Edurne Pasaban: "Em sabrà greu si no tinc un fill"

Fa unes quantes nits, a l'estació andorrana de Grandvalira, al sector de Grau Roig i durant una intensa nevada, un grup de periodistes en motos de neu s'obren pas en fila índia fins a una cabanya, el Vodka Bar. A fora, entre els avets, la gent de la marca sueca Peak Performance ha aixecat un improvisat 'showroom' per mostrar un avanç de la roba que arribarà amb la temporada que ve, peces tècniques a prova de torbs, glaçades i nevades com la d'avui. També hi han instal·lat una pantalla, una tela que ara sembla la vela d'una caravel·la i que acabarà a terra, per sort, després de la projecció, amb els títols de crèdit. La muntanya té aquestes coses. Que l'hi diguin, si no, a l'alpinista basca Edurne Pasaban (Tolosa, 1973), que ha vist totes les seves cares. La primera dona que ha escalat els 14 vuitmils que hi ha a la Terra és aquí com a ambaixadora de la firma nòrdica. Agafa el micròfon i presenta la versió reduïda del documental que va gravar l'estiu passat a Groenlàndia. Imatges molt belles d'escalades per parets de pedra i descensos impossibles per pales de neu que arriben fins a la vora del mar. La pel·lícula de l'expedició es diu 'Between places' i, com ella assegura, et reconcilia amb la naturalesa si és que alguna vegada li has donat l'esquena. Però millor que ho comentem a dins, que aquí fora fa molt fred. 

“En ple segle XXI és un luxe pujar a pics on no ha estat ningú. Si el planeta encara t'ofereix meravelles com aquesta, ¿ho pots desaprofitar? Aquest és l'afany per l'aventura i per explorar coses noves. L'excusa era testar el material. I els quatre components de l'equip [Jacopo Bufacchi, Erwan Le Lann, Martial Dumas i ella] tenim cada un un perfil diferent. Ells són més escaladors en roca o en gel, però ens uneix el fet que som uns pirats de la muntanya i cap havia anat a Groenlàndia. A sobre, per a l'expedició vam comptar amb el capità del veler en què viatjàvem, Thierry Dubois, que ha completat moltes regates en solitari pel món i coneix bé aquells paratges”, explica Pasaban, ara ja dins de la cabanya, al costat de la xemeneia, amb els ulls molt oberts. 

Retorn a l'Himàlaia

Va culminar amb èxit el seu projecte personal de coronar els 14 'vuitmils' –“aquest xiringuito ja l'he tancat”, assegura–, però a final de la primavera hi torna, a fer un setmil. “Això és com una droga de la qual no et pots desenganxar. Però ara ja ho veig des d'una altra dimensió. Ja no vaig a l'Himàlaia pressionada. Vaig a passar-m'ho bé i, si arribo al cim, bé, i si no, també. I a sobre m'emporto els meus pares amb mi a fer un 'trekking'”. Els vincles amb el Nepal no acaben aquí. A través de la seva fundació, en aquest país hi té projectes educatius. “L'educació és la base. Nosaltres tenim un 'hostel' a Kàtmandu on donem l'oportunitat a nens que viuen en pobles i aldees molt perduts de viure i estudiar. No és fàcil perquè moltes vegades els pares que no volen que els seus fills es desplacin, prefereixen que es quedin treballant amb ells. Però ja tenim set joves a la universitat, i això és meravellós”. 

Més que un pic, la de Tolosa està tancant un cercle. Diu que de la seva passió va aconseguir fer-ne la seva professió. I de la seva professió ara en vol fer el seu 'hobby'. “Exactament. Jo sóc una persona afortunada que va aconseguir una cosa increïble. Jo vaig fer una aposta i vaig guanyar: vaig triar el camí del cor. Jo no era alpinista, jo sóc enginyera de professió. Però vaig ser algú que a l'acabar la carrera va tenir la sort de dedicar-se professionalment a la muntanya, i això és superdifícil, perquè és una cosa molt minoritària. I ara vull que la meva feina es converteixi novament en el meu 'hobby'”. 

El que ha deixat a la cordada només ho sap ella, però en dóna pistes. “He hagut d'hipotecar moltes coses en la meva vida, coses com tenir una família, una parella o una vida com la que tenen moltes de les meves amigues. Les coses es veuen d'una manera molt diferent quan tens 40 anys, com jo ara, que quan en tenia 24 i vaig fer el meu primer vuitmil: l'Everest. Ja no sóc la mateixa; sóc una altra”. I encara que reconeix errors –”per inexperiència, per ansietat, perquè hi ha coses que només et passen una vegada a la vida i és quan ets jove”– i ha deixat enrere episodis tristos com el de Juanito Oyarzabal, ara diu que sap el que vol fer i el que no. “Ni em pesa el camí recorregut ni els errors comesos, i a sobre sóc aquí i ho puc explicar, que déu ni do”, apunta. 

Edurne fa una vida nòmada. Avui està en una cabanya a Andorra, però ahir estava promocionant la seva agència de viatges a Fitur i demà viatjarà a la Vall d'Aran, on té una de les seves dues cases  –l'altra és a Donosti– la seva feina i la seva parella, un guia francès. I d'aquí uns dies se n'anirà amb la periodista Maria Casado a gravar un dels nous capítols del programa 'Cumbres' que produeix TVE a Catalunya i que s'emet els diumenges a la tarda a La 2. “És un programa petit però entranyable. M'emporto gent coneguda a escalar i convivim durant dos dies a la muntanya. Els porto al meu terreny”. El vaig  inaugurar amb l'exnedadora Gemma Mengual pujant amb ella el Pedraforca tres mesos després d'haver estat mare, i va deparar un moment de llàgrimes memorable. I hi veurem, entre altres, Lucrecia, Espido Freire, Kiko Veneno i Judit Mascó –“camina millor ella amb grampons que jo amb talons”, ha escrit al seu blog.

On també té dipositades Edurne les seves il·lusions i els seus diners és a l'agència de viatges Kabi, que significa 'K2' en basc i 'niu' en nepalès. “Vull donar a conèixer les travessies pels Pirineus i el País Basc. És veritat que a Espanya encara se la considera un país de sol i platja, però hi ha turistes que vénen a buscar 'trekkings' i experiències a la muntanya. Tenim l'oficina muntada a Viella. A més de la inversió, hi estic posant molta energia, com a imatge i treballant-hi, perquè has d'estar al damunt de les coses. Ja delegaré després”. De moment, la resposta és més internacional. “A nosaltres ens costa contractar algú que et faci de guia a la muntanya. Som molt autodidactes aquí a Espanya. Vull portar clients d'Alemanya, Anglaterra, Noruega, França...”.

En el món empresarial

Sí, és veritat que som uns llançats a l'hora de sortir a la muntanya. L'hi comentem a propòsit d'una entrevista amb Kilian Jornet en què recomanava a la gent no preparada que s'abstingués d'imitar les seves proeses. “És que et jugues la vida al costat de casa. Hi ha serres a Espanya molt accessibles però poden resultar un perill. M'encanta que cada vegada hi hagi més afició per la muntanya, és fantàstic, però amb seguretat, sabent on es va. A la muntanya no s'hi pot anar de qualsevol manera”, afirma.

Fa uns quants anys que trasllada les seves experiències al món empresarial. Imparteix conferències, sí. Explica la importància del treball en equip, dels riscos assumibles, de la motivació, coses així. Una escaladora entre escaladors, encara que portin americana i corbata. “Sóc una persona molt inquieta. I mentre estava escalant vuitmils ja em vaig estar formant i fent màsters en escoles de negocis. Jo tinc la referència a casa meva perquè el meu pare és empresari i vaig treballar uns anys a la seva empresa. I sempre dic que escalar un vuitmil és difícil, però portar una empresa familiar ho és molt més. Jo vaig escollir agafar un altre camí. I és curiosa la vida, perquè fa poc va ser el meu pare qui em va demanar assessoria i 'coaching'. I va ser un dels moments més xulos de la meva vida”. 

Sense saber què fer

Altres moments no van ser tan xulos. “Vaig passar una depressió molt forta el 2006. Vaig estar amb antidepressius, hospitalitzada. Havia culminat un projecte bèstia, el dels vuitmils, i no sabia què fer. Sentia vertigen. Vaig començar a guanyar una mica de diners només al final del projecte. Els meus nòvios em deixaven perquè viure al meu costat no era fàcil, amb la vida que porto. I veure't amb 30 anys el diumenge a la tarda ajaguda al sofà de casa i sola és molt dur. Això fa mal. I encara em passa. Però bé, ara pujo a la bicicleta estàtica i em passa. O truco a qualsevol i me'n vaig a córrer. Però, abans no tenia aquesta capacitat, em bloquejava. He après a agafar el telèfon, a trucar a un amic i dir-li: ‘Anem a prendre uns 'pintxos' a fer no sé què. Això és la maduresa: passar per moments difícils i tirar endavant”. A favor seu hi ha el fet haver-se trobat, al llarg d'aquesta cordada, algunes persones excepcionals. “Jo tinc els millors amics del món. D'amics bons n'hi ha a tot arreu, però els que m'han tocat a mi són molt bons. Així que als col·legues se'ls ha d'aprofitar i cuidar, perquè aquests són els que et treuen del forat”.

A la cabanya, al costat d'aquesta llar de foc, escoltant la franquesa i sentint l'energia amb què s'expressa, un es pregunta si deu ser capaç de sentir el mateix un alt directiu d'una multinacional, i la resposta és tan òbvia com indiscutible. “Tots som persones de carn i ossos i tots anirem a parar al mateix lloc. Ningú és més que ningú i l'important és mantenir el respecte. A mi aquesta fórmula no m'ha fallat mai”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Altres coses no li han fallat: les estampetes que li regalava la seva àvia en cada expedició i que ella portava ficades en una bosseta al jersei, a prop del cor, en cada atac al cim. “Jo creia en la meva àvia, i si ella resava per mi jo ja estava salvada. I quan he estat molt fotuda als cims, he pensat en els amics que he perdut i els he parlat. Els he demanat que em donessin un cop de mà. I en això sí que hi crec. Perquè crec que estan a prop”. 

Li demano que es projecti una mica cap al futur i es veu incansable, embarcada en altres reptes. “I personalment espero estar al costat d'una persona que m'estimi i em comprengui. Tinc 40 anys i em sabrà greu si no tinc un fill, un almenys. I tampoc tinc gaire temps per pensar-m'ho”. A fora segueix nevant.