Ambrogio Maestri, un baríton entre fogons

La potent veu d’Ambrogio Maestri (PavIa, 1970) sona com un tro a l’apartament de l’Eixample on resideix temporalment a Barcelona. L’artista, un expert cuiner i reconegut gurmet, ens rep mentre està elaborant un plat senzill per recuperar energies abans de tornar als assajos de 'Tosca': una pasta amb verdures utilitzant una de les fórmules de l’ampli receptari de cuina italiana que difon pel seu canal de Youtube. És un espectacle veure’l tallant amb agilitat i destresa en petits trossos el carbassó, la ceba, la pastanaga i l’api que després passarà per la paella amb un rajolí d’oli d’oliva extra. Una salsa de tomàquet amb una mica de sal i una mica de julivert fresc tallat completaran el llit que acollirà els espaguetis cuits. Després de remenar-los hi ratllarà una mica de parmesà per donar-los el toc final.

“Estar entre fogons em relaxa. Per això busco un allotjament que em permeti preparar els meus plats preferits a les ciutats on actuo”, diu, complagut, davant l’atenta mirada de la seva encantadora esposa, Valeria. Des del seu 1,95 d’altura, estatura que acull un cos gran i robust, Maestri domina l’estança tan bé com si estigués a l’escenari. La seva presència imposa respecte, però aquest primer impacte s’esvaeix aviat. La desbordant simpatia i el sentit de l’humor de la seva extravertida personalitat acaben sobreposant-se a qualsevol idea preconcebuda sobre aquest gegant de l’òpera.

Amant de la Boqueria

El baríton explica que aprofita les seves llargues estades en urbs com Nova York, Londres, Viena o ara la capital catalana per disfrutar dels bons restaurants. A Barcelona s’escapa, a més, a la Boqueria per submergir-se en els colors i l’oferta “fascinant” de les parades. “¡Mamma mia, quin peix!”, exclama recordant alguna de les seves compres al mercat. Diu que l’amor per la cuina li ve de família. Els seus pares van tenir una carnisseria i després un restaurant a Pavia. Li encanta venir a al Liceu. “És gairebé com unes vacances. El clima, la gastronomia, la gent. És un verdader plaer estar aquí”. I ell ho aprofita a fons. Disfruta dels menjars que li agraden: el pernil de pota negra, les tapes, el llucet fregit, els plats elaborats i els bons vins.

Tan gran com fort, transmet un tarannà diferent del dels divos que administren les paraules que utilitzaran en el seu afany de protegir l’instrument vocal. La seva torrencial personalitat fa que no escatimi ni una síl·laba. L’enorme poder vocal que atresora li impedeix pensar en la por escènica. “Si jo estic bé, no em preocupo mai. Sé que on he de bolcar les meves energies és a agradar al públic. És una qüestió de cervell i de caràcter”, resumeix. 

Ressonaran la parets

I en a això està, posant tots els arguments del seu art al servei de l’impressionant baró Scarpia, personatge de l’obra de Puccini amb el qual actua al teatre de la Rambla: “Aquest és un rol molt complex que fascina tots els grans barítons que l’interpreten. Et situa en els extrems de la tessitura vocal i t’obliga a coordinar-te amb una orquestra que sona a tot volum”. El personatge, una barreja de pervers i seductor, exigeix la presència d’un artista que domini completament l’escena. “¡M’agrada fer de dolent!”, proclama. El triangle de passions de l’òpera, amb l’exquisida soprano Sondra Radvanovsky com a Floria Tosca i el tenor italià Riccardo Massi com a Cavaradossi, garanteix una gran exhibició de cant. “Si tots cantem a la vegada ressonaran les parets del Liceu”, diu deixant anar una riallada.

La seva carrera és atípica: “La meva passió pel cant ve del meu pare i del meu oncle. A casa escoltava les cassets de figures com Mario del Mónaco, Renata Tebaldi o Maria Callas, i em vaig enganxar a la lírica”. Però el seu progenitor va decidir que estudiés pianoforte. També cantava, i als 10 anys va interpretar un paper en l’òpera 'Pollicino' al teatre local. Però aviat va deixar aparcada aquesta faceta per entregar-se, aprofitant la seva envergadura, al bàsquet. Durant anys va militar en l’equip local i va alternar els entrenaments amb els estudis. “No era mal jugador –recorda–, però sóc millor com a cantant”.

L’oportunitat de recuperar la seva verdadera passió li va arribar després del servei militar. Al restaurant dels seus pares tenien un piano i va començar a actuar gairebé cada nit: “El que abans taral·lejava a la dutxa, va passar a ser una ocupació”. Romances, napolitanes i cançons populars atreien a l’hostal un públic cada vegada més fidel, entre els quals no faltaven alguns abonats a La Scala. “Ells van ser els que em van fer veure que tenia possibilitats de fer carrera si estudiava i el meu pare va ser el que em va donar l’empenta definitiva”.

Sense pensar-s’ho dues vegades, es va posar en mans del tenor Umberto Grilli. “Em vaig passar sis anys fent escales, mentre altres interpretaven àries des del primer any. Era avorrit i vaig estar a punt de deixar-ho, però després ho he agraït infinitament, perquè aquestes ensenyances m’han donat els recursos tècnics per afrontar els reptes més difícils”. Fins als 28 anys es va mantenir cantant al restaurant, fins que un dia, fent una audició a l’Arena de Verona per preparar-se com a 'cover' de totes les òperes de la temporada, va conèixer Plácido Domingo. El tenor espanyol i director de l’Òpera de Washington va ser el que li va donar l’oportunitat a la capital dels Estats Units amb el paper de Monterone de 'Rigoletto'.

“Jo no sabia res de teatre, però ell va triar bé aquest personatge per començar, perquè exigeix una veu bella”. El reconeixement li va arribar l’any 2000, quan va ser convidat per Riccardo Muti a una audició a La Scala. “Érem 30 barítons i jo vaig arribar l’últim a la prova. El meu pare m’havia dit que fes algun exercici relaxant. ‘Jo sóc un cantant, no un gimnasta’, li vaig respondre”. Maestri tenia 30 anys i se sentia segur, però encara va tenir temps de sentir com el mestre acomiadava els convocats amb l’excloent “arrivederci, grazie”.

“Això és el que em dirà a mi’, vaig pensar. Eren gairebé les dues del migdia i tenia gana. Vaig cantar una ària d’'Un ballo in maschera' i, a l’acabar, Muti em va sorprendre amb una pregunta: “¿Tens un moment per a mi?”. Déu meu, ¿com em podia dir això, si era el que jo esperava?”. De la breu xerrada en va sortir el compromís d’una gira amb 'La forza del destino' i, un any més tard, li va arribar el debut amb 'Falstaff', el personatge més emblemàtic del seu repertori. L’ha encarnat més de 200 vegades i creu que la seva versió ja té un segell propi.

Òperes optimistes

“A mi m’agrada aquesta òpera en què, al contrari que en altres títols, ningú mor i es beu i es canta”, diu entre rialles. Muti el va convèncer, a més, que la utilització d’una veu cansada per al personatge havia passat a la història: “Vaig aprendre a actuar com un vell, però amb un timbre jove. És un paper que t’ajuda a ser escènicament complet”. Afirma que se sent còmode amb els rols verdians: “Verdi t’ensenya a cantar. Utilitzant la seva tècnica, després et pots enfrontar a qualsevol altre desafiament”. Com el de Dulcamara a 'L’elisir d’amore' de Donizetti, el venedor de la falsa poció amb el qual va arrasar al Liceu la temporada passada i li va fer guanyar el premi de la crítica. Abans havia triomfat amb aquest mateix rol al costat d’Anna Netrebko al Met.

El seu caràcter de buf brilla especialment amb aquest personatge: “En aquest repertori, el problema dels cantants és utilitzar bé el moviment de les mans. Els papers còmics t’ajuden a enfrontar-te als dramàtics, i al revés”. No creu que el seu volum físic, com va passar amb la cantant Deborah Voigt, a qui van obligar a rebaixar quilos, influeixi en els directors escènics. “He tingut –rememora– algun petit problema amb algun 'regista'. L’obligació d’un director és adaptar-se a les característiques de cadascú. Pavarotti també era gran i la Callas va exhibir millor varietat vocal quan tenia més pes que després”.

Insubornable seguidor del Juventus, està content que lideri el campionat italià, però la conversa torna a girar sobre el món culinari. El seu secret radica en la utilització “de bones matèries primeres i en la senzillesa de les receptes”. Té clar que, si pogués asseure en una mateixa taula l’estafador Dulcamara i Scarpia, al primer li serviria un bon plat de pasta –de fet, li va suggerir al director de la producció al Met que el presentés menjant-se uns espaguetis– i al baró li cuinaria un guisat de caça amb un faisà o carn de cérvol amb polenta. “El serviria acompanyat d’un bon vi de Rioja o Ribera del Duero”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

No té dubtes que a Obama li oferiria “una bona pizza”, d’aquelles que tant li agraden. A Merkel, en canvi, “la posaria a dieta per les estretors que ens fa passar”. Molt crític amb la dictadura de l’austeritat que imposen des del nord, creu que seria millor una Europa a dues velocitats. El preocupa especialment la inestabilitat del seu país, encara que ja està acostumat a la constant dinàmica de canvis. “Mentre els melòmans s’oblidin de la part nociva de la política i ens vinguin a veure als teatres, em conformo”.

El cantant tornarà al Liceu amb 'Nabucco' i espera il·lusionat el seu debut, aquest estiu, al Festival de Peralada amb el personatge del criat Gerard d’'Andrea Chénier'. Serà una cita per no perdre’s.