Belén Rueda i Mario Casas arrasen aquest Nadal amb 'Ismael'

Belén Rueda i Mario Casas són mare i fill. Ho són a 'Ismael', la nova pel·lícula de l’argentí Marcelo Piñeyro, una cinta tan tendra com petita que demostra diverses coses. Primera: que Mario Casas ('Tres metros sobre el cielo', 'La mula', 'Las brujas de Zugarramurdi') ha entrat en una nova dimensió com a actor. Segona: que Belén Rueda ('L’orfenat', 'Els ulls de la Júlia', 'Séptimo') es menja la càmera faci el que faci. Tercera: que es pot fer cine d’autor amb ambició comercial. 'Ismael', estrenada el dia de Nadal, parla de paternitat, de segones oportunitats i de com la feina ens menja la vida. La història comença quan un nen (Larsson do Amaral) truca a la porta de Nora (Rueda) i li diu que vol conèixer el seu pare. El seu pare és Félix (el fill de Nora), que fa temps va fugir de la seva vida i es va refugiar a la costa, on es guanya la vida com a professor d’institut. Nora agafa la criatura i se’n van a buscar Félix.

Mare i fill (en la ficció) s’asseuen junts en una taula. Acaben de protagonitzar una sessió de fotos per a una revista de moda. Amb els seus cigarrets a la boca comencen a parlar de cine. També de la vida. En el seu cas, és el mateix.

Mario Casas (M. C.): Havíem treballat a 'El barco', però et conec des de fa molts anys.

Belén Rueda (B.R.): És clar, has crescut amb mi. Auxili [riu].

M. C.: També vas treballar amb el meu germà petit a 'L’orfenat'.

B. R.: Quan vas començar a la teva primera sèrie, 'Los hombres de Paco', un productor em va dir: “Tenim un noi meravellós.” I mira que ho tenies difícil, perquè als espectadors no els agraden gaire els canvis a meitat de temporada. Però et vas guanyar el respecte del públic i de la professió. I això és perquè t’ho va treballar molt. I segueixes treballant-te molt els teus personatges. Jo també. En això som iguals. Quin gust. 

M. C.: En aquesta professió es distorsionen moltes coses, però jo sempre m’he trobat amb gent que estima el que fa.

I això que vostès han hagut de lluitar contra estereotips. Vostè, Belén, com a presentadora de televisió. I vostè, Mario, com a ídol juvenil.

M. C.: ¿Belén, presentadora de tele? La meva visió de tu mai ha sigut aquesta.

B. R.: És que ets jove.

M. C.: Però et segueixo des de fa molts anys. Vaig a buscar a Google…

B. R.: Quan has fet una cosa que ha tingut molta repercussió mediàtica i en proves una de nova sempre hi ha gent que diu: “Ui, aquest, on s’està ficant”. Quan Alejandro Amenábar va insistir que jo estigués a 'Mar adentro' (2004) hi va haver molts que van dir que seria impossible. En aquell moment jo estava a la sèrie 'Los Serrano', que feia unes audiències brutals. Però Alejandro va tenir la valentia de dir: “Vull que sigui ella”. Els actors hem de demostrar que sabem fer coses diferents, aquesta és precisament la nostra feina. 

M. C.: I encara que no sigui així… Si a mi em donen sempre el mateix paper, però m’asseguren que treballaré molts anys, firmo el que em diguin. Hi ha actors meravellosos als Estats Units que han fet els mateixos papers tota la vida i són els millors. Encasellar sembla que és dolent. ¿Per què?

B. R.: Abans que Amenábar comencés a rodar 'Mar adentro', vaig llegir una crítica en què se li retreia que ell feia gènere i que, per tant, no sabria dirigir un drama així. ¿Per què no? Ell vol fer coses, vol seguir creixent. I té tanta creativitat… I al final, ¿què va passar? Que va aconseguir afegir alguna cosa més a una història, la de Ramón Sampedro, que tots coneixíem. A vegades els crítics posen un límit que no és pertinent.

¿Quina és la millor i la pitjor crítica que han llegit sobre el seu treball?

M. C.: Quan et fan una bona crítica, no te la creus. Per a mi, els crítics són el públic, que no té prejudicis. Intento demana, tan com sigui possible, que siguin constructives, perquè a vegades llegeixo coses que fan molt de mal i que només van a destrossar l’artista. 

B. R.: La millor crítica que he rebut va ser quan algú molt pròxim a mi em va dir: “Al minut dos ja no et veia a tu, no eres tu”. Això és el millor que et poden dir.

‘Ismael’ parla de moltes coses. Entre elles, de les segones oportunitats. ¿Tothom se les mereix?

M. C.: Sí.

B. R.: Bé…

M. C.: A veure, jo estic pensant en els personatges de la pel·lícula. En la vida real, hi ha gent que se les mereix i altres que no. Però a la pel·lícula, sí que se les mereixen. Hi ha gent que, sense voler-ho, la caga. I al final això passa factura. Però hem de tenir dret a poder tornar a agafar un tren, demanar perdó. En la vida aprens amb segones oportunitats.

B. R.: Tothom es mereix una segona oportunitat si ha après dels errors de la primera.

M. C.: El meu personatge no sap que ha tingut un nen que té 8 anys. Quan se n’assabenta, el primer que percep és un cop de puny, i el que li ve al cap és la dona de qui va estar enamorat.

¿Què és ser pare/mare?

M. C.: Jo no ho sóc. Contesta tu, Belén [riu].

Però potser li han vingut ganes de ser-ho rodant ‘Ismael’.

M. C.: Sóc d’una generació que està trigant més a formar una família. La pel·li no ha fet que em plantegi res així. És que no parla d’això, sinó de començar a aprendre. El meu personatge no sap que ha sigut pare, és un fet que es comença a plantejar quan s’acaba la pel·lícula. Belén, digues alguna cosa...

B. R.: És difícil de resumir, però crec que ser mare o ser pare és estimar sense esperar res a canvi. El res a canvi no vol dir que no t’ho donin. M’explico: si tu tens una parella, esperes que aquesta dedicació sigui corresposta. Però quan ets pare o mare, el plantejament és: he d’anar amb el meu fill durant molt de temps i després deixar-lo anar, que és [abaixa la veu fins a xiuxiuejar] difícil de collons. Un fill és una pel·lícula per a tota la vida. El personatge de Mario no s’esperava aquesta situació. El nen li obre les portes a la vida. Als 20 anys, un mor i reviu el mateix dia. Estimar, desitjar, odiar... Tot ho fas amb una passió... Això amb el temps es va transformant. Vaja, que ara semblo una mica àvia. A la pel·lícula ho sóc. I és meravellós ser una àvia jove. Els meus avis sempre deien que era fantàstic perquè disfrutes dels nens i, a sobre, no els has d’educar.

Un altre dels temes de què parla ‘Ismael’ és de com la feina ens menja la vida. El personatge de Nora sembla que només té temps per al seu restaurant i no tant per al seu fill.

M. C.: Però és perquè no vol pensar en la seva vida. No vol afrontar-la. El personatge de Sergi López [un home que té un hotel a la costa] l’hi posa a la cara. La situa en un altre lloc.

B. R.: En Jordi [Sergi López] li ve a dir a la Nora: “¿això és el que vols que sigui la teva vida? ¿No vols recuperar coses?”. Però és curiós, perquè ell també té molt per amagar i està refugiat al seu hotel.

M. C.: Està submergit en un lloc. Ell ho fa fàcil, però no és un personatge gaire lliure. Va voler ser algú que no va arribar a ser. 

B. R.: Però és tan generós que vol solucionar la vida dels altres. És un home solitari i sembla lliure, però rasques i veus que no.

Vostès tenen un gran idil·li amb la taquilla.

M. C.: Però és que una pel·lícula la fa molta gent. Aquest any, per exemple, 'Las brujas de Zugarramurdi' ha anat bé a la taquilla, sí. Però, és clar, al darrere té un director fantàstic com Álex de la Iglesia, i un actor de ganxo com Hugo Silva. Hi ha molts factors. 

B. R.: Jo tot el que he fet no s’ha convertit en or. I no donaré noms [riu] perquè adoro els directors amb qui he treballat. Però a Espanya es fa molt bon cine. I crec que ara mateix la gent jove va a veure cine espanyol i cine estranger de la mateixa manera. A les meves filles no els sento dir: “Bah, no mirem aquesta pel·lícula, que és espanyola”. I amb pel·lícules més antigues sí que ho he sentit. 

M. C.: Hi ha èxits de taquilla, i el cine espanyol està funcionant. La meva germana i amics meus em parlen de pel·lícules sense fer distincions entre les espanyoles i les estrangeres.

B. R.: La promoció és molt important. Si fas una pel·lícula i no li arriba al públic... S’ha de crear expectació. Les promocions d’ara són brutals. Ens assemblem als americans. 

M. C.: La promoció s’ha de convertir en un espectacle. Les ­pel·lícules han de ser esdeveniments.

Encara que això impliqui molta més feina per a vostès.

B. R.: Entra dins del sou. Però estem conscienciats. Ara bé, la promoció també requereix un pressupost. I si no el tens, malament rai.

Parlant de diners... Permeti’m la grolleria: ¿vostès són els actors amb més caixet del cine espanyol?

B. R.: Ui, sí, quina grolleria [riu]. 

M. C.: Diré una cosa. He llegit informacions que no són certes. I et posen en un lloc amb el públic que no et mereixes, així doncs, si algú publica xifres de caixet, que es documenti una miqueta. Perquè en aquesta professió també s’està passant molt malament. Tinc companys que s’hi han deixat la vida i estan cobrant molt pocs diners.

B. R.: També en aquesta professió ens hem adaptat. Els sous no són els que eren perquè els pressupostos dels films no són els que eren. 

M. C.: A mi, a vegades, fins i tot em fa vergonya dir que tinc feina. Hi ha gent que tinc a prop que s’ho està passant fatal, per tant, jo tinc més motiu per treballar més i fer que la gent s’emocioni amb les meves pel·lícules. Treballar i estar agraït.

B. R.: Fa quatre anys recordo llegir articles a la premsa en què es criticava que hi havia mileuristes. No sé com ho han fet els d’aquí dalt perquè ara els mileuristes vagin donant gràcies pel carrer.

¿On estem anant? Cap enrere.

M. C.: El pitjor que pot sentir algú és por.

B. R.: La por paralitza. 

M. C.: Però està en l’ambient. I és el pitjor. 

B. R.: Fa dies vaig sentir un escriptor a la ràdio que deia que estem vivint la fi dels poderosos. Deia que hi ha grans empreses que són com enormes dinosaures que estan caient i que hi ha petites empreses que, gràcies a les xarxes socials o a internet, han aconseguit crear una idea tan poderosa que els han donat milions. Hi ha ganes de sortir del forat. Això és com quan a algú li passa una cosa terrible. La primera fase és la negació de la realitat. La segona: pensar en el que farem. I la tercera: adonar-nos que o en sortim nosaltres o ningú ens ho arreglarà. I ara mateix estem en aquest moment i per això hi ha tants grups socials lluitant perquè la sanitat, l’educació i la cultura ocupin el lloc que es mereixen en la societat i tornin a ser el que han sigut.

Ara que esmenten els d’“aquí dalt”, ¿van sentir el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, posar en dubte la qualitat del cine espanyol?

B. R.: Millor no donar-li canxa. Són enrabiades que no són pròpies d’un polític. Fes-ho a casa teva i amb la teva gent, però no ho transmetis a un país. Ells són aquí perquè se suposa que treballen per a nosaltres.

¿Ens veurem als Goya?

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

M. C.: Només que la gent vagi al cine a veure la pel·lícula i s’emocioni amb la cinta ja en tinc prou. A més, en tot cas, jo crec que el que volem els actors és que el premi se l’emportin la pel·lícula o el director.

B. R.: Tots els que fem cine hauríem de recalcar que els Goya són, més que res, una festa del cine que serveix per donar nova vida a les sales a les pel·lícules. L’empaquetem de glamur, però, en realitat, és una excusa per parlar de films que t’has perdut en cines i que es mereixen una segona oportunitat. Mira, parlant de segones oportunitats…