Sergi Gil Sánchez: «Els nanos t'ensenyen a ser feliç amb poc»

A Sergi Gil Sánchez (Barcelona, 1976) la qüestió de l'educació li ve per vocació. Especialment amb discapacitats psíquics. Ho va descobrir amb 14 anys quan anava a ajudar els monitors del Centre Ocupacional Taller Escola Sant Camil (Ercilla, 57) al barri del Guinardó. Avui Gil és el director d'aquell mateix centre, que acaba de rebre una de les medalles del Districte d'Horta-Guinardó pels seus 50 anys de suport als que més ho necessiten.

-¿Com va conèixer Sant Camil?

-Perquè eren al barri. Jo havia anat de colònies amb ells i els ajudava a l'estiu. Després vaig estudiar Pedagogia perquè vaig veure que eren uns estudis que hi estaven molt relacionats.

-¿Què li aporten els discapacitats psíquics?

-Aprens molt amb ells. I t'ho donen tot. Treballant amb ells, no tens ni un dia monòton. A nivell personal, no és una feina que t'enriqueixi econòmicament i a més aprens que no cal fer una muntanya de qualsevol dificultat. Els nanos sempre tenen ganes d'aprendre. Valoren molt les coses petites i t'ensenyen que pots ser feliç amb poques coses.

-¿Els nanos? ¿Quines edats tenen?

- Entre nosaltres els anomenem nanos de forma carinyosa. En tenim uns 70, dels dos sexes, des dels 20 anys, quan ja no poden seguir en un col·legi, fins als 70, perquè aquí poden estar-s'hi tota la vida. Però per a nosaltres sempre són nanos. Aquí els ensenyem el que anomenem l'ajust personal (higiene, esport, lectoescriptura, informàtica, jardineria...) i l'ocupació terapèutica, tasques no rutinàries amb activitats que ens encarreguen empreses col·laboradores com posar una volandera a cada cargol, col·locar diversos articles en bosses. El nostre objectiu és millorar l'autonomia personal i social al màxim possible, que siguin més autònoms.

-¿Quin és el punt de partida?

-Tots són discapacitats intel·lectuals. La majoria amb síndrome de Down, però també alguns a més tenen discapacitat sensorial (un invident) o física.

-¿Com se'ls ha d'anomenar? ¿Discapacitats, disminuïts..?

-Ara s'opta per discapacitats, però fa anys se'ls deia subnormals, cosa que era una aberració. A mi no m'agraden aquestes denominacions que parteixen de l'aspecte negatiu, del que no poden fer. Són persones amb moltes coses per oferir i se'ls ha de donar l'oportunitat.

-No deveu anar sobrats de recursos.

- El nostre sector no disposa de gaires recursos. A més en el món de la discapacitat la crisi ens sacseja molt fort. És un motiu pel qual patim molt. La greu situació econòmica de la Generalitat es trasllada a centres com el nostre, ja que s'endarrereixen en els pagaments i provoquen seriosos problemes de tresoreria que posen en perill el pagament de nòmines i factures. A més, aquesta crisi provoca que persones amb discapacitat es quedin a casa sense poder accedir a centres de la xarxa de serveis socials. Ara podem perdre el que havíem guanyat durant dècades.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

-A més d'ensenyar hàbits i ocupar-los, fan un pessebre vivent.

- El fem cada any i és l'activitat que ens dóna més notorietat. El nostre pessebre vivent és molt conegut perquè n'hi ha pocs i té el valor afegit que tots els integrants tenen discapacitat intel·lectual. Hi ha molta qualitat en la interpretació, els vestidors, els decorats... L'any passat 700 persones en van veure l'única representació i els nanos estan molt orgullosos perquè per un cop són ells els que fan una cosa per als altres. I tenen la seva autoestima pels núvols. A vegades se'ls mira pel que no poden fer i aquell dia és pel que fan.