La Pandilla Voladora: la rumba rock s'abaixa els pantalons

Aquesta és la història de 24 hores èpiques per a cinc músics. Comencem pel final. Dijous, deu del matí. La situació dista de ser la més adequada per fer una entrevista. Cinc individus somorts (i un mànager en coma) arrosseguen, com poden, una profunda ressaca.

Arriben a l'entrevista i a la sessió de fotos ambDominical sense dormir, d'empalmada. Només recorden l'últim lloc on han estat: un club de fumadors. L'únic que ha descansat una mica (“m'he posat al llit a les sis del matí”) ésLichis. Fins i tot s'ha afaitat. Però sembla contagiat per l'estat dels seus companys: “He deixat aquí una xina, ¿on és?, ¿qui l'ha agafat?”. Ningú respon, però tots es posen a gatejar buscant la prea­da boleta.El Canijo no va gaire bé. “Quina nit, tio”, balbuceja, i s'estira a l'estudi fotogràfic a fer una becaina. Els ulls deJairo han vist dies millors. Brillen com dues pilotes vermelles. Parla com si tingués una bola de massapà a la boca. És clar que li costa vocalitzar. Malgrat això, professional com és, intenta enfilar un discurs coherent. No ho aconsegueix. La cosa empitjora: Tomasito acaba de demanar una cervesa. Recordeu-ho: són les deu del matí. Li diuen que no n'hi ha. Es conforma amb cafè. El cinquè de la quadrilla,Albert Pla,té una relació una mica difícil amb la realitat. ¿On sóc? ¿En una entrevista? Ah, doncs no parlo, no sigui que¿ Periodista i fotògraf opten per tenir paciència¿

Aquestes són algunes de les seves declaracions, caçades tal com ragen aquest matí. Nota: no necessàriament han de ser certes.

Jairo:“Ens separarem. Just després del concert d'ahir van sorgir unes diferències, ens vam començar a pegar, vam trencar tot el camerino i ens vam adonar que no anàvem enlloc”.

Albert Pla: “No me n'he anat al llit. He estat tota la nit organitzant una gira que començaré ara amb Bebe, La Shica i Maria del Mar Bonet”.

Jairo:“Vam estar a punt de dir-nos Orquesta Tony Curtis”.

El Canijo:

“Aquest grup només es rendibilitza al fetge. Arribem a casa i la parenta diu: `I la meva part, ¿què?'. `Doncs ens ho hem gastat”.

Lichis:“El tema que ens distancia molt és l'hora de l'esmorzar. No aconseguim posar-nos d'acord”.

Jairo:“És que això fa molta ràbia. S'han de tenir unes pautes dins del dia i saber quan és l'hora de l'esmorzar”.

Tomasito:“El nostre lema és: `De l'esport també te'n surts. ¿Com? Posant-te com Tony Curtis: endrapant com un lladre”.

Aquí teniuLa Pandilla Voladora, un grup format per cinc individus ingovernables que han deixat els seus projectes en solitari per encarar la gira més delirant de l'estiu. Són:Albert Pla (Sabadell, 46 anys, dos fills);Marcos del Ojo, el Canijo (Jerez de la Frontera, 31 anys, component deLos Delinqüentes);Miguel Ángel Hernando, Lichis (Barcelona, 43 anys, un fill, líder deLa Cabra Mecánica);Tomasito (Jerez de la Frontera, 43 anys, tres fills) iJairo Perera (Barcelona, 38 anys, líder deMuchachito Bombo Infierno). El que va passar aquell dia boig és un retrat encertat del que significa aquesta unió: músics enamorats de la rumba, vividors, conscients que l'única manera de sortir del forat on ens trobem és l'humor, l'art i el col·leguisme, tio.

Embogida roda de premsa

Tot va començar 24 hores abans, amb una esbojarrada roda de premsa oferta al terrat del Círculo de Bellas Artes de Madrid. Cinc individus vestits de superherois entren en una sala plena de periodistes. Porten antifaços, capes, jaquetes¿ Tot amb molts colors. I criden: “Hola, som cinc individus que estem intentant sortir de l'esport. Crideu amb nosaltres: `¡De l'esport te'n surts!”. A continuació comprovem que ells tampoc admeten preguntes, a l'estil de les rodes de premsa amb polítics: “Nosaltres us preguntarem coses”. I així transcorre una esbojarrada convocatòria¿ Uns dies després, Tomasito ens comenta d'on va sorgir el lema de La Pandilla Voladora: “Se'm va acudir un dia a Tarifa. No feia gens de vent i estaven tots els surfistes tristos, avorrits, capcots, perquè no podien fer surf. Llavors els vaig dir: `No us poseu tristos, ¡de l'esport també te'n surts!”. Mentre explica la història, Tomasito s'ajuda per caminar amb unes crosses: té un esquinç sever, que es va fer a la sala El Sol, de Madrid. “Era un concert de Muchachito i vaig sortir a ballar. T'ho pots creure: ¡és el primer esquinç de la meva carrera!”. Una dada sorprenent, veient els apassionats moviments que desenvolupa a l'escenari el bailaor i cantant.

Després de la roda de premsa (o el que sigui), el grup prova so per al concert nocturn al terrat del Círculo de Bellas Artes. Serà un escalfament per a la gira del juliol. El Canijo col·loca sobre l'escenari una ampolla de vi blanc amb una copa al costat. Ho fa al seu trosset de tarima, centrat a la dreta. S'agenolla i comença a operar amb un eixam de cables que donen vida a la seva guitarra. Algú apunta que tan d'hora, són les dotze del migdia, només s'atreveixen a començar a beure els personatges de la sèrie Mad men (que, per cert, tampoc fan esport) i La Pandilla Voladora. Jairo ens explica el germen del grup: “Això d'ajuntar-nos sempre ho hem fet amb els col·legues. Així va sorgir elG5 [el grup que van muntar el 2006Kiko Veneno, Jairo, Tomasito, i el Canijo iDieguito, de Los Delinqüentes]. El que passa és que aquest any el Dieguito tenia altres coses. I Kiko està hiperactiu: ha tret dos discos, la carrera d'arquitecte i ha muntat una perruqueria. I els hem substituït per Lichis i Albert Pla”.

L'esperit de Veneno

Però l'esperit de Veneno és present en el nou grup. Ho corrobora Lichis: “La manera d'entendre les lletres, el missatge, és l'avançada del que és la mescla del rock i de la rumba. És clar, Kiko és una referència per a tots”. De fet, el concert arrenca amb'En un Mercedes blanco', cançó de Kiko. El directe és molt esbojarrat, divertit, infal·lible, ja que interpreten grans èxits de tots cinc, amb temes com'La lista de la compra' (La Cabra Mecánica),'Joaquín El Necio' (Albert Pla),'La primavera' (Los Delinqüentes),'Camino del Hoyo' (Tomasito) o'Azul' (Muchachito Bombo Infierno). Tomasito es col·loca al centre de l'escenari, exhibint-se, movent-se com Mick Jagger, talonejant. S'acabarà despullant, i es quedarà només amb les botes i els seus calçotets de Superman. Lichis es concentra en una cantonada, demostrant que és un gran baixista. Quan li toca el torn de cantar, els seus temes són els més ben rebuts pel públic. Albert Pla, a l'altra cantonada, aquesta nit està una mica perjudicat. Toca la seva guitarra cremada (tal qual) i canta, sense micròfon i a plena veu, amb el públic. Jairo i el Canijo, amb les guitarres. Molt combustible a dalt de l'escenari. Si aconsegueixen encarrilar aquesta energia, l'espectacle guanyarà i evitaran la dispersió. Falta comentar que al darrere tenen tres grans músics:Diego Cortés, David Sáez de Bu­ruaga i Tino di Geraldo.

Uns dies després ens expliquen l'objectiu del grup. Tomasito: “És una festa rumbera. Diversió i bon rotllo”. El Lichis: “La rumba és una mica com el blues. Quan veus la gent al carrer, posar-se a tocar una guitarra¿ Amb les palmes de seguida tothom s'hi apunta, ¿oi? Això ho portem tots a l'ADN”. El Canijo: “Amb La Pandilla no pretenem reivindicar res. Jo què sé¿ Que tothom tingui mandonguilles a casa. La Pandilla Voladora és un projecte de cinc col·legues que el que intenten és passar-s'ho bé, tocar els temes de cada un i sortir de la rutina dels nostres projectes en solitari”. Jairo: “La intenció musical és no cagar-la”. Albert Pla: “I que si la cagues no es noti”. ¿Ho heu vist? Albert Pla també és capaç de parlar.

Prova de convivència

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Abans d'embarcar-se en aquesta aventura, tots cinc es van citar enuna masia de Girona per comprovar si podien conviure. Només ells i una cuinera. Tomasito hi va portar un os de pernil, “per fer caldo”. “És un lloc molt gran, on van les escoles de campament, amb 500 lliteres. Un dia ens en vam anar tots al poble a prendre alguna cosa. Menys Jairo, que es va quedar allà sol i va passar una por increïble...”. Hi van estar una setmana, assajant, tocant sobretot a la nit (“ja ho saps, quan sorgeix la màgia”, apunten) i van decidir que podien afrontar una gira amb garanties.

De moment, no hi ha intenció de gravar un disc. Sí que estan preparant un parell de cançons noves per interpretar-les durant la gira. Assenyalen que és un grup obert, en què poden entrar i sortir músics. Donen exemples de possibles incorporacions: El Bicho, Bebe, Raimundo Amador, La Shica... Això sí, volen deixar clara una cosa: “Som un grup real, però també una festa rumbera”. Lichis recorre a l'humor negre per definir quina mena d'audiència esperen: “El nostre públic són divorciats i aturats de llarga durada”. El colofó el posa Tomasito, amb més lemes que se li acudeixen per a aquest nou supergrup: “És millor menjar-se un plat de pernil que jugar a la pilota”, “és millor beure-se'n 15 que fer-se un esquinç” i “de l'esport també te'n surts: amb coratge”.