«El Guinardó va deixar de ser barri per fer-se ciutat»

Pèsols, mongetes, cebes i maduixes van créixer durant anys on la ciutat de Barcelona té ara una de les seves rondes.«La Ronda del Guinardó va estar molts anys anunciada i va arribar el dia en què ens van expropiar. Però, fins llavors, a casa sembràvem de tot a l'hort»,recorda Lluís Martínez Sistach.«Eren anys de fam. Teníem la cartilla de racionament, i no menjaves el que volies, si no el que et donaven. Una nit, algú va saltar la paret de l'hort i ens va robar totes les patates. És clar, eren temps durs. A vegades veies passar l'estraperlista amb uns pans blancs...».

El passeig del cardenal pels carrers del Guinardó li recorden el camí que recorria diàriament de casa a l'escola. Algunes de les torres que encara estan dretes i l'entorn del convent dels germans Mínims formen part de la seva infància i del període de postguerra que va marcar tota una generació.«Amb aquest recorregut pel Guinardó avui rejoveneixo»,diu Sistach mentre inicia la caminada davant de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, al número 144 de l'avinguda del mateix nom.

Missa, futbol i cine

«Quan els meus pares es van casar, es van fer una torre al carrer de Rubió i Ors. Però, al 37 -Sistach va néixer el 29 d'abril d'aquell any-,el meu pare era al front i la meva mare es va instal·lar a casa d'uns oncles, a prop de Santa Maria del Mar. I allà vaig néixer jo», explica el cardenal.«Després, amb la meva mare i les meves germanes ens en vam anar a Camprodon, on eren els nostres avis i vam estar allà fins que va acabar la guerra. Després vam tornar al Guinardó. Aquest és el barri de la meva infància i on vaig viure fins als 55 anys, perquè com a sacerdot feia moltes activitats, però seguia vivint a casa dels meus pares, al Guinardó»,precisa Sistach.

La parròquia dels Mínims era un punt neuràlgic al barri.«Des de casa, el camí de baixada ens ajudava a no arribar a misses ditesquan ens entreteníem arreglant-nos abans de sortir»,puntualitza.«Allà, la majoria dels capellans eren italians, amb unes regles alimentàries molt exigents. No podien prendre lactis, ni carn. I elaboraven un licor per a la salut»,afegeix.

«Els joves de la parròquia vam fer un equip de futbol. Jo era extrem esquerre. Jugàvem al carrer de Rubió i Ors, primer sense asfaltar. Hi passaven pocs cotxes, només algun carro. Un dia, va parar un cotxe i un senyor ens va fitxar a dos o tres per anar a jugar amb un equip de la zona d'Els Quinze-Maragall amb avinguda de Borbó-,encara que després jo no hi vaig poder anar», recorda.«L'equip no va durar gaire, potser perquè li vam posar Oblit, el nom del carrer, i va ser fàcil oblidar-lo. Però mentre va durar, ens ho vam passar molt bé»,assegura. «Vam arribar a jugar al camp del Martinenc, que ja era un equip important», rememora.«Vaig ser molt feliç en aquella època. Tenia una família unida, amb qui anava a missa els diumenges al matí i, a la tarda, al cine, al Doré i al Maragall. Anàvem al cine a distreure'ns i perquè hi havia calefacció. A les cases no en teníem. Eren temps de penellons a les mans, als peus i les orelles, anys durs, però bonics»,recorda el cardenal Sistach.

Cal Tanasio

«Al barri hi havia un colmado, Cal Tanasio-passatge de Llívia amb Teodor Llorente- on anàvem amb la targeta de racionament. Un any, coincidint amb el dia dels Sants Innocents, la meva mare va fer córrer la veu que s'havia acabat el racionament, que ja es podia anar a Cal Tanasio a comprar quilos de tot. I la gent es va creure la innocentada»,explica l'arquebisbe.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

«La meva mare era una dona excepcional. Pensant en el futur de les meves germanes, va comprar un bitllet de Transmediterránea i se'n va anar a Mallorca a buscar l'amo de la casa veïna a la nostra torre del Guinardó, per comprar-l'hi. Només sabia que venia diaris. Va arribar a Palma i ho va preguntar a un venedor de premsa, que el va ajudar a localitzar-lo i ella va comprar la casa», explica Sistach, poc convençut del valor de la ronda que va fulminar la torre familiar. «No sé si ha servit de gaire. Va dividir el barri i va matar molts records. Una veïna en una de les reunions prèvies a les expropiacions va alçar la mà i va dir: 'Perdó, ¿els sentiments també es valoren?' I amb bones paraules li van dir que no».

«Tot el Guinardó ha canviat. Segueix tenint molt encant per la seva altura i per l'aire de la muntanya. Guardo aquí moltes amistats i records, però van aixecar finques altes i el barri va deixar de ser barri per fer-se ciutat»,lamenta el cardenal, que celebra les festes de Nadal i Pasqua al Guinardó, on encara viuen les seves germanes.