Anar al contingut

PAISATGE AMB FIGURES

Quan la Setmana Santa anava de debò

L'aparició en cartellera d'una pel·lícula sobre Jesucrist i Maria Magdalena el submergeix a un en l'asfixiant Setmana Santa de la infància

Ramón de España

Quan la Setmana Santa anava de debò

No sé gaire bé per què, però de vegades la barra em posa de bon humor. Exemple més pròxim: ahir, divendres, vaig obrir el Whatsapp així que em vaig llevar, com tinc per costum, i em vaig trobar l’enviament d’una amiga que consistia en un breu fragment del programa de televisió First dates protagonitzat per una concursant que expressava en veu alta el que esperava d’un home. Es tractava d’una dona de quaranta i escaig anys amb un escot que li garantiria un càrrec de confiança en qualsevol govern presidit per Lluís Salvadó i que s’expressava d’aquesta manera (més o menys): «Doncs jo busco un home que sigui una mica tontet, per poder manejar-lo com jo vulgui. És a dir, molt tonto, molt tonto, tampoc, que llavors m’avorreixo. Que me’n pugui fiar i que no sigui gaire espavilat, que jo, els espavilats…».

Aquesta idea de l’amor, d’una misèria moral insuperable, resultava d’una sinceritat entendridora, encara que semblés un esquetx de Muchachada Nui. Donava per meditar sobre la condició humana i, sobretot, per riure una estona a l’inici de la jornada, com així va ser. Aquesta mostra de ruqueria em va ajudar a començar el dia de millor humor que de costum. Hauria d’haver sortit a fer una llarga passejada per celebrar-ho, però en lloc d’això, vaig cometre l’error de comprar la premsa i tornar a casa després d’esmorzar al bar de la cantonada. La realitat reflectida als diaris sol aportar motius de depressió, però, fins ara, mai els havia trobat en la secció d’espectacles.

Repassant les estrenes de la setmana, vaig reparar en la pel·lícula María Magdalena, amb Rooney Mara en el paper principal i Joaquin Phoenix en el de Jesucrist, i vaig deduir que la Setmana Santa s’apropava. Com a bon treballador per compte propi –aquests que, com deia el meu amic Enrique Ventura, el dibuixant de còmics, treballem quan volem, fins i tot dissabtes i diumenges–, mai m’assabento de quan cauen les festes, i si pregunto per què tal dia és festiu, acostumo a rebre respostes críptiques del model, «Sí, home, és la tercera pasqua de brumari després de l’eclipsi del nibelung», o una cosa així.

Però l’estrena d’una pel·lícula d’història sagrada, com les anomenàvem abans, acostuma a coincidir amb la Setmana Santa, que sempre em porta a rememorar les de la meva infància, que eren entre sinistres i terrorífiques. Els natzarens amb cucurulla –que de petit confonia amb membres del Ku Klux Klan– van substituir immediatament l’airosa senyora que buscava un tontet, i vaig emprendre el recorregut de cada any pel carreró de la memòria.

Una missió que tenim els vells de la tribu consisteix a explicar als joves coses que mai creurien. Avui dia, la Setmana Santa només és una excusa per fugir de Barcelona a la recerca de la platja o d’una ciutat estrangera, però hi va haver un temps en què les festes es pagaven cares. Succeïa en una Barcelona en blanc i negre, com de fotografia de Català Roca, trufada de processons terrorífiques, cines amb la programació alterada en benefici de pel·lícules pies i una televisió amb més pel·lícules pies, més processons, més encaputxats, més ciris i gent cantant saetas des de balcons andalusos. Si sorties al carrer era per «visitar monuments», pràctica familiar consistent a parar en tres o quatre esglésies per resar una miqueta en cada una. Una setmana molt divertida, vaja. Socialització del patiment. Crucifixió per a tots.

I per als nens, una sensació de tristesa que pot atacar-te de sobte, al cap de molts anys, mentre consultes les novetats cinematogràfiques de la setmana i se t’esborra de cop el somriure que t’ha dibuixat l’escotada que buscava un tonto. 

Temes: Setmana Santa