Víctor Ullate: "Jo era com un huracà. Podia moure muntanyes"

¿Com va el cor, mestre? 

Bé. Ben ple. De sentiments. De felicitat. D'amor. De passió. Malgrat els problemes de salut, els dos infarts i coses que segueixen aquí, estic vivint una etapa molt feliç als meus 66 anys. I artísticament no puc demanar més.

Celebrar 25 anys d'un ballet que porta el seu nom és una fita, ¿no ho veu així? 

Per a mi, un dels mèrits més grans ha sigut tenir la meva pròpia companyia i veure que funciona, no només a Espanya sinó també fora. Perquè veus el resultat de tot el procés anterior, la part creativa. I pots apel·lar a la sensibilitat de la gent, fer que se senti feliç i que estimi la dansa, que és l'eterna desconeguda.

Víctor Ullate (Saragossa, 1947) va estrenar el setembre passat a la seva ciutat natal el programa amb què celebra aquest quart de segle del Víctor Ullate Ballet Comunidad de Madrid i que, després de passar per Barcelona, avui acaba les funcions a la seva seu de Los Teatros del Canal, a Madrid, amb èxit de públic i crítica. El componen: 'Seguiriya', una peça aflamencada; 'Tres', una coreografia d'Eduardo Lao que és un pas a tres; 'Après toi', el solo en què Ullate rendeix homenatge al seu mestre Maurice Béjart, i una estrena absoluta: 'Bolero', sobre música de Maurice Ravel, ambientada als anys 20 i on brilla el fill d'Ullate, Josué.

A les seves memòries descriu el seu debut professional al Liceu. ¿El recorda bé? 

Va ser al vell Liceu, l'anterior a l'incendi, l'any 62. Me'n recordo fins i tot de l'olor de la sala d'assajos, que era al soterrani, una mena d'humitat dolça. Per a mi va representar molt, perquè era on havia treballat la meva primera mestra, María de Ávila.

Quina dona. I quina tossuderia la de vostè, entestat a ballar a l'Espanya dels 50 i en una acadèmia on tot eren nenes. 

Al principi volia ballar flamenc, com Antonio el ballarí. Volia talonejar, no ballar en punta. Però María de Ávila ens va saber inculcar l'amor a la dansa, la disciplina i el rigor. Era una cosa que sobrepassava l'aspecte professional. Volia que els seus alumnes fossin divins.

Diví va ser Antonio Ruiz Soler, que el va contractar a la seva companyia i se'l va emportar a Madrid. El compara amb Rudolf Nureyev, un altre boig apassionat. 

Eren dos éssers molt especials, que es feien remarcar no només en escena, també fora. Eren els meus ideals de dansa, Antonio en el flamenc i Nureyev en el clàssic. D'Antonio vaig aprendre molt i Rudy sempre va ser molt generós amb mi. Sabia per tot el que estava passant, va conèixer els meus èxits i els meus mals, i sempre em va admirar. Una vegada em va preguntar: "¿Què fas per girar tant? [Imita l'accent rus] Ets com una baldufa. M'has d'ensenyar a girar". I jo em vaig posar a riure.

La gent va conèixer Nureyev, però no Rudy. 

Era algú que va sortir del no-res. Molt tendre, humà, sensible i amb un gust exquisit per a l'art. Però ja sap el que passa en aquest món. Estava envoltat d'una sèrie d'aduladors que estaven enamorats de la llegenda, no d'ell. Va recolzar molts ballarins i amb les seves coreografies va fer una feina molt minuciosa per posar al dia el repertori clàssic. De fet, quan dirigeix l'Òpera de París és quan aquesta viu la seva època daurada.

A casa de Víctor Ullate hi ha dos retrats que són dos altars. Un és el de Nureyev, i l'altre, el de Maurice Béjart, director artístic del Ballet del Segle XX. El mestre amb qui va aconseguir els seus èxits més importants. Meitat Déu, meitat Mefistòfil, així recorda la primera impressió que va tenir al veure'l.

Vostè es presenta al Teatro de la Zarzuela de Madrid, li demana una audició i Béjart queda meravellat. ¿Va anar així realment? 

Maurice era un home a qui li agradava l'espontaneïtat. Jo en aquella època no ho sabia, però era molt impulsiu i deia les coses sense pensar. Tenia 16 anys i, sí, vaig ballar per a ell sense música i el vaig impactar. Tant que, sense tenir una plaça vacant a la seva companyia, em va contractar. Antonio, que em tenia com una relíquia, es va enfadar molt, però jo volia canviar d'aires. I me'n vaig anar a Brussel·les a treballar amb Maurice. Jo no sé si pel meu carinyo, per la meva humilitat o per la meva dedicació, sempre he caigut bé a la gent.

En la seva biografia, ‘La vida y la danza', escrita amb la seva amiga Carmen Guaita, queda clar que Béjart el va posar moltes vegades a prova. ¿Va valer la pena tant esforç, tant dolor? 

Sens dubte. La vida no és fàcil per a molta gent i tots hem de passar per un karma. I el meu karma ha sigut aquest, perquè, des que recordo, jo volia ballar. Maurice, que era hereu de la tradició, va ser un verdader revolucionari. Va ser dels primers que va crear coreografies per a homes. Per a ell, la classe era una litúrgia; el teatre, un temple. I en mi va veure el ballarí que ell havia volgut ser.

Béjart anomenava Ullate mon petit i amb ell va viure moments meravellosos. A Nijinski, clown de Dieu, Ullate va ser el 'clown', i aquest pallasso tragicòmic va ser per a ell la seva primera gran creació. A 'Roméo et Juliette' va ser Mercútio, i va sentir la gelosia, i també la profunda amistat, de Romeu, l'argentí Jorge Donn, primer ballarí i amant de Béjart durant 25 anys. Ullate, el ballarí menut capaç de fer uns salts i unes piruetes increïbles, va recórrer els millors teatres, de Nova York a Moscou. Va ballar sota la llum de la lluna a Persèpolis per al xa de Pèrsia i Farah Diba. També va viure moments dolorosos. El més gran, quan a l'executar un cabriole al final d'una classe es va trencar el genoll, a l'Havana, l'any 68, després d'una nit apoteòsica ballant El pájaro azul. Tenia 21 anys i trencament de lligaments encreuats.

"M'havia d'operar el genoll i Béjart em va dir: ‘¡Jo no sóc metge!'. Va ser molt dur i ho entenc, perquè ell estimava els seus ballarins i volia demostrar al món el que era capaç d'aconseguir amb la dansa. Però no em va deixar tirat, em va ajudar. I anys després que deixés la seva companyia, el 1978, em va fer una proposició: ‘Vull fer un ballet basat en la meva biografia i vull que els ballis tu'. Ens vam ficar en un estudi i en va sortir 'Gaîté Parisienne".

I ho descriu com un acte d'amor, no físic, que això ho deixa clar, però sí verdader. 

Sí. El que hi va haver entre tots dos va ser molt fort. No va ser mai una relació d'amants. Per a mi era un pare, un germà, un amic. Al seu costat no em vaig sentir mai sol.

¿En el seu matrimoni amb Carmen Roche va sentir la soledat? 

Ens vam casar molt joves i si d'una cosa m'he penedit tota la vida és d'haver-me perdut la infància dels meus fills Patrick i Víctor, per les llargues absències durant les gires i pel meu divorci posterior. La infància dels meus fills, allunyats de mi, va ser difícil, però ara són els meus millors amics.

Fa la sensació que ha aprofitat tots aquests moments vitals per crear després les seves coreografies. 

Sí. Alguna peça ha sortit esperant el quiròfan. 'Après toi', per exemple, és un homenatge a Maurice. La música d'aquest solo, la 'simfonia número 7' de Beethoven, és la que va sonar al seu funeral. "Un dia crearé alguna cosa per a ell", em vaig dir.

"He ballat poc en la meva vida. He passat massa temps als hospitals". Però la seva sort, diu també en les seves memòries, no ha sigut ballar, sinó disfrutar ballant. Expliqui's. 

Miri, una vegada a Florència, fent Bhakti, havia de sortir en gran jeté i el dolor era insuportable. Suava fred. I no sé com, però ho vaig fer. Quan sortia a ballar i estava malament, es produïa una mena de miracle i el dolor desapareixia. M'evadia de mi mateix. Com si deixés la matèria a un costat i fos un altre el que ballés. I això enganxa.

Ho compara amb un orgasme. 

Dansava amb una força, amb una energia, que era similar a fer l'amor. Una sensació de felicitat i de plaer, sí.

¿Es va penedir d'acceptar l'encàrrec de Jesús Aguirre de crear el Ballet Clásico Nacional? 

No. Perquè creia en aquell projecte. Quan vaig decidir ensenyar, volia que Espanya tingués una escola important de ballet clàssic, com tenen altres països que he conegut. El que passa és que no hi havia mitjans i no m'imaginava el que serien aquells quatre anys. Això va ser el 79 i recordo que havia de demanar per escrit fins i tot el paper dels lavabos. Assajàvem en un antic hospital on avui hi ha el Reina Sofia, i a l'hivern ens pelàvem de fred. Fèiem les classes amb guants, gorra i bufanda. Era de vergonya. 

I després de tot això, quan les coses anaven millor...

Hi ha un canvi al Govern i el destitueixen.

De forma fulminant. I em van posar a parir. Ho comentava fa poc amb Aída Gómez, que va passar per una situació similar al Ballet Nacional de España. Tothom en surt escaldat de treballar amb polítics.

A vostè Gallardón li va donar un cop de mà. 

Quan era president de la Comunitat va venir a veure una funció de la companyia, que finalment vaig poder fundar el 1988, i ens va ajudar. Tenim una subvenció i per això, des del 1997, som el Ballet Víctor Ullate Comunidad de Madrid. Gràcies a això seguim. Si no és impossible.

Professor, coreògraf, empresari, relacions públiques. ¿Ja podia amb tot? 

Jo era com el vent. Un huracà. Podia moure muntanyes. Estava boig, boig.

¿Quantes vegades s'ha hipotecat per tirar endavant aquest projecte personal? 

Ja ni ho sé. I segueixo hipotecat. A vegades em pregunten per què no em retiro. A part que no vull, no puc. Els bancs no em deixen [riu]. Aquest any, per sort, anem bé. Tenim moltes actuacions fora.

Quan assegura que s'ha sentit com una taronja que han espremut i després han llençat a les escombraries, ¿està pensant en algun dels seus alumnes destacats? 

No, perquè els seus triomfs també són els meus triomfs. Penso més en gent que m'ha envoltat i se n'ha volgut beneficiar. En aquesta vida també s'ha de saber a qui et dónes.

Li han quedat unes memòries molt toves. ¿No ha volgut passar comptes? 

No val la pena. No guardo rancor a ningú. Aquestes coses se't giren després en contra.

En això és molt budista, molt zen. 

En això i en moltes altres coses. Abans de saber res dels txakres, jo ja parlava de les energies. Maurice em va fer estimar l'Orient. També vaig fer un viatge espiritual a l'Índia i el Nepal i molt de tot això està plasmat en una coreografia que es diu 'Samsara', un terme budista que fa referència al cicle vital de néixer, morir, tornar a néixer i així, successivament, fins a l'infinit. Miri, jo procuro llevar-me sempre amb un somriure. Vull que la gent que estigui al meu costat s'hi trobi a gust, per a què amargar-se. Això em ve de família. El meu pare també era així. Era un home que ens feia feliços a tots.

¿I és tan exigent amb els seus alumnes com van ser amb vostè? 

S'ha de diferenciar entre una escola professional i una escola amateur. Quan els nens vénen i dipositen totes les seves il·lusions en la dansa, tu ets el responsable de fer-los ballar. Això em preocupa i per això hi passo moltes hores a sobre. I no crec que ho hagi fet malament, perquè de la meva escola han sortit molt bons alumnes. I segueixo, perquè no he parat. No vull parar.

I tan bons alumnes. Lucía Lacarra, Tamara Rojo, Igor Yebra. Ruth Miró, Joaquín de Luz, María Giménez, Ángel Corella... s'han format gràcies al mestre Ullate, Medalla de Oro de las Bellas Artes i Premio Nacional de Danza el 1989.

¿Què pensa quan se'n recorda d'ells? 

Sembra i recolliràs. Si ofereixes carinyo, això no se't girarà en contra. A tots els he estimat moltíssim i els desitjo el millor. Estic tranquil per saber que he contribuït en tot el possible per fer d'ells qui són.

¿Tant es pot modelar un alumne? 

Tu fas els ballarins a imatge i semblança teva, sí. Els modeles com si fossin un bonsai que vas podant i corregint: els braços, les cames, l'esquena, el cap... I es balla com s'és. Si ets generós, el teu ball ho és. I això el públic 

ho percep.

Tard o d'hora, en aquesta vida ens enfrontem al que som. I vostè va viure durant molt temps, diu, tancat en una cotilla, fins que, amb un altre home, va conèixer l'amor. 

Sí, aquest home és Eduardo Lao. Fa 30 anys que estem junts, perquè després de ballar a la meva companyia ara n'és el director artístic. Miri, l'amor no es troba tan fàcilment i no és només sexe, són moltes més coses. És respecte, és carinyo, és admiració. És tenir algú al teu costat, no estar sol. La soledat és terrible, i més quan estàs malament. I jo m'he sentit sol en molts moments, he plorat molt. I en les relacions moltes vegades han vist l'artista, no la persona. Eduardo és el meu gran suport. I si ell no estigués aquí, no hi hauria companyia. És molt generós. És com si fos jo: sense rivalitats. En ell hi veig reflectides totes les meves ensenyances. I també li he donat llibertat perquè se sentís important.

El seu fill petit, Josué, està increïble a ‘Bolero'. ¿La història segueix amb ell? 

Té qualitats per ser una gran figura: elasticitat, plasticitat, moviment... més bones condicions físiques que les que vaig tenir jo. Té aquella presència dels grans, té llum. Al setembre li van donar el premi Positano al millor ballarí revelació. A més és una persona molt especial. És generós, carinyós, treballador i molt humil. No està mai del tot content, però, bé, jo també era així.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

¿I si ha d'abandonar el niu? 

Doncs ho farà. L'ésser humà ha de ser lliure.