El viatge d'Albert Casals rumb a la felicitat

Fem un petit esforç per canviar el xip. Al llarg d'aquestes pàgines, Dominical es convertirà en una guia de viatges per acompanyar Albert Casals (22 anys, mig món a la motxilla) en un de molt especial: el que el va portar el 2010 des de casa seva, a Esparreguera, fins a East Cape, a Nova Zelanda, el punt més distant de casa seva. El canvi de xip no només serà necessari per acceptar que comencin a aparèixer aquí pictogrames i enunciats més propis d'una Trotamundos que el que s'espera d'una revista com aquesta. El canvi de xip el necessitarem sobretot per deixar de banda el paternalisme i les idees preconcebudes i treure tot el suc a la forma de veure la vida de l'Albert. Els 30.000 quilòmetres recorreguts quedaran en tres parades de metro comparats amb el seu viatge mental rumb a la felicitat. Cordeu-vos els cinturons. O, encara millor, descordeu-vos-el.

Abans de marxar

Des que, amb 15 anys, es va embarcar en la seva primera escapada en solitari, l'Albert ha estat a més de 80 països. Sumant totes les que ha fet, deu haver passat en ruta més de tres anys. I encara que cada un d'aquests viatges és diferent de l'anterior, el que va arrencar a Esparreguera el desembre del 2010 i va acabar a Nova Zelanda el setembre del 2011 és, segur, el més diferent de tots: d'aquest no només sortirien amics i experiències, sinó també una pel·lícula, 'Món petit'. El seu director, Marcel Barrena, explica quina va ser la seva brúixola en aquells molts mesos de filmació en la distància: “No em volia limitar a rodar un viatge de l'Albert, el-nen-dels cabells-blaus [quan la seva història va transcendir els portava tenyits d'aquest color] que-va-pel-món-amb-la seva-cadira- de-rodes. El viatge és una excusa per fer una pel·lícula d'amor, d'amor de parella, d'amor entre pares i fills, d'amor a la gent i a la vida. I una història de superació amb un missatge molt necessari avui: centrem-nos a millorar, perquè ho podem aconseguir tot si de veritat ho volem”.

Amb una càmera de vídeo domèstica i la companyia de l'Anna, la seva nòvia, l'Albert va marxar rumb als antípodes, convençut que si amb el relat de les seves aventures i la filosofia que les mou podia ajudar algú a ser feliç, valia la pena sacrificar una mínima, minimíssima, part de la llibertat absoluta amb què sempre viatja. Al capdavall, la felicitat és el seu lema. Una teoria que ell ha batejat com a “felicisme” mou la seva vida: “Tot el que fem està mogut per la recerca de plaer, i res té sentit fora d'això. Els diners, les comoditats, la seguretat tenen sentit en funció del plaer que ens proporcionin, no són valors en si mateixos”, resumeix.

Informació pràctica

El moment de preparar la maleta acostuma a donar molts maldecaps als viatgers. ¿I si fa fred? ¿I si plou? ¿I si s'ha d'anar a sopar a un lloc elegant? ¿I si? Els isis són infinits. L'Albert, en canvi, no dedica a aquesta qüestió més d'uns minuts. “Porto el sac de dormir, la meva tenda de campanya, dues mudes, alguna peça d'abric, raspall de dents i sabó, una tovallola, alguns medicaments i les eines per arreglar la cadira. I llibres”. El que no portaria mai és un mòbil: “Haver de recordar-me'n de carregar-lo, que sonés en qualsevol moment, la despesa que suposa? Uf, no”.

“Que viatgés amb l'Anna ens va salvar”, explica Barrena. “Ella sí que en portava un, i gràcies a això contactàvem amb ells cada dia”. Era necessari fer-ho per poder dirigir la pel·lícula a distància. “L'Albert i l'Anna van viatjar sols tot el temps. L'equip no es va reunir amb ells fins que van arribar a Auckland. Cada dia parlàvem perquè m'expliquessin quin material havien gravat, i jo els donava pautes del que necessitàvem. Ha sigut molt complicat: s'havien de combinar les vivències d'ells dos amb un relat que l'espectador pogués comprendre, i no volíem falsejar el que vivien. El muntatge ha donat moltíssima feina: s'havia de tenir molt clar què ensenyar i què no perquè la pel·lícula no es confongués amb un 'reality show'. Això no és Pekín Express”, resumeix.

A les guies de viatges, sota l'epígraf Informació pràctica s'hi acostuma a incloure la qüestió del canvi de moneda. Aquí no és necessari: viatjaven, com sempre fa l'Albert, amb poc més de 20 euros. “És que, per a mi, viatjar amb diners no seria viatjar: no em passarien les coses que em passen”.

Una mica d'història

Algunes persones estan fetes d'una pasta especial que els permet convertir l'adversitat en fortuna. L'Albert és una d'aquestes persones. I deu ser un tret genètic, perquè el seu pare, l'Àlex, n'és una altra. A l'Albert li va ser diagnosticada una leucèmia als 5 anys. La quimioteràpia li va afectar la musculatura de les cames i per això l'Albert va en una cadira de rodes. Va passar molt temps hospitalitzat en la seva infància, i es va sotmetre a operacions i a una dura rehabilitació. L'Àlex va patir pel seu fill, és clar, però va ser capaç d'enriquir aquest temps amb lectures, amb converses, despertant la seva curiositat. “En els dos anys que vaig estar a l'hospital vaig llegir filosofia, de tot i més, vaig jugar a videojocs. ¡No subestimi el poder que els videojocs tenen en el desenvolupament de la lògica i l'esperit aventurer de les persones!”, explica l'Albert, que, a 'Món petit', reconeix la capacitat del seu pare per capgirar la situació: “Va fer molt bé la seva feina d'animar-me, perquè no tinc records tristos”, assegura.

Així que d'aquesta experiència que podria ser traumàtica, a l'Albert li va quedar una cadira de rodes, una vasta cultura i una curiositat infinita, que es va traduir en un desig irreprimible de viatjar. Amb 14 anys li va dir al seu pare que es volia llançar a conèixer el món pels seus propis mitjans. “És clar que et pares a pensar en tot el que li podria passar, però has de deixar que ho faci”, explica l'Àlex al documental. I afegeix: “Si l'hi haguéssim prohibit, hauria estat un desgraciat o s'hauria escapat de casa”. Ell, doncs, es va guardar les pors, li va fer un curset accelerat de com espavilar-se amb la motxilla a l'espatlla i va deixar que se n'anés. Les experiències viscudes en aquells primers viatges de jove adolescent van quedar recollides en un llibre, 'El món sobre rodes' (2009), que va escriure amb a penes 17 anys. Més tard arribaria 'Sense fronteres' (2011). En tots dos sorprenen la qualitat de la prosa i aquesta mirada tan personal, entre la ingenuïtat del nen més ingenu i la saviesa del vell més savi, que comença desconcertant i s'acaba revelant com un exemple de lucidesa.

'Món petit' també té una història. Una de cinc anys, concretament. Després dels seus primers viatges, a l'Albert li van ploure les entrevistes. Marcel Barrena el va veure en una a la televisió i va quedar fascinat per la seva figura. “Ens vam posar en contacte amb ell i li vam proposar rodar la pel·lícula. En aquell moment, no teníem ni un duro per fer-ho i ell tenia altres propostes similars, però es va decantar per nosaltres. 'M'heu caigut bé', ens va dir. Vam començar a buscar el finançament, a tramitar drets, permisos... Després vam fer un assaig general enviant l'Albert i l'Anna al Japó amb una càmera, i, quan van tornar, vam posar en marxa 'Món petit'”. Dos anys de preparatius, set mesos de viatge i un altre parell d'anys de muntatge que culminaran divendres que ve quan arribi a les sales de tot Espanya. La pel·lícula ja s'ha exhibit, i amb èxit, en diversos festivals. Ha guanyat el de Colorado i va aconseguir dos premis a l'IDFA, el festival de documentals més important del món, entre ells el tercer del públic.

Com desplaçar-se

A l'hora de viatjar, l'Albert confia sobretot en l'autoestop, però si és necessari colar-se en un vaixell o un tren, no té manies. A 'Món petit', i als seus llibres, explica els trucs que fa servir. La cadira de rodes és fonamental. Una vegada més, converteix el 'handicap' en avantatge. “Ja que l'he d'utilitzar, almenys en trec partit”, diu. Així, si necessita colar-se en un ferri, per exemple, es deixa caure i bolca la cadira al passar al costat del revisor, i, amb la commoció creada, almenys la meitat de les vegades acaba pujant al vaixell sense bitllet. No li planteja cap dilema moral fer-ho. “Aquest és un altre aspecte interessant de la pel·lícula --destaca Barrena--. És un cant d'amor a l'Albert i a la seva família, però mostra molts punts controvertits de la seva forma d'actuar i viure. M'agradaria que la gent, al sortir del cine, s'assegués en un bar i es plantegés moltes coses: ¿deixaries viatjar sol pel món el teu fill de 15 anys?, això de fer només el que em fa feliç ¿és egoista?, ¿on comença l'heroi i on l'antagonista? Tot això també és a la pel·lícula”.

On dormir / menjar

Les guies de viatges, amb l'Albert, només haurien de dedicar tres paraules a aquest concepte: on es pugui. I es pot als parcs, les platges, les estacions de tren i autobús... I les cases de les persones que, generosament, t'acullen. I, a més, et conviden a esmorzar l'endemà. O a dinar i a sopar i a quedar-te alguns dies. O fins i tot a viatjar amb ells. A l'Albert li passa amb freqüència. “La gent sempre vol ajudar. Si no ho fa, sovint, és per por. En el meu cas, la cadira hi ajuda: et fa semblar més vulnerable i la gent perd abans la por. A Occident som molt individualistes i tenim la por molt inculcada, però en altres cultures, que estan més acostumades a interactuar, a compartir i cooperar, no és així. Jo fa molt temps que no he de demanar ajuda quan viatjo: la gent se m'acosta, em vol conèixer i m'ofereix el que té. I que ningú cregui que això és aprofitar-se'n. Si jo convido a dinar algú, no s'està aprofitant de mi. ¿I tot el que jo estic rebent? La satisfacció de convidar-lo, de disfrutar de la seva companyia, d'aprendre el que ell sap. És un intercanvi”.

Si ningú el convida, a l'hora dels àpats s'apanya amb tres euros diaris. “I sempre hi ha menjar que sobra als supermercats, als restaurants. Hi ha moltes formes de viure sense diners. Tinc amics a tot el món que fa molt de temps que ho fan”.

El que s'ha de veure

“L'Albert ho té clar: a ell no li importen els paisatges, ell viatja per la gent”, diu Barrena, que va haver de lidiar amb la despreocupació de la parella, poc donada a gravar elements icònics que permetessin identificar en quin punt del planeta eren. “Ens hauria encantat, per exemple, que a la pel·lícula hi sortís el Taj Mahal. Però no els van deixar entrar a l'Iran, i van haver de buscar una ruta alternativa cap al nord que els va allunyar de l'Índia”.

“El que em motiva no és conèixer països, sinó conèixer cultures, formes diferents de veure i de fer les coses”, explica l'Albert. Ell té molt clar quina és la seva: això que hem vingut a aquest món a patir no fa per a ell. “Faig només el que em diverteix, el que em fa feliç. Estudio Filosofia (tercer) perquè m'ho passo bé a classe. No em costa aprovar, i tampoc m'importaria suspendre, perquè no em vaig matricular a la carrera per tenir un títol. Em passo un any viatjant i l'altre a Barcelona, però aquí també faig un munt de coses divertides amb la meva gent”. La vida, per a ell, és una aventura. Sense rutines, sense obliga­cions, sense despertador. “Si un dia m'interessa matinar, deixo la finestra oberta i el sol ja em despertarà”. Això és filosofia i no la de Schopenhauer.

Notes i observacions

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Al principi de 'Món petit', l'Albert parla dels tres tatuatges que porta al cos, que simbolitzen el que li importa: l'amor, la llibertat i la sort. Aspira a fer-se'n un altre: un drac que representi la felicitat. Espera que algú l'hi regali, com li van regalar els altres tres, i que ho faci durant el viatge. Al capdavall, viatjar és per a ell la felicitat absoluta, el 10 de la felicitat. “Tothom podria portar la vida que realment vol portar, ja sigui viatjar sense diners, com jo, o quedar-se a casa. L'important és que tinguin clar que no es conformaran amb menys de la màxima felicitat que puguin tenir. Les persones es conformen amb un 7 de felicitat. ¿Per què s'han de complicar la vida buscant el 10, si poden perdre aquell trosset que tenen? Jo crec que només viuràs una vegada i que ho has de fer al màxim. No em podria conformar mai amb un 7”.

Amb Marcel Barrena arribem al final del trajecte. “Pots començar a veure 'Món petit' pensant que l'Albert és un boig o un irresponsable i acabar pensant que el boig ets tu per no viure com vols. Jo sóc pessimista per naturalesa, i en cinc anys treballant amb ell he començat a veure la vida d'una altra manera. No crec que en 83 minuts de pel·lícula l'efecte pugui ser tan fort, però segur que encén una llumeta”. Una llumeta potent com la flamarada d'un drac.