Mar Coll i Nora Navas disseccionen 'Tots volem el millor per a ella'
La directora catalana presenta la seva segona pel·lícula després del seu debut de Goya
Navas aconsegueix el premi a la millor actriu femenina a la Seminci pel seu paper de la Geni

Nora Navas. /
Vam reunir la guionista i realitzadora Mar Coll (Barcelona, 1981) i l'actriu Nora Navas (Barcelona, 1975) per parlar d'una nova i arriscada estrena cinematogràfic, 'Tots volem el millor per a ella', un tros de vida real com l'existència mateixa, i que li ha valgut a Nora el premi a la millor interpretació femenina a la Seminci de Valladolid.
Un accident de cotxe que va tenir fa un any, i que no veiem, ha deixat unes seqüeles en la Geni, la protagonista. Aquesta és la gènesi de 'Tots volem el millor per a ella', la pel·lícula que, després d'inaugurar la 58a Setmana Internacional de Cine de Valladolid, la Seminci, ha arribat aquesta setmana a la cartellera en la seva versió original en català i doblada al castellà. Així que aquests dies de tardor la realitzadora i la protagonista absoluta estan oferint explicacions. "I també escoltant les opinions de qui l'ha vist, que és una manera més de tornar a reescriure aquesta història de la Geni. Tot i que la pel·lícula ja està feta, ara és quan entra en joc el punt de vista de l'espectador. I això m'interessa molt", diu la Mar, menuda, tot ulls.
Comencem pel final. ¿Estava clar que seria aquest?
Comencem pel final
Comencem pel final"Tenia clar des que vam escriure el guió [amb la seva amiga Valentina Viso] que al final el personatge havia de desaparèixer d'alguna manera. Que en les circumstàncies en què es desenvolupa la pel·lícula, ella ja no té espai. Que hi ha una petita mort almenys de la Geni que tothom espera. M'interessava, a més, que l'espectador no estigués present en aquell moment en què ella pren la decisió, perquè és el primer que fa absolutament per si mateixa i no importa si ha decidit agafar un avió o sortir despullada a córrer pels carrers de Barcelona. El que importa és que per fi ha pres una iniciativa important per si mateixa", explica la Mar, enfonsada a la butaca on acaba de posar, mentre Nora Navas, que escolta atentament, afegeix: "El personatge desapareix per implosió".
Tranquils, que l'important aquí és el procés que viu la Geni. I tampoc espatllem res si els expliquem que, en aquest segon treball cinematogràfic després de Tres dies amb la família (2009), amb el qual va aconseguir el Goya a la millor direcció novella i el premi Gaudí a la millor direcció, torna a disseccionar l'entorn familiar, alterat aquesta vegada pel trastorn que ha patit la protagonista. I al que assistim és a una transformació. Per a això, la Mar ha comptat amb una actriu dúctil, tan mal·leable, tan centre d'aquest relat, que la càmera no s'aparta gaire d'ella. "Sempre m'han agradat les històries que estiren el fil argumental d'un personatge real i del seu entorn més pròxim", es justifica la cineasta. L'aposta era dura. També per a Nora Navas.
"El meu personatge, la Geni, es va il·luminant. La trobem ullerosa, arrossegant la seva coixesa, amb la seva afàsia, la seva dificultat a l'expressar-se, amb aquelles llacunes mentals que fan, per exemple, que surti de casa sense diners, amb aquell dolor al genoll. Al principi, caminar, parlar, ser... li costa molts esforços. Però, mentre la Geni fa aquests petits passos, mentre connecta amb el seu interior i es va relaxant, millora físicament i la seva cara va guanyant més llum".
¿Com s'adapta una família després que un dels seus hagi patit un traumatisme? ¿Com tornen a encaixar les peces en una relació si ja res és com abans? Són qüestions que a Mar Coll li interessen. "Als 14 anys m'angoixava pensar que alguna cosa així pogués passar-li a algú de la meva família, al meu germà o als meus pares. Parlo d'un ictus, de l'Alzheimer... Tens a prop algú que has perdut d'alguna manera, però que segueix sent-hi i que ja no es comporta igual, i és una sensació molt estranya. Arran d'un amic que va tenir un accident i va passar per una rehabilitació molt lenta i molt llarga, em vaig tornar a interessar per aquest tema. Una altra amiga també va patir un fet similar. Vaig parlar molt amb ells quan escrivia la pel·lícula i, de fet, hi ha petites aportacions seves incorporades al guió. També vaig consultar amb una neuròloga, i em consta que la Nora també va fer la seva investigació [va estar a l'Institut Guttmann, on va conèixer casos esgarrifosos], però, és clar, cada persona és única. Depèn de com hagi estat la lesió i de molts altres factors hi haurà una evolució o una altra. Són mons a part, així que això ens va donar un marge de llibertat per dibuixar el que volguéssim amb aquest personatge.
Si canvi, ¿segueixo sent el mateix?
Si canvio, ¿continuo sent el mateix? Aquesta és la qüestió que plana sobre aquest drama ple de matisos i, per què no, també de situacions iròniques, "gairebé de comèdia". 'Tots volem el millor per a ella' es construeix des del punt de vista de la protagonista, però ella també es reconstrueix a través de la mirada dels altres. D'aquí ve el títol. "Està en primera persona del plural. No són ells, som nosaltres. D'alguna manera tots ens veiem reflectits en les limitacions que tenen aquests personatges. Podem estar carregats de bones intencions, però, a l'hora d'actuar, ens equivoquem", apunta la Mar.
"Sí. Tots volen ajudar, però en realitat no fan més que limitar-la, lligar-la a una imatge anterior. Potser algú es molestarà per això que diré –la que parla ara és Nora Navas–, però hi ha ocasions en què als accidents els crides tu, els provoques d'alguna manera, potser per cridar l'atenció. No sé, estàs estressat per alguna cosa, abaixes la guàrdia i passa".
I llavors tots intenten donar un cop de mà i potser no en saben. O no poden. "El marit d'aquesta Geni (Dani, l'actor Pau Durà) fa el que pot per ajudar-la –segueix Navas–. Però construint el personatge, pensava que aquesta relació, sense l'accident, potser també s'hauria trencat, perquè no conduïa enlloc. ¿Per què no han tingut fills, si ella ja té 38 anys? ¿Per què no han viatjat mai? Crec que aquesta història té molt de la nostra incapacitat per veure i entendre qui tenim davant. I no és un problema de comunicació, perquè podem parlar i parlar i no dir res. ¿Quantes vegades no ens parem a escoltar l'altra persona i no sabem què passa realment?
"Doncs jo crec que el marit actua sempre en contra de la protagonista sense voler, però el veig més aviat com una víctima d'aquesta situació", apunta la Mar.
Tractar amb respecte l'espectador
Ja veuen que aquesta és una història de grisos. Madura. Adulta, amb uns girs en el guió en què res serà com se suposa. L'hi diem a la Mar i fins i tot es ruboritza i ens dóna les gràcies. "El tipus de cine que m'agrada és el que tracta amb respecte l'espectador, que demana que s'impliqui. Per això aquests girs de què parla, perquè no m'agrada caure en la cosa fàcil, perquè no vull que la pel·lícula porti l'espectador agafat de la mà i li digui: ‘Això està bé, això està malament'. Deixo espais buits perquè cadascú interpreti les coses que no veu però intueix. Aquestes persones no són malèvoles ni bondadoses, són reals".
¿I la Nora va ser la seva primera elecció? Vaig fer un càsting, però de seguida vaig veure que la Geni havia de ser ella.
"Jo sóc fan dels càstings –afegeix Navas–. M'encanten. Vull que el director vulgui treballar amb mi. Perquè tu pots ser molt bona actriu, però el personatge potser no va amb tu".
Escoltant-les, un no pot deixar de pensar en la complicitat sorgida entre totes dues. I en els paral·lelismes. Mar Coll no podia haver tingut millor estrena amb Tres dies amb la família. I Nora Navas va veure premiat el seu paper de Florència a 'Pa negre', d'Agustí Villaronga, amb la Concha de Plata a Sant Sebastià i el Goya a millor actriu el 2010. "Va ser fantàstic –recorda Navas–. Aquella pel·lícula la van veure a tot arreu, fins i tot al Japó. I va agradar perquè crec que les històries locals, si estan ben explicades, poden tenir un missatge universal. Tu no saps la repercussió que pot tenir un treball i amb 'Pa negre' va ser increïble. Però, per sort, allò va passar. I aquí seguim".
L'ensenyament de l'ESCAC
¿I noten la pressió de les expectatives posades en aquesta pel·lícula?
(Mar) "Sobretot ara que he començat amb aquesta ronda d'entrevistes i la gent m'ho comenta, sí" (riu).
(Nora) "És que estem en un país en què notes que, si a la gent li has agradat molt una vegada, en la següent et miraran amb lupa".
Ha arribat el moment d'explicar que res sorgeix perquè sí. I que, si es fixen en els títols de crèdit d'aquesta segona incursió de Mar Coll en el llargmetratge, veuran el nom d'Escándalo Films, la productora de l'ESCAC, l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. I molts noms de dona. Ja va passar en el primer rodatge, on la gran majoria eren dones, amb una mitjana que no arribava als 30 i moltes d'elles sortides també de l'ESCAC, on Mar va arribar el 1999 i on ara dóna classes. "A mi m'agrada treballar amb la gent amb qui surto i em relaciono. M'hi sento còmoda i noto que tot va de la mà. Són sensibilitats compartides i, a més, tècnicament el nivell és alt". Sí, l'univers de la Mar és eminentment femení. I, sí, en sis anys, tres alumnes de l'ESCAC han guanyat el Goya a la direcció novella: Juan Antonio Bayona (L'orfenat, el 2008), Kike Maíllo (Eva, el 2012) i Mar Coll.
Li recordem a la Mar que Bayona, que va ser professor seu, en el discurs d'agraïment pels Goya rebuts per Lo imposible assegurava que el cine espanyol necessitava "pel·lícules grans, mitjanes i petites, amb tots els pressupostos i tota l'ambició". Ella hi està d'acord. "El cine és molt ric. Pot ser un llarg pla seqüència rodat, per exemple, en aquest espai, una proposta potser una mica radical però possible. O un musical amb molts focs artificials, per dir alguna cosa. Una cinematografia sana és aquella que reflecteix la varietat de la societat de la qual sorgeix, la que representa totes les veus".
I li citem una frase seva de fa un parell d'anys: "Si la crisi és profunda, el primer que començarà a ressentir-se'n serà la cultura". "¿Això vaig dir? El panorama és desolador, i no només per una qüestió econòmica, també ideològica. És la decadència de les idees. Quan sents el ministre Montoro dir que la gent no va al cine perquè les pel·lícules espanyoles no tenen qualitat, d'entrada és discutible, i segon és que ho diu com si no tingués res a veure amb ell, com si no hi tingués part de responsabilitat, amb el 21% de l'IVA".
Notícies relacionadesNo acabem tristos.
"No –tanca Nora Navas–. La gent té ganes de disfrutar i de passar-s'ho bé. Ho acabo de veure. He participat en el muntatge amb què ha estrenat temporada Xavier Albertí al TNC –es refereix a Taxi... al TNC, un homenatge a l'antic Paral·lel–, i ell ha sigut el primer a vestir-se de dona i dirigir una orquestra, demostrant tot el seu talent. Fins que no tinguem gent amb talent i no tant mediocre com Wert al Govern serà impossible que funcioni res".
- Dos grups d’experts reformaran la DGAIA en un termini de tres mesos
- Accident Una persona morta al centre comercial Via Sabadell en desprendre's un plafó de formigó d'una botiga
- L’atropellament revifa el malestar veïnal a Cornellà pel trànsit
- Sinistralitat viària Catalunya tindrà sis nous radars autònoms per a les carreteres amb més accidents de trànsit
- Funció pública El Govern central promet als funcionaris pagar-los «ben aviat» la pujada salarial del 0,5% que els deu des de l’any passat
- Aquests són els trucs casolans més efectius per eliminar puces i paparres en gossos
- Accident Una persona morta al centre comercial Via Sabadell en desprendre's un plafó de formigó d'una botiga
- Funció pública El Govern central promet als funcionaris pagar-los «ben aviat» la pujada salarial del 0,5% que els deu des de l’any passat
- Sobre la seva constitucionalitat El TC resoldrà sobre l’amnistia en un ple monogràfic el 24 de juny a l’analitzar el recurs del PP
- El grup reforça l'aposta per la comunitat María Ortiz pren possessió com a directora general de Prensa Ibérica a Extremadura