Herència de Walt Disney (3/11/2013)

Si d'una cosa no es pot acusar Diane Disney Miller és d'ànsies de protagonisme. A vegades fins i tot costa recordar que Walt Disney va criar dues filles amb la seva dona Lillian. Diane, biològica, i Sharon, adoptada. Les primeres que van accedir a les imatges icòniques de 'Fantasía', 'Dumbo', 'Bambi'... Testimonis de primera mà de la creativitat d'una figura clau de la cultura popular del segle XX: el creador d'un ratolí anomenat Mickey i d'un parc d'esbarjo a Anaheim que representaria una forma imperial de concebre la indústria de l'entreteniment.

 

Sharon va morir el 1993 a causa d'un càncer de pit. Diane segueix vivint gairebé en l'anonimat a la vinya de la Vall de Napa, Califòrnia, que comparteix amb el seu marit, Ron Miller, antic president de Disney. Durant les quatre últimes dècades, Diane només ha aixecat la veu quan ha considerat que era estrictament necessari. Per exemple, va protestar contra diversos biògrafs del seu pare, com Neal Gabler, autor del llibre 'Walt Disney. The Biography', que havia estat aprovat per diversos membres de The Walt Disney Company. En diferents moments va desmentir que Walt estigués criogenitzat (“ell va afrontar la seva mort amb coratge i dignitat”), que fos antisemita (“un rumor vil”) o que fos el fill il·legítim d'una mare espanyola. Sempre que té oportunitat remarca: “Era una persona bastant bona”.

Màgia antiga

També ho fa en algun moment d'aquesta entrevista, organitzada amb motiu del llançament de l'Edició Diamant (primera vegada en Blu-ray) d'El libro de la selva, un dels clàssics absoluts de la casa Disney, estrenat el 18 d'octubre de 1967 als Estats Units (arriba a Espanya el 16 de desembre). Encara que va vendre tot el seu estoc de The Walt Disney Company a finals dels 80, a Diane li agrada parlar de les pel·lícules del seu pare. En particular d'aquesta: l'última en què el seu pare va deixar la seva empremta. Segons ella, els films creats posteriorment per la companyia no acaben de capturar “la màgia antiga”.

Diane Disney Miller parla, via telefònica, des de San Francisco. Allà --curiós si tenim en compte que Walt va viure i va treballar al sud de Califòrnia-- hi té la seu el Walt Disney Family Museum, en el que havia estat a finals del segle XIX una caserna militar. El museu és un projecte personal de Diane, finançat a través d'una oenagé, The Walt Disney Family Foundation, amb el seu fill Walter Elias com a president.

Set néts 

Segons Diane, hi ha moments en les pel·lícules de Walt que tenen a veure amb les seves experiències com a pare. Un exemple: el rei de 'Cenicienta', que volia que el seu fill es casés per poder tenir alguns néts. Walt va dir: “Ell és com jo... vol néts”. Diane n'hi va donar uns quants: Christopher, Joanna, Tamara, Jennifer, Walter Elias, Ronald i, nascut quan Walt ja havia mort, Patrick. A 'El libro de la selva' no troba personatges gaire semblants al seu pare, encara que és sabut que la seva contribució més important va ser donar importància al personatge de Baloo. Això i tenir Phil Harris, el cantant dels 40, per donar-li veu en l'original. “El meu pare adorava Phil. Després va tornar a fer d'ós a 'Robin Hood'”.

 Per a Diane, la millor part de la pel·lícula no té a veure amb Baloo, sinó amb la pantera Bagheera. Sempre observa “amb llàgrimes als ulls” el començament: “Quan la pantera negra descobreix el nadó al bot naufragat i decideix emportar-se'l perquè sigui criat amb els llops. M'agrada la relació d'amistat i gairebé paternofilial que hi ha entre Mowgli i Bagheera; per a qualsevol persona deu ser fàcil emocionar-se amb ella. Penso sovint també en la seqüència final, quan Mowgli descobreix la nena. És un moment de separació, però està vist amb optimisme”.

'El libro de la selva' és, vista avui, encara perfecta. I fins i tot pot sorprendre la naturalitat dels moviments dels personatges. “És veritat --corrobora Diane--. Sobretot en aquelles imatges del noi caminant sol per la jungla. Són les meves imatges preferides”. ¿Es buscava la melancolia que desprenen? Perquè tots recordem les seves cançons vitalistes, però és una pel·lícula amb instants de tristesa solitària. “Crec que sí. I, de fet, em sembla afalagador que vostè reconegui la bellesa trista d'aquelles imatges”.

Li pregunto a Diane si va contribuir d'alguna manera, amb idees de qualsevol mena, a la creació de la pel·lícula. “No, no s'ho pensi. En aquells moments tant la meva germana Sharon com jo estàvem feliçment casades i fèiem la nostra feina, sobretot, a casa”.

Infància

Walt no va parlar mai malament de la seva infància; només va dir que “treballava molt”. Diane tampoc té res de dolent per dir sobre els seus primers anys de vida. Nascuda a Los Angeles el 1933, recorda com el seu pare li llegia contes i com la va portar a veure una projecció de 'Blancanieves y los siete enanitos', l'any 1937, a l'estudi Hyperion. Això és tenir memòria. “¡Quan la reina es convertia en una bruixa, vaig demanar sortir de la sala!”.

Miller acostumava a veure proves de les pel·lícules de Disney a la sala privada de la família. La nena feia crítiques que el pare escoltava atent. Diane no li perdonarà mai que matés la mare de Bambi. “Crec que, d'alguna manera, tant la meva germana com jo l'ajudàvem a desenvolupar històries. La mare de Bambi no necessitava morir, però segons el meu pare només estava seguint el llibre”. Es pot suggerir que, sent Walt Disney, un pot fer amb qualsevol llibre el que li vingui de gust, però en aquest cas el creador no va voler alleugerir el drama.

“El pare sempre es volia fer càrrec de tothom”, explica Diane. El seu pare sempre la va protegir. Segons la biografia escrita per Gabler, quan Diane va tenir la primera menstruació i va córrer als seus pares entre el xoc i la confusió, va ser el seu pare, no la seva mare, qui la va consolar. Walt també podia tenir els seus moments de mal caràcter, segons explica la biografia escrita per Bob Thomas: “Ahir a la nit li vaig pegar una bufetada a Diane”, li va explicar a una confident de la companyia. “Devia fer alguna cosa dolenta”, va contestar ella. “I tant que la va fer. Es va quedar allà fent-me aquella lletja mirada Disney”.

Escriure un guió

Però el seu pare sempre la va protegir. ¿Potser excessivament? Quan tenia 16 anys, Diane li va preguntar al seu pare si podia treballar a l'estiu, i ell li va dir que no, que seria prendre-li la feina a algú realment necessitat. Encara que no la va pressionar mai per formar part del negoci, Walt li va proposar escriure un guió sobre un descendent de Robinson Crusoe que, vés per on, també acaba naufragant, però ella no ho va voler fer. Al final el va escriure ell mateix: va ser 'El teniente Robinson', amb Dick van Dyke.

Als 20, Diane es va casar amb Ron Miller, jugador universitari de futbol americà. Això últim ho va determinar tot al voltant del casament a Montecito, Califòrnia, el 1954. El pastor era antic jugador i entrenador, i el pastís de cinc pisos estava coronat per un jugador i una jugadora de futbol americà.  Diane i Ron van trigar poc a formar una família: set mesos i un dia després del casament, naixia Christopher Disney Miller. Encara que en principi la mare va pensar a posar-li al nen Walter, finalment va creure que, com a nova persona que era, necessitava un nou nom. Reservaria el nom de Walter per a un fill posterior. 

Dos anys després, mentre Ron completava les seves obligacions militars a Fort Ord (Califòrnia del Nord), Diane va tenir Joanna. La parella va comprar una casa amb les vendes d'un llibre, 'The story of Walt Disney', firmat per ella però escrit, essencialment, per l'home en lletra menuda de sota: Pete Martin.

Embolics de família

Notícies relacionades

Mor la filla de Walt Disney

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

No tot ha estat pau a la família Disney. El cosí de Diane, Roy E. Disney, va supervisar la maniobra que el 1984 va treure de la presidència de The Walt Disney Company el seu marit per posar-hi Eisner, que, per una altra banda, va fer créixer els beneficis enormement entre el 1984 i el 2005. Però ella s'estima més quedar-se amb el costat positiu i destacar la part bona, menys complexa i fosca, de formar part d'un llegat així. “Estic realment impressionada per tot el que va aconseguir el meu pare. Cada dia sóc una mica més conscient de tot el que ell i les seves pel·lícules signifiquen per a tanta gent arreu del món”.

¿I en el seu cas, quina és la seva pel·lícula favorita? ¿És veritat que li encanta 'Alicia en el País de las Maravillas'? ¿O deu ser 'El libro de la selva'? Gent com Brad Bird --director d''Els increïbles', un dels màxims clàssics de Pixar, estel·lar subsidiària de Disney-- ha declarat que va ser la seva inspiració per entrar en la indústria. “No en tinc cap de favorita, entre les pel·lícules del meu pare. I m'agraden totes les pel·lícules de Pixar, he de dir. Vivim un gran moment per a l'animació. Per això els pares gairebé tenen més ganes de veure aquestes pel·lícules que els mateixos nens