Miguel Ferrari: "La meva pel·lícula és un cant a la llibertat sexual de cada persona"

Amb els ulls plorosos i la veu emocionada, el seu discurs d'agraïment a la gala dels premis Goya va ser dels més llargs de la nit. Resumint, Miguel Ferrari va venir a dir que el que le ha passat amb la seva 'opera prima' és molt fort. "A Veneçuela, des que es va saber que estava nominada, s'ha viscut com una final del Mundial de Futbol". És així. Aquesta comèdia amb notes de drama o aquest drama amb gotes de comèdia, com la vida mateixa, ha suposat tot un esdeveniment: ha estat més de mig any en cartell. La cinta ha rebut l'aplaudiment unànime del públic allà on s'ha estrenat. A Espanya, en qüestió de setmanes. Fins i tot el president veneçolà, Nicolás Maduro, va tenir paraules d'agraïment per a aquest film que aborda sense problemes el tema de la identitat sexual en una història rodada a Caracas. 

El seu final és molt arc iris.

 és Tot i que la vida no és tan rosa, jo sí que sóc, i seré, un optimista. Les coses poden canviar. Arribarà un moment que a la gent no se la discriminarà per la seva orientació sexual. I les diferències no seran cap problema.

El seu primer llarg ja és una de les pel·lícules veneçolanes més taquilleres de la història i està guanyant premis allà on es presenta. ¿Tenia clara aquesta història?

Volia explicar alguna cosa que em toqués de prop, sí. I un no inverteix quatre anys a escriure, finançar i dirigir un guió si no l'apassiona.

I de passada, de dolent de culebrons canvia a director de cine.

Sí. Jo sóc actor de culebrons, que ja sap que al meu país són paraules majors. Tothom es posa a les 9 davant del televisor a veure el serial. Forma part del nostre ADN.  Jo vaig venir a Madrid a estudiar cine, a treballar amb els guions. De fet, el guió d''Azul y no tan rosa' va sorgir a Madrid precisament, a partir del debat que va suscitar l'aprovació del matrimoni gai. Recordo també que amb el tema de l'adopció per part de parelles gais o lesbianes es van sentir coses molt retrògrades que em van alarmar molt perquè jo pensava que aquí a Espanya estaven superades. Jo vaig situar la història en el meu país, Veneçuela.

On apareix, des d'Espanya, un adolescent que es retroba amb el seu pare, homosexual.

Sí, la meva pel·lícula narra la relació entre un pare, l'actor Guillermo García, i el seu fill, que interpreta l'espanyol Ignacio Montes. Elva tenir molt jove i el nano viu amb la seva mare a Madrid. Però ara el seu pare s'ha de fer càrrec d'ell durant un temps. I són dos desconeguts. Són dos éssers que per circumstàncies i per pors s'han girat l'esquena, però acabaran estimant-se malgrat les diferències. Perquè el noi es troba que el seu pare és homosexual. La meva reflexió és que un nen el que necessita és una llar amb amor, independentment del model de família en què creixi. El que compta és que se li inculquin valors com l'honestedat, la solidaritat i el respecte a les diferències.

Em diuen que la seva pel·lícula ha tingut un efecte terapèutic.

La resposta ha sigut increïble, sobretot a Veneçuela, on existeixen tants prejudicis i tants tabús, igual que a la resta de Llatinoamèrica. Més enllà d'estar 33 setmanes en cartell, a Veneçuela la pel·lícula ha servit per tornar a unir moltes famílies separades per l'aversió que desperten els homosexuals. Molts adolescents que no sabien com explicar als seus familiars la seva orientació sexual, els van convidar a veure la pel·lícula. Va ser molt emocionant. I ho vaig viure en temps real gràcies a les xarxes socials. Aquest ha sigut el meu millor premi, més enllà dels festivals.

La clau ha estat que l'espectador pogués empatitzar amb el protagonista i seguir-lo.

Això era bàsic. Mostrar un home normal, que viu obertament la seva homosexualitat, que es porta bé amb la seva família, que no és un promiscu, era important. Però a Veneçuela no estan acostumats a veure en el cine un tio que s'està besant amb la seva parella en el minut cinc. Era un risc. I de fet hi va haver gent que protestava.

I vostè, com a actor, deu exigir molta veritat en cada interpretació.

I tant. Per això vaig triar actors molt mal·leables i flexibles, buscant una veritat sense artifici, sense efectismes, de forma natural. Jo crec que els actors no han d'actuar, han de ser. Guillermo García és un actor increïble. Em sedueix d'ell la seva mirada i la seva veritat.

¿I va creure innecessari incloure escenes de sexe?

Tampoc era la meva idea fer una pel·lícula gai. No m'agraden aquestes qualificacions. L'important era insistir en la normalitat. No em calia per demostrar l'amor que es professen Diego i Fabrizio i el dolor després de la pèrdua per un atac homòfob.

L'homofòbia va estar present fins i tot en la campanya. Un diputat chavista va dir 'maricon' a l'opositor Henrique Capriles.

Lamentablement, és un fet molt comú: utilitzar l'orientació sexual del teu adversari per ridiculitzar-lo. Deixa molt a desitjar. I no hi aprofundeixo més perquè el tema és summament seriós.

Vostè ha recolzat obertament el matrimoni gai. ¿El veu llunyà a Veneçuela?

Falta molt, sí. Jo he posat una pedra, perquè d'aquests temes no se'n parlava frontalment. I a partir de la pel·lícula estan passant coses. Per exemple, s'ha visibilitzat més la lluita dels col·lectius de gais, lesbianes i transsexuals.

¿I també ha ajudat la indústria cinematogràfica de Veneçuela?

No hi ha hagut mai indústria. Pensi que feia 15 anys que una pel·lícula veneçolana no arribava als Goya. N'estem posant les bases, però el nostre públic s'ha de convertir en aliat.

Li dedica la pel·lícula al seu pare. Deu estar orgullós de vostè.

Malauradament el meu pare no ha pogut veure la pel·lícula estrenada. Va morir abans d'un atac de cor fulminant. Jo estava molt unit a ell. Imagini's que emotiu que és per a mi tot això que m'està passant.

 

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu