Berto, seriós

Dir que la nominació al Goya ha estat com un somni per a Berto Romero és del tot literal. Perquè la son és des de fa nou mesos el seu estatus habitual. Des que va tenir bessons (en Tomás i la Paula) i es va convertir en família nombrosa (té un altre nen, en Lucas, de 3 anys). El dia que l’humorista va descobrir que estava nominat havia dormit una hora i mitja. Ho va saber perquè no parava de vibrar-li l’iPhone durant una entrevista a la guarderia. “Estava intentant prestar atenció al que deia la noia de la guarderia –recorda–, i de sobte vaig agafar el mòbil i jo mateix li vaig dir: ‘És que m’han nominat a un Goya’. I dir-ho allà a la guarderia... Va ser com un somni”.

Berto, sense ulleres i amb un bigoti retro, és l’exnòvio número 3 d’Inma Cuesta a la sorprenent comèdia '3 bodas de más'. Debut al cine amb possible Goya a actor revelació. “Jo no pensaré en el Goya fins que sigui allà i m’enfoquin amb la càmera”, assegura l’ara còmic/actor. No és desinterès impostat. “Intento no donar gaire importància a les coses perquè, si no, després et deceben. I realment res és molt, molt important en realitat. I tot és molt important. M’agrada relativitzar-ho”. A Berto fins i tot li fa vergonya escriure els agraïments. No és humilitat exagerada. “Sento pudor. Jo no sento falsa humilitat amb mi mateix. Els meus sentiments amb mi són nobles i purs”, diu rient. “Això és humorístic”, reconeix. Primer euro de multa.

El repte d’aquestes pàgines: entrevistar Berto seriosament. Cada vegada que contesti amb un acudit, 1 euro de multa; 2, si és de nassos.

Ell ho accepta. S’asseu davant la càmera i la gravadora forçant l’antisomriure.

Aquest és un retrat del Berto que hi ha darrere del nas-gag. Un home amb la visió perfecta, sense ulleres de pasta amb què treure similituds raonables, i una aura de tendresa amb la qual vénen ganes d’abraçar-lo només de conèixer-lo. Addicte a Iker Jiménez i amb tarannà punsetià. Així justifica el seu currículum multifunció: fa cine (pròxim rodatge: 'Anacleto'), tele ('En el aire', La Sexta), teatre ('Berto Romero sigue con nosotros'), té la seva pròpia companyia (El Cansancio), i fins i tot fa un videoblog per a adolescents.

– És que a mi em fa il·lusió tot el que no he fet. No sé si ho he sentit dir a Punset. El cervell és un aparell molt gandul. Quan fas una cosa sempre igual, grava menys coses d’aquesta acció. Per això quan fas un viatge en cotxe et sembla més curt quan tornes. En realitat el temps és el mateix, però la primera vegada el teu cervell ho grava tot. Perquè estàs alerta. Llavors, el secret per viure més és que facis coses diferents.

“Coses diferents dins del sector”, especifica Berto. “Segurament llançar-se en paracaigudes deu ser molt estimulant. O enganxar-te un ou en una cadira amb un clau. Que segur que et passa el temps superlent”, diu rient.

Segon euro de multa.

Costa parlar de la seva vida seriosament. És plena de situacions gag.

Jo no me n’adono, però després quan ho explico sembla que sí.

Cau quan està insegur. 

Tendeixo a l’'slapstick', a l’humor visual de caigudes, quan no estic segur de mi mateix. Però no és una vida de '¡hala!'. El que passa que es produeix l’'efecte halo', que és un concepte de neurologia: tu atribueixes a la gent característiques relacionades amb les quals ja coneixes d’aquesta persona. Si algú fa comèdia, tendeixes a fixar-te en tots els aspectes còmics. I atribueixes coses que potser no existeixen.

Per exemple. 

Jo estic a la cua del pa, i potser estic mig adormit i algú em veu i riu. No estic fent res, però la meva cara de son a ell li indica: “Que graciós aquest tio que té son”.

¿Això el molesta? 

Em molestava al principi, però ara no. Perquè ja m’he adonat que això passa. I és millor que passi això que no pas que transmeti a la gent ràbia o ganes de pegar-me. Encara que a vegades t’agafa raret i no te’n recordes de qui ets.

¿No se’n recorda de qui és? 

No te’n recordes les 24 hores del dia que ets un còmic. Potser t’acabes de despertar a les 8 del matí i no has dormit, que em passa molt [riu] per l’època vital en què visc, i baixes al carrer i no t’has pentinat i et sents insegur. I algú es posa a parlar amb tu i et diu que et segueix molt, i tu ets una mica fred perquè te’n vols anar. Perquè et fa molta vergonya. Aquestes coses passen.

¿Què queda en la seva vida quan li treus tots els gags? 

Doncs… [pensa 1 segon, 2, 3] la vida. Tothom té la vida plena de gags, però hi ha gent que no els vol veure. En la vida de totes les persones, per molt dramàtica que sigui, hi ha espais per a la comèdia. Voluntària o involuntària. En la incomoditat hi ha molta comèdia.

En la seva vida últimament hi ha hagut ­drama. 

Sí, en la meva vida, com en la de tothom, hi ha drames. Això també és una qüestió cerebral. No vull que sigui una entrevista de Redes ­[somriu], però és una qüestió cerebral. Si sempre estàs buscant l’acudit, les estructures cerebrals del teu cervell, que és modelable, s’estableixen perquè això sigui sempre així. I no pots deixar de buscar acudits contínuament.

Les seves neurones ja deuen tenir durícies. 

És clar. En un enterrament, això m’ha passat a mi, un enterrament d’un familiar, la viuda em diu: “Que poc que m’ho esperava tan aviat”. El senyor havia mort als 97 anys. La senyora estava destrossada, plorant, i en la vetlla ningú va riure. L’hi vaig comentar a la meva cunyada, ja en fred, i em va dir: “Potser es referia a l’hora, perquè va morir a les sis del matí”.

Ja són tres euros de multa. 

Tot això en el moment no feia cap gràcia. Però ho vaig agafar i ho vaig posar en l’espectacle i és un gag amb el qual la gent es cargola de riure. I m’ha passat de veritat. Això li passa a tothom de veritat, però has de tenir el radar alerta.

¿A vostè què li talla el riure en sec? 

El mateix que a tothom: la injustícia, els cretins, el dolor, la malaltia, la misèria.

¿I ha viscut molt d’això? 

No. Afortunadament en la meva vida no hi ha hagut més coses de les habituals. En la meva família la gent es mor i es posa malalta com en les de tothom. Però visc en aquest país, i veig coses quan surto al carrer, i em fot com a tothom. El que passa és que m’he de protegir una mica, perquè el meu ofici és fer riure. A vegades em sap greu, perquè no sé si un es torna una mica autista o una mica psicòpata, però he de protegir la meva forma de vida. Perquè el que s’espera de mi és que faci riure.

Va fer acudits al teatre sobre el seu pare al cap de poc temps de morir. 

Sí. És una forma de teràpia també. Per a mi és una forma de treure-m’ho de dins.

¿I funciona? 

Sí, sí. A mi em va enxampar amb tot el programa en marxa. 'Buenas noches y Buenafuente' per a mi és la mort del meu pare.

El seu programa anterior. 

El programa que vam fer en 'prime time', que ens vam clavar una patacada, per a mi a més [somriu] era una patacada a tots els nivells, perquè cronològicament hi ha la mort del meu pare encaixada enmig. A més, el 'timing' exacte fet per un cabró. Dels set programes que vam fer: tres setmanes i mitja d’agonia, i les següents, el dol. I la mort queda just enmig. Jo acabava el programa i me n’anava a l’hospital i em passava la nit vetllant el meu pare, que s’estava morint d’una malaltia llarga molt agònica. Però havia de fer el programa.

¿I com es fa això? 

Doncs es fa perquè… Es fa. Es converteix en una cosa mecànica. Les dues parts emocionals d’ara-faig-riure, ara-no-faig-riure, quan tu ho professionalitzes, no es toquen. I això [comença a riure] m’ho va dir Punset. És que vaig parlar d’aquest tema a Redes precisament. A mi m’agrada aquest tema.

¿Quin tema? 

El tema de la mort del meu pare i la seva relació amb la comèdia. M’agrada parlar-ne no pel morbo, sinó perquè jo vaig aprendre una lliçó molt valuosa.

¿Quina? 

Precisament això: que la comèdia i el drama no es toquen. Estan relacionats, però cada un té el seu camí separat de l’altre. I em va dir Elsa Punset que les emocions molt fortes són excloents. Tu quan estàs molt alegre no pots estar una mica trist. I quan estàs molt trist, no estàs per a hòsties. Jo quan estic plorant la mort d’un familiar, estic plorant la mort d’un familiar, i no faig acudits. Però quan, hores després, vaig al teatre i pujo a l’escenari, allà faig acudits del que calgui.

¿I és terapèutic? 

I és terapèutic. Surts, i s’acaba. S’apaga l’interruptor.

Però és dur. 

Sí, sí.

¿Ha tingut temps de fer el dol? 

És que no té res a veure. En realitat la comèdia no té res a veure amb el que estàs sentint. Jo després potser era a casa i em posava a plorar perquè trobava a faltar el meu pare. I potser ho faig ara quan surti.

El seu pare treballava a les mines d’extracció de potassi de Cardona. 

Sí.

La seva mare, cosidora. 

La meva mare ha sigut cosidora i ha desenvolupat una de les feines més dures i menys reconegudes.

Mestressa de casa. 

Mestressa de casa i aixecar-nos a nosaltres [a ell i el seu germà gran].

El record més nítid de la seva infància. 

Tinc com una nebulosa en la meva infància. Tinc flaixos i una boirina de molta felicitat.

Els seus pares s’estimaven molt. 

Ells s’estimaven molt i, per extensió, tots ens estimàvem. Perquè el normal per a mi era estimar.

Recordi algun flaix. 

Els primers moments en què fas coses i et sents important: “Avui anem a portar-li el dinar al pare a la feina”. Durant l’última etapa de la seva feina a les mines, després de treballar a dins, era l’encarregat de portar l’ascensor que pujava i baixava els miners al pou. Era una feina molt còmoda, però de molta responsabilitat, perquè es jugava les vides dels que eren a dins. El meu pare [diu amb veu greu] era molt important perquè portava l’ascensor [riu]. Quan ets petit, aquestes coses són molt importants. Després les dius de gran i algú et pot dir: “Era ascensorista, el teu pare” [riu]. Però era un ascensor molt especial.

¿La millor herència que li han deixat? 

A la meva família hem sigut molt pobres tota la vida. Jo no podia anar als viatges de final de curs normalment, i no podia permetre’m gairebé res. Però com que m’ho van explicar molt bé sempre... M’agafaven i em deien: “Escolta, és que no hi ha calers perquè vagis a això”. I jo pensava: “D’acord, és clar”. Vaig entendre molt bé la cultura de l’esforç. Em deien coses que em semblaven absurdes: “Fins que no tinguis tots els diners no et compris res” [somriu]. “No compris res a terminis”. I després vaig viure l’època en què havies de comprar-te un pis i vaig pensar: “Això que m’han dit els meus pares potser era una bestiesa”. Després em vaig adonar que no [riu].

¿Mai s’ha hipotecat? 

Mai m’he hipotecat. No tinc res meu. Sóc molt feliç.

Alguna cosa seva deu tenir. 

Bé, sí, tinc la moto, però… pfff. A mi no m’agrada tenir objectes. A 'El club de la lucha', Brad Pitt, Tyler Durden, diu que les coses ens posseeixen. Jo penso exactament això. A mi les coses m’atabalen. Em posseeixen. Noto que tinc una responsabilitat amb les coses. Tinc un cotxe, és clar, però… pfff. Ja està.

Un cotxe i una moto. 

I el cotxe el condueix la meva dona perquè no tinc carnet.

¿Per què? 

Perquè quan vaig tenir temps per treure-me’l, no tenia diners, i quan tenia diners, no vaig tenir temps. I tinc gairebé 40 anys i he anat a tot arreu. Doncs potser tampoc és tan necessari [somriu].

¿I què pensa la seva dona d’això? 

Cada sis mesos em diu que me l’he de treure. Ho faré, ho faré. És un compte pendent.

Alberto Romero Tomás. 

Sona a torero per part de pare i mare. “El meu avi es deia José Tomás”. I, sí, per descomptat que sap agafar el toro per les banyes. Si li dieu “insípid” en públic, segurament ell es ficarà en una banyera amb sal. Si ho feu en privat, us ignorarà completament. El seu sogre –que el veia menjar a casa seva amb gest seriós i després a la televisió vestit de dona–, un dia li va preguntar: “Escolta, el que ve a casa, ¿qui és?”. El Berto sense càmeres és una persona més aviat callada. “No sóc de parlar gaire”, etziba després de mitja hora d’entrevista. “A mi això m’està costant ara un dolor”.

Quan es mira al mirall, ¿hi ha alguna cosa que li agradaria no veure? 

Nooo. No. Ja he fet la volta al marcador amb tot això.

El nas, diu ara, és una de les seves eines de treball. 

Però abans solia ser insegur. Sííí. Però això forma part de la construcció de la personalitat. Tothom és insegur. El que té el nas gran, perquè el té gran. El que té els cabells arrissats, perquè li agradaria tenir-los llisos.

Però vostè ha fet d’això… 

Jo n’he fet bandera.

Ha convertit les burles en comèdia. 

És clar. El procés que tothom porta d’una manera íntima jo l’he ensenyat a tothom per fe-ne comèdia.

Com un exorcisme. Sí. Jo ho recomano a ­tothom.

¿L’humor cura els complexos o només els tapa? 

En el meu cas, al final el que ha fet és treure-hi tanta importància. Per parlat, per gastat, s’ha convertit en tan habitual que ha deixat de tenir sentit.

¿Li va costar acceptar-se? 

Sí, em va costar. Normal. Un té una idea de si mateix que normalment no es correspon amb la que és. Potser sorties de veure Indiana Jones i pensaves: “Jo podria fer d’Indiana Jones”. I després et veies en una foto amb la porra i deies [fa veu de nen rondinaire]: “Jo no puc ser Indiana Jones. És que sóc molt lleig”. [Torna al seu to]. És clar, és que el teu problema és que no hauries de fer d’Indiana Jones. Has de fer de l’amic simpàtic d’Indiana Jones. Al final és situar-te. Dius: el meu lloc és aquest. I en aquest lloc, de sobte, tot encaixa. I el que mola és que tinguis aquest nas així, aquest cos així, aquesta mirada com tristoia. Llavors ja t’acceptes.

¿No arrossega cap trauma? 

No. No, no, no. Mai va arribar a ser trauma. Els defectes físics, en realitat… És una pena, perquè els donem tanta importància en la nostra societat. Els anomenem “defectes”. No són defectes, són particularitats físiques. Peculiaritats físiques. Amb el simple fet d’anomenar-los “defectes” ja estàs emetent un judici. I aquí no hi ha cap judici. Cadascú és com és.

Si existís en la vida el Control-Z, ¿l’hauria utilitzat molt? 

¿Per suprimir alguna cosa? Jo crec que no. La cosa bona de la vida és que no té Control-Z, perquè si en tingués, l’estaries executant tota l’estona. I és xulo que moltes vegades diversos errors et porten a un encert. I si no els experimentes, no hi arribes.

Vostè va treballar en una immobiliària. 

Jo vaig treballar en una immobiliària. La pitjor feina que he fet mai. Havia d’enganyar la gent. Havia de dir-los que el pis tenia moltes possibilitats i objectivament era una merda. Em deien: “Aquest pis no està gaire bé”. I jo deia: “No, la veritat és que no”.

¿No va llogar cap pis? 

No vaig llogar ni vaig vendre res.

Al capdavall, vostè és un producte de la crisi. 

Em molesta una mica pensar-ho, però a mi em va començar a anar bé el 2007, 2008.

Quan va començar la crisi. 

Més o menys en l’època de Lehman Brothers [riu]. A mi no m’havia anat bé. Tampoc era infeliç, però sí que tenia problemes econòmics continus. I no tenia el rumb fixat. No sabia què volia fer. Vaig estudiar Periodisme i no m’interessava. Però no era dramàtic. Era més aviat que…

Que no tenia rumb. 

Que estava com en una boira. Fins que de sobte vaig identificar això de fer riure, que sempre havia estat present en la meva vida. I a partir d’aquí, vaig començar a ser feliç, em va començar a anar bé.

I com que és producte de la crisi, diu que mai podrà anar cap amunt. 

No [riu]. No, no. Però suposo que això també m’ha fet un famós sostenible. Jo no sóc Beyoncé. No sóc Iniesta. Famós sostenible, sí.

Es pot reciclar. 

Em puc reciclar en algú menys famós. Puc evolucionar a una miqueta més famós, fins i tot puc arribar a no famós sense gaires sotracs [riu].

¿Aquest és el secret de la felicitat? 

Crec que el secret de la felicitat està en l’equilibri. I l’equilibri és molt impopular. Perquè la societat ens ven que és interessant el que és extrem [fa veu de locutor]. L’esport extrem i l’amor extrem. [Recupera el seu to] L’equilibri és impopular perquè sembla tebi, però és bonic.

Abans apuntava els seus somnis en un quadern. 

Ho vaig deixar. L’últim ha estat molt guai: vaig somiar que assetjava Benedict Cumberbatch.

La multa ja són 4 euros. 

No és un acudit, no ho és. Benedict Cumberbatch estava a la ciutat i jo anava a prendre una copa amb ell. Era com si volgués rotllo amb ell. Li deia: “Mira, m’agrada estar amb tu i crec que la conversa flueix guai. I ara tu te n’aniràs, ja no ens veurem més”. I el tio: “Vinga, va, doncs me’n vaig amb tu a prendre una copa”. I en aquest moment van aparèixer set cotxes de policia dels anys 70 i li van clavar una pallissa de mort [riu].

¿I quin significat pot tenir això? 

Jo crec que el que vaig aprendre del somni és que la fama és molt guai, però et poden acabar clavant una pallissa [fa una riallada].

¿Anirà al cel o a l’infern? 

Espero no anar a cap d’aquests dos llocs. Em semblen una llauna tots dos: un per fotut i l’altre per avorrit. Espero que no existeixin [riu]. No sé què hi ha, però tinc molta curiositat.

Segur que a vostè l’esperarà Punset. 

A mi m’agradaria que fos un etern capítol de 'Redes'. De 'Redes' i de 'Milenio 3'. 'Redes 3'.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

UN GOYA QUE NI PINTAT  

Berto és l’únic nominat d’aquest any que ja ha rebut el seu propi Goya [sobre aquestes línies]: un Goya amb el bigoti vintage de '3 bodas de más' amb què Berto ha passat a ser oficialment còmic-barra-actor. El dibuix és obra de l’il·lustrador argentí Luis Gaspardo, fan confés del clan humorístic d’Andreu Buenafuente. Berto no el penjarà a casa. Ni tan sols ha penjat un retrat que li va fer la seva dona: el Berto-Napoleó que es va exhibir en el programa de Buenafuente el 2007. “L’únic que tinc penjat a casa és una foto que em va fer l’Andreu [Buenafuente] molt gran en la qual va firmar tot l’equip que va fer el programa d’estiu amb mi, la substitució que vaig fer de l’Andreu el 2008”. Diu que li fa cosa tenir fotos seves per la casa. Ja s’ha de mirar molt al mirall a la feina. “És una professió que t’obliga a estar contínuament mirant-te molt. En la meva vida privada jo intento estar a l’extrem contrari”. A vegades s’afarta de si mateix. “Sí, una miqueta sí. Però tinc molta sort, perquè a casa m’ho contraresten molt”.