vaig pujar a un escenari va ser perquè els meus germans necessitaven diners per menjar. ‘¡Jo no vull ser puta!’, deia terroritzada. I el meu pare, per convence’m que no era així, em posava com a exemple Carmen Amaya, que era molt honrá”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Coses de la vida, ja al capdavant de Los Tarantos, la sala compartia vorera amb un meublé de la plaça Reial. “Estava gairebé al costat i, com que les noies tenien clients fixos, els esperaven a la cantonada. Sovint, abans que el tablao obrís, venien turistes preguntant on podien veure flamenc. I elles els reservaven taula, agafaven una paga i senyal i després no es volien quedar ni un duro per la gestió. Poca gent m’he trobat amb tanta categoria”.

Els anys 70 van ser temps de discos, actuacions televisives i exitoses gires per Mèxic, l’Argentina, Itàlia, França... “Quan acabava la funció del Liceu, la gent venia a Los Tarantos, tranquil·lament, amb els seus brillants a sobre”. Fins i tot la van convidar a cantar davant Franco, encara que van retirar la invitació al saber que havia gravat una cançó dedicada a Che Guevara. “I això que jo no tenia ni idea de qui era ¿Un revolucionari, no?”, recorda rient. Cançó que, per cert, acaba de recuperar entre altres joies el disc Gipsy Rhumba, publicat recentment, del prestigiós segell britànic Soul Jazz Records.