«Tots els sentits es desperten al passar pel Raval»

Era el 1982. Una tarda, mentre Joan Faneca i tres més dels actors de Vol-Ras assajaven a l'espai de 200 metres quadrats que durant 15 anys va tenir la companyia al carrer de la Reina Amàlia, en ple Raval, es va obrir la porta del local. «Van entrar un grup de gitanos. Un d'ells, que vam pensar, devia ser el patriarca, vestia capa i barret i portava un bastó», recorda Faneca. «Un d'ells va preguntar què fèiem allà. Els vam dir que érem actors i que estàvem assajant. I, després d'uns moments d'observar-nos a nosaltres i tot el que hi havia al nostre voltant, van fer mitja volta i se'n van anar sense dir res. I mai més els vam tornar a veure», relata el director teatral.

Joan Faneca sempre recorda allò com el dia de la benedicció gitana. L'episodi ajuda a descriure i comprendre la personalitat diversa del Raval en què l'actor se sent tan a gust, una manera de ser especial «d'un barri que és un artèria de la ciutat amb molta sang i molta vida», puntualitza el director de Vol-Ras. «Hi ha tant a veure aquí. Tots els sentits es desperten al passar pel Raval», expressa l'intèrpret.

Fortalesa i carisma

Joan Faneca viu actualment al Poble-sec, on Vol-Ras té ara el seu local d'assaig, després que el del carrer de la Reina Amàlia els fos expropiat -amb indemnització- i el  substituís un bloc de pisos. «Dormo i treballo al Poble-sec, però jo sóc més del Raval. Cada dia freqüento més llocs en aquest barri», assegura Faneca.

Al Raval va viure durant dos anys al carrer de la Cendra. «Va ser una experiència molt forta, una prova dura. En aquella època, fa 20 anys, l'heroïna estava als carrers, el barri era un lloc de tràfic. Estaves al moll de l'os», descriu. «A mi no em va passar mai res, però recordo que, a les dues de la matinada, tornant a casa després de les actuacions, em feia el fort per travessar els carrers. Creia que havia de fer-ho perquè ningú es fiqués amb mi», assenyala. «Molta gent no viuria al Raval, i no tant per racisme, sinó per certes incomoditats, de sorolls, per exemple. Aquí sempre hi ha gent al carrer i cadascú té uns costums segons la seva cultura. A mi això m'agrada. El meu barber és pakistanès i em sento còmode amb el tracte i l'atenció que em dóna i m'agrada la manera com es relacionen entre ells. Jo sóc un visitant que passa moltes hores al Raval», afegeix. Visita, interactua i observa molt. A Faneca li agrada asseure's a veure la gent passar, amarar-se de les vides, de les rutines, del caminar i del comportament dels ciutadans anònims. «Part del nostre treball com a actors s'inspira en tot això. Representem el que veiem», detalla. «Volem, però no perdem el món de vista», aclareix l'actor, aportant sentit al nom de la companyia, Vol-Ras. Amb ella estrenarà nou espectacle, Da capo, el 2 d'octubre vinent a Saragossa, mentre segueix de gira amb la funció Murphy, tragèdia a Handsome House, que es representarà el 27 de setembre a Palafrugell i després a València. De bolo en bolo i de tornada altre cop al Raval.

Després de 30 anys vivint a Sant Just Desvern, on va néixer, Faneca es va instal·lar a Barcelona i es va fer «urbanita total». «En una ciutat -considera- la soledat es fa sempre més suportable. Baixes un esglaó i tens el món a les teves mans».

Teatres i cafès

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

Sales com L'Angelot o el Llantiol, totes dues a Ciutat Vella, van ser alguns dels primers escenaris d'aquest actor, primer en solitari, i després, com a Vol-Ras, amb Joan Cusó, Pep Santacana i Joan Segalés. Amb ells es trobava un dia fent tasques de paleta al local de la Reina Amàlia, quan algú va entrar a la sala on havien deixat, ingènuament, totes les seves pertinences. «Vam sortir corrent i vam enxampar un noi de 15 anys que s'escapava al sentir-nos sortir», explica Faneca. «Sostenia un rellotge a la mà i la meva cartera havia desaparegut. Amb el seu DNI vaig localitzar casa seva i m'hi vaig presentar. Un senyor que vaig imaginar que era el seu pare em va dir que no volia saber res d'ell», relata. «Al final, el noi ens va dir que podíem trobar la cartera en uns matolls just davant de la caserna de la guàrdia civil del carrer de Sant Pau. Era allà. El lloc més segur, on ningú l'aniria a buscar», explica.

Són històries que formen part del barri i de veïns com Joan Faneca que, malgrat tot, han embastat amb el Raval una relació de confiança i amistat, pel seu caràcter singular, per tota la sang i vida que corre per aquesta gran artèria de la ciutat.