Per què tots parlen d'Hiba Abouk

Hiba. Es pronuncia com IVA i està pujant en la mateixa proporció. Ara mateix és la noia que hi ha en línia recta a qualsevol paparazzi. Arrossega com una bola de pres una cua rosa –"laquevasortirambHugoSilva"– i la seva llista de rumorejats ex podria compartir paret amb qualsevol calendari de bombers: Alex González, Miguel Ángel Silvestre, Luis Medina, el fill de Don Johnson. És "lanoiadelmoment", segons la nomenclatura del cor-cor. Això vol dir que cada dia li pengen un nòvio del braç (l’últim, el futbolista Jordi Alba), descriuen els seus modelets amb tàctiques de forense, ha patit més d’un "arg" del Cuore i és debat nacional si ha passat per quiròfan.

Sota tota aquesta capa de baf, hi ha una actriu amb currículum efervescent. Només fa quatre anys que surt a la tele. A la quarta sèrie, li ha explotat a les mans el boom mediàtic. Àlies oficial: "La princesa Hiba". Revelació de la temporada a la pell amb vel de la Fátima d’El Príncipe (Telecinco, cinc milions d’espectadors per setmana). Així que cada vegada que es treu el vel fora del rodatge li enganxen al nom dos adjectius amb Super Glue: "Sexi" i "escotada". "La Rihanna espanyola", li diuen. Que la cosa crema ella ho porta escrit a la pell des de fa temps: "On fire". És el crit de guerra que utilitza amb les seves amigues per animar-se. El té tatuat al costat. 

Hiba Abouk. Descripció mediàtica: "Una de les-actrius-més-sexis". Hiba esbufega. "Dir-te sexi no és dir-te que ets tonta –afegeix–. Però prefereixo altres etiquetes", riu. "Que podria ser com Meryl Streep [riu]. Vaig per aquest camí, no el de ser un sex symbol, ni de bon tros. Però si t’ho diuen, doncs gràcies". 

"Sóc més forta que l'acer"

L’actriu parla des d’un racó del Carpe Diem Lounge Club de Barcelona unes hores abans de la festa flower power de què és convidada d’honor. Un paparazzi volta per la porta. "No estan acostumats que una noia amb el meu perfil pugui ser soltera –encongeix les espatlles–. És supermasclista això". Hiba somriu, però no aparca la mirada de recel. Simpatia amb distància de seguretat. Se li activa automàticament el blindatge al sentir preguntes que semblen personals, religió inclosa. Mirada verda, veu dolça. Delicada a primera vista, només fins que parla més d’un minut.

"Jo sóc més forta i més dura que l’acer". Ho diu d’una tirada, com si l’acabessin de treure d’una planta siderúrgica. La seva justificació: se’n va anar de casa als 18 anys. "Anar-te’n de casa tan jove, amb totes les portes tancades, amb una mà davant i l’altra darrere, t’endureix molt".

La dona d’acer diu que ignora la fumera rosa. "Ni cas, de veritat". ¿Segur? "Segur. Que no m’afecta", insisteix. Gairebé mai es busca a Google, evita llegir el Cuore. "No aconseguiran que em molesti res –afegeix–. Ja em poden fer sortir despullada fent la vertical". Ja va tenir un descuit hiperfotografiat a l’asseure’s amb un minivestit al front row de Cibeles. "És que sóc un ésser humà. És clar que tinc descuits. A veure si per protagonitzar una sèrie he de ser perfecta".

"Seguiré quedant amb qui em doni la gana"

¿Que si compensa AQUESTA fama AMB VELCRO? "A mi el que em compensa és la meva feina i tenir cinc milions d’espectadors cada setmana mirant el meu treball. Si la conseqüència és això que m’està passant, ho hauré d’acceptar". Però és dur. "És clar que és dur, però com que segueixo fent la meva vida i la meva feina i toco de peus a terra i tinc el meu cercle íntim vital molt consolidat, és difícil que res em pertorbi. Seguiré fent la meva vida, quedant amb qui em doni la gana, entrant i sortint d’on em doni la gana. I que parlin, si s’avorreixen". 

Nom complet: Hiba Aboukhris Benslimane. 27 anys. Segons la seva autobiografia de Twitter: “Actriu. Flamencòlica, àrab i gitana”. Addicta al flamenc i a Camarón. En dóna fe un tatuatge homenatge a l’avantbraç. Una lluna i una estrella. Gairebé igual que el del cantaor, però amb un pic menys a l’estrella, com la de la bandera de Tunísia. És una doble referència, diu. "Un homenatge a la meva terra i un gest a Camarón". El següent tatuatge de la seva llista –"si em deixen, per la professió"– serà una mà de Fàtima. "El primer que em van regalar quan vaig néixer va ser un collaret amb un ull i una mà de Fàtima. I, mira quina casualitat, que el paper de la meva vida fins ara es diu Fàtima".

Els seus pares van venir de Tunísia. El pare és d’origen libi, economista jubilat. Hiba ja va néixer a Madrid. ¿Musulmana? "No té cap interès saber la meva religió", talla. Mai ha portat vel. Va estudiar al Liceu Francès, uns anys de Filologia Àrab i es va llicenciar en Art Dramàtic a la Resad. Parla cinc idiomes (castellà, àrab, francès, anglès, italià). Se’n va anar de casa als 18 anys. 

"Estudiava al matí Filologia Àrab, a la tarda, teatre i a la nit treballava de cambrera", recorda. Volia ser actriu. "Tenia moltes ganes de viure, de lluitar pels meus somnis. Tenia ganes de ser feliç". Són els anys que més l’han marcat: "Ara miro enrere i dic: ‘No m’ho puc creure. Dormies tres hores al dia, tia".

¿Els seus pares ja ho han acceptat? "Més o menys –respon–. Per una part, sí. És a dir, m’han acceptat a mi, però no el fet que sigui actriu. Crec que… que no. Però no ho sé, la veritat".

¿Hiba ha perdonat els seus pares? "Jo sempre. No em vaig enfadar mai amb ells. Al contrari. Entenia que no volguessin això per a mi. Si ja aquí a Espanya costa entendre aquesta professió, imagina’t amb uns pares que vénen d’un país àrab de tradició musulmana. Jo no els castigo per no entendre-ho. Sempre els he entès. Però també sempre vaig tenir clar que me n’aniria". 

La seva ironia vital: a casa seva no podia parlar de nòvios, era un tema tabú, i ara parlen de les seves suposades osques amoroses les revistes del cor. Hiba riu. "Que fort. Imagina’t com deu estar el meu pare: content [riu]. Això no ho calculen. Mare meva". ¿Que què diuen els seus pares? [L’actriu es posa seriosa] "No diuen res. Com que saben que jo odio tot el que tingui a veure amb la premsa del cor, no em diuen ni piu".

El pitjor del xoc de cultures: "Sentir-te estranger en la teva família"

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

A part de nòvios imaginaris, a Hiba li solen penjar una infància amb aires de drama Disney: companys de l’escola que es burlaven de la nena de nom estrany. "Tampoc s’hi ficaven gaire –rectifica–. Perquè desgraciadament quan ets la nena mona no es fica amb tu ni Perry Mason –somriu–. Fan bromes amb el teu nom, però tampoc he patit bullying". El que ha portat més malament del xoc de cultures: "És sentir-te a vegades… [s’ho pensa, 1 segon, 2… 5] sentir-te estranger a la teva pròpia família, per un costat. I sentir-te estranger a l’entorn on t’has criat. És sentir-te d’enlloc. És un problema d’identitat. És el que els sol passar als fills d’immigrants amb cultures tan diferents. Hi ha un sentiment de soledat molt gran. És sentir-te estranger sempre". Hiba ja ha passat al segon nivell multicultural: "Passes a dir: ‘Sóc una ciutadana del món. ¿Per què m’he d’arrelar en alguna terra? No ho necessito". Llavors aprens a estimar la llibertat. El que passa és que la llibertat comporta molta soledat". Però a ella la compensa. "Sóc una ànima supererrant!.

Gitana i amb caràcter. És la punta de l’iceberg que es veu a primera vista. El que encara ningú sap d’ella: "Que m’encanten els nens –diu–. No ho he dit mai", riu. Potser es reinterpretarà com que vol ser mare. "Si no és com la Mare de Déu", riu. Fins a arribar a El Príncipe, es dóna per fet que ha hagut de besar moltes granotes. "No, i ara", es ruboritza. La seva vida en format pel·liculer seria comèdia romàntica. "Jo sense sentit de l’humor no faig res". Autodefinició: "Molt apassionada, amb moltíssim caràcter, amb les coses molt clares". Meta a curt termini: gravar la segona temporada d’El Príncipe. Somni a llarg termini: retirar-se en una platja, com va fer Paco de Lucía a Tulum. ¿Manies? "Les portes tancades. A casa meva no suporto que una porta d’un armari estigui oberta”. L’únic que la paralitza: "Les vespes". Ella perdona i oblida. “¿Qui sóc jo per no perdonar?”. També als paparazzis. "També. Són éssers humans. Si un paparazzi em demana perdó, el perdono. Per descomptat. No tinc conflictes. Això ho deixo per als personatges".