David Peña, Dorantes: "Els murs no ens deixen veure el que hi ha al darrere"

Les mans àgils de Dorantes ballen sobre les tecles i el ventre del piano. Percut les cordes del seu interior per recuperar després la melodia sobre el teclat i saltar d'una peça a l'altra del seu nou disc, 'Sin muros!' David Peña (així figura al seu DNI) rep '­Dominical' a l'acollidor estudi que té a la planta baixa de casa seva, a Mairena del Aljarafe, a uns sis quilòmetres de Sevilla. A les parets hi pengen alguns cartells de prestigiosos festivals de jazz. En tots hi apareix el seu nom. Com a baula d'una coneguda estirp flamenca, el jondo forma part de la seva medul·la artística. Però la seva creativitat i els seu coneixements, també en clàssica, li permeten apropiar-se d'altres gèneres amb una naturalitat total.

Per a aquesta sessió de fotos, el marc serà diferent. Les pinedes d'Aznalcázar, a prop del coto de Doñana, exerceixen d'escenari sorprenent i hipnòtic. Els arbres es reflecteixen, esplèndids, a la tapa del seu imponent piano de cua en un lloc per on passen moltes germandats que es dirigeixen al Rocío. La seva romeria, l'autèntica ­devoció de Dorantes, és la recerca de la llibertat artística.

Fill de Pedro Peña, nét de María la ­Perrata i nebot de Juan Peña El Lebrijano, Dorantes (Lebrija, Sevilla, 1969) fa anys que revoluciona el piano flamenc. I per a la seva aventura musical més recent ha volgut que el cante hi estigués especialment present, ja sigui recuperant una peça que va gravar amb l'enyorat Enrique Morente o reclutant noms com Arcángel, Carmen Linares, Miguel Poveda --veí seu, per cert-- i José Mercé.

A Dorantes li agrada trencar motllos. Llargs passatges amb dissonàncies el situen en altres universos. El seu virtuosisme clàssic i el seu domini de la tècnica, el seu llinatge jondo i la seva perfecta execució, el seu esperit líric i libèrrim marquen la diferència.

En el seu flamenc hi ha llavors d'altres llenguatges. ¿Quin diria que és el seu millor fruit?

El meu és un fruit propi. La meva llavor és el flamenc, que adobo i rego amb aigües enriquides per les meves expe­riències viscudes en altres cultures, que cultivo en les terres de l'estudi i que mimo amb la meva ànima. El meu desig és que aquest fruit sigui menjat amb ganes... i amb ganes de més.

¿Què va suposar per a vostè 'Orobroy'? Amb la distància del temps, ¿com valora aquell primer disc i l'èxit que va aconseguir?

'Orobroy': pensament, el meu punt de partida, en què vaig començar la carrera que avui m'ocupa. El que commou d''Orobroy' és el sentiment que produeix en els altres, l'emoció amb què molts aficionats i no aficionats m'escriuen o m'expliquen què senten a l'escoltar-lo, els que tornen una vegada i una altra al tema i a l'àlbum, després de 15 anys, per seguir buscant-se a si mateixos, per buscar al seu interior allò que els fa estremir. Això és el que m'agrada, això crec que és el gran valor d'una obra: que superi les modes, que superi els interessos de l'un o de l'altre i que la teva terra la faci pròpia. Per això us dono les gràcies.

¿I què me'n diu del seu pas pel conservatori?

En el piano flamenc no hi havia mètode. La música és el vehicle d'expressió amb què interactuo amb el món. Anar al conservatori em va ajudar a conèixer recursos i ampliar els camins per on puc materialitzar les meves idees i els meus sentiments. No va fer més que ampliar el meu vocabulari per poder afinar, més fidelment, les idees i els sentiments que infesten la meva ment com a creador en l'elaboració del discurs musical. Ara bé, també és cert que no s'exerciten al conservatori, almenys quan jo hi vaig ser, tècniques ni estudis flamencs, i sí moltíssim clàssic, i que cap d'aquests coneixements establerts es pot aplicar textualment al piano flamenc sense caure en sonoritats tòpiques i desenvolupaments estandarditzats. El meu llenguatge és totalment autodidacte, en el sentit que he buscat la vinculació expressiva del flamenc en la meva família, el meu bressol cultural, en el que he viscut i après.

¿Quins altres pianistes flamencs li han servit de referència i admira?

Arturo Pavón i Pepe Romero van fer una valoradíssima aportació al piano flamenc. Són indiscutibles iniciadors en la irrupció d'aquest instrument allunyat de la música flamenca, almenys fins aleshores.

¿La gramàtica musical apresa li permet ser més lliure?

Moltíssim més. És com el poeta que per dir coses cerca en la seva ment i hi troba mil sinònims en lloc de deu, o s'emociona amb textos on és capaç de descobrir formes complexes per dir alguna cosa que l'inspira per avançar o per trobar la bellesa en la més simple de les formes, no per això la més fàcil. ¡La música i l'escriptura tenen tantes coses en comú!

¿Per què és tan important fer caure murs?

Perquè els murs no ens deixen veure el que hi ha al darrere, no ens deixen avançar i ens circumden a ells. Com diria Plató, no vull que la meva realitat sigui l'ombra reflectida d'alguna cosa, vull veure aquesta cosa, per tant, alliberem-nos dels murs.

¿Quin és el mur que més mal li està fent al flamenc?

La banalització de l'art

¿I al món en general?

El de la intolerància.

¿Com se li va acudir aquest títol: 'Sin muros!'?

Va ser un impuls, va sortir de sobte, com una necessitat interior i no només per la música. Llavors vivíem l'expulsió dels gitanos de França, l'inhumà conflicte sirià, la tragèdia de la banya d'Àfrica, els permanents conflictes a l'Afganistan... Va sortir sense més ni més. I l'exclamació només és al final perquè sense murs és el final d'una llarga frase de peticions que hauríem de construir entre tots.

En la vida s'han d'esquivar molts murs, tant físics com mentals. ¿Per què l'ésser humà insisteix a seguir-los creant?

Perquè creiem que amb ells ens protegim i ho creiem així perquè ens fa por el que és diferent, el que no és igual que nosaltres, quan precisament això és de les coses més boniques que ens ofereix el món. Obrim-nos a ell.

¿I la música és capaç de fer-los caure?

La música és present en la nostra vida en tot moment, en la nostra intimitat, en els nostres actes socials, en les nostres trobades, en les nostres alegries i en les nostres penes, en els nostres records i en els nostres somnis. Doncs és clar que sí, la música ens forma, ens condiciona i ens uneix com a persones. I el món el dirigeixen les persones.

En alguna ocasió ha dit que l'art és una teràpia. ¿De què l'ha curat la música?

Recorro a la música des que em llevo fins que me'n vaig a dormir. Em comunico més amb la música que amb la paraula, i em vaig modelant a mesura que avanço en el procés de creació. M'ha curat de caure en la superficialitat de les coses, de deixar-me portar per la frivolitat. La creació t'obliga a un desenvolupament personal que és, a més, un magnífic antídot contra la por.

¿I com pot ajudar un artista a fer l'existència dels altres més suportable?

L'art té aquest poder, treballa sobre l'individu. Com diria Stravinsky, “jo no faig música per a les masses, jo faig música per a cada ànima individual”, i això provoca un missatge directe sobre cada un dels teus oients, un missatge sense paraules, un sentiment que rep un mateix i el fa propi. Si podem ajudar que una sola persona sigui feliç amb la nostra obra, tota la feina està més que recompensada.

Vostè és un flamenc de pro, però sempre sembla que hagi d'explicar-ho, que hagi d'argumentar per què és i se sent flamenc.

Potser és perquè la meva música no segueix els cànons i els patrons del flamenc que alguns anomenen “pur”. Però m'agrada així, la meva formació m'ho permet i m'encanta aquest desenvolupament. He viscut i segueixo vivint diàriament aquesta puresa i la tinc tatuada en cada porus de la meva pell. La meva música es podria dir que és contemporània en forma, però per descomptat toca a terra en contingut. La meva família és un dels llinatges que més han aportat artísticament al flamenc, juntament amb altres grans famílies, també, i pertànyer-hi, amb el que això implica, i poder oferir la meva visió és una dualitat que mostro amb satisfacció.

¿Per què persisteix el debat entre el que és flamenc i el que no ho és?

Sempre ha existit, existeix i existirà (sembla). És comú en totes les disciplines musicals, per la necessitat de anomenar i etiquetar sempre alguna cosa o algú en un concepte. Hi ha els que volen acotar (amb murs) i els que els enderroquen perquè l'art flueixi lliure de riba a riba, perfumant i acolorint el nostre món. El flamenc és un art lliure que evoluciona, perquè està viu. Aquest és el secret de la supervivència. No temem la varietat, la multiplicitat de propostes... El mitjà seleccionarà com en l'evolució de les espècies. Disfrutem ­mentrestant.

¿Què va experimentar quan va sentir la seva peça 'Errante' a la matinada de la Setmana Santa sevillana?

Molta emoció. Va ser molt especial per a mi anar com a espectador a escoltar la meva pròpia obra a la madrugá del Dijous Sant, en un dels llocs emblemàtics de Sevilla: La Campana. A més, em barrejava de forma totalment anònima entre el públic i podia sentir com la meva música envaïa l'aire i els carrers de Sevilla, l'emoció de milers de persones en silenci observant la dansa del pas de Crist al so d''Errante', l'olor d'encens i el batec dels cors, les cornetes, les trompetes, els trombons, les tubes, els bombardins... Tota una borratxera de sentits que van fer que per a mi aquell dia fos molt, molt especial.

En un disc que parla de la llibertat no hi podia faltar Federico García Lorca. ¿Què és el que més admira d'ell?

La seva valentia i la seva sensibilitat.

L'han titllat d'il·lús, somiador, ingenu, utòpic. ¿Ser-ho és negatiu?

Aquestes mateixes preguntes em faig jo a mi mateix moltes vegades, amb rotunditat. Sí, ho sóc, ¡i que no ho deixi de ser!

Notícies relacionades

Tecles que fan caure fronteres

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

La crisi també es pot interpretar com una necessitat de buscar noves fórmules. ¿Quin futur li agradaria vaticinar?

Com bé diu, els períodes de crisi són períodes d'intensa creativitat artística, ens podem remetre a la història de les civilitzacions. Les crisis socials estimulen el creador, ja que la necessitat d'explicar i expressar és molt més gran. Ens reorganitzarem, serem més optimistes i ressorgirem amb força i amb ganes de menjar-nos el món.