Pizzes per devorar

La immensa capacitat de seducció dels italians ha portat a la difusió de les seves màquines de cafè expresso i al triomf universal de les pizzes. Originàries de Nàpols, dels seus barris portuaris, es van estendre amb l’emigració i es van arribar a imposar a Nova York, la capital del món. A Espanya no sempre han tingut bona premsa.

Lújan va escriure sobre un viatge als Estats Units amb Josep Pla, que havien provat una «cocassa». Li va semblar un aliment infecte i a Josep Pla una solemne marranada. Una apreciació elitista que oblidava el perquè de la pizza, les ganes de fer una gran mossegada a un aliment econòmic, gustós, si es respecta la llei bàsica de tots els receptaris, és a dir, la utilització d’ingredients autèntics. Davant  la invasió de masses congelades, cobertes per elements tan estranys que donen per bo el xoriço a la paella, podem trobar restaurants on la pizza no és cosa de tortugues Ninja, si no l’objecte de desig d’aquells que volen disfrutar de l’art de mossegar sabors contrastats. 

La tendència pizzera de qualitat ens porta a locals decorats al marge de l’estètica de fals luxe pròxim al mal gust que es vol imposar a Barcelona. A Can Pizza, el feu dels venecians Stefano i Max Colombo, les pizzes, boníssimes, com la tartufella, se serveixen en un restaurant amb aire industrial, a la manera del Prat de Llobregat. 

FORN DE LLENYA

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

Un altre punt d’ancoratge de mossegada a la pizza legítima el podem clavar a Parking Pizza (Londres, 98), en un ambient on tot està a la vista, inclòs el forn de llenya Pavesi. Les masses de farina Caputo, la millor, com la sèmola, prenen temperatura i aroma de fum, mentre es fonen els formatges amb pedigrí pecorino, gorgonzola i mozzarella, naturalment fresca, perquè una bona mozzarella marca distàncies.

Ho explica el pizzer napolità de Pizza Parking mentre en prepara una de formatges gorgonzola, mozzarella fresca, taleggio, pecorino amb escalunyes i sàlvia. Tot té un punt cinematogràfic, de neorealisme italià en què només ens queda demanar a Montse Gutiérrez el got de vi o una cervesa per beure a morro.