"L'esmolet encara es passeja pel barri de Sarrià"

Van ser cinc anys de llibertat absoluta».Així defineix Carme Riera els seus primers anys de vida a Barcelona.«A Mallorca, els meus pares em feien tornar a casa, com a màxim, a les nou del vespre, i al col·legi maJor, a Sarrià, les monges ens deixaven fins a les 12. A més, el cap de setmana, si no volies quedar-t'hi, només havies d'avisar que no hi aniries, i ja estava»,explica l'escriptora.«Tota la nostàlgia que pogués sentir me la compensava l'ambient de poble que té aquest barri, com a vila independent que havia sigut», assenyala.

Un altre dels records bEN presents en la ment de Riera va ser quan va prendre la decisió. justificada, de no parlar en mallorquí. «Anés on anés, sempre m'acabaven dient: '¡nena, tu ets mallorquina!, com és allò d'al·lot o juevert?...' O em deien, '¿coneixes un noi que es diu Joan...?' Era un continu. I vaig començar a parlar en català de Barcelona. Fins avui», afirma l'autora, que acaba de publicar la novel·la Natura quasi morta (Ed. 62), una obra d'intriga que té com a escenari la Universitat Autònoma de Barcelona, el micromón que, juntament amb Sarrià, configura l'espai quotidià de Riera.

Sarrià literari

També al seu dia, els carrers de Sarrià i altres localitzacions de la zona alta de la ciutat es van colar en les pàgines dels llibres de Riera.«A L'estiu de l'anglès, la senyora viu a Sarrià. I el protagonista d'Amb ulls americans resideix a la zona més elegant de Pedralbes», assenyala l'escriptora. Ella s'impregna dels ambients que coneix bé, hi passeja,«en aquesta època, sobretot, cap al vespre és molt agradable caminar per les Tres Torres», apunta. Fins al mes de desembre, en les seves passejades pel barri l'acompanyava la Lluna, la seva gossa labrador. «Li encantaven les places, especialment la que hi ha darrere de l'Ajuntament de Sarrià», explica Carme Riera.«Va morir de velleta. Tenia 12 anys», detalla l'escriptora, que anhela tenir més temps per poder anar a nedar,«cada dia», a la piscina de Can Caralleu, o quedar-se a llegir i treballar a la biblioteca, a on ara es dirigeix per trobar-hi llibres.«Les noies de la Clarà són encantadores, però jo només pujo a la planta de dalt, on hi ha els llibres de literatura, busco el que necessito i me'n vaig», declara.«Les biblioteques són un important espai cívic, donen un gran servei. Sempre hi ha persones llegint la premsa, són una meravella», opina l'autora.

De camí cap al centre neuràlgic de Sarrià, Carme Riera parla del cementiri.«El de Sarrià és molt agradable. I és una manera de conservar un altre espai verd al barri», apunta. Arbres i jardins expliquen per què els veïns com ella es desperten com si estiguessin en un bosc. «Són les cotorres les que et desperten», assenyala.

Merenga de llimona

Travessant un d'aquests passatges que tanta personalitat li donen a Sarrià i que Riera adora, s'arriba a Major de Sarrià.«Aquí, en un sol carrer, ho tinc tot: tintoreria, fruita, agència de viatges, farmàcia...», enumera.«I la Foix, que endolceix la vida dels veïns», afirma Riera, que, malgrat que «m'emportaria tots els pastissos», en té un de preferit:«porta una espècie de merenga de llimona i no és embafador», detalla.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

Tenir-ho tot a mà és una cosa que valora molt l'autora.«El bon diaquan prens l'aperitiu en una terrassa, la fusteria de tota la vida, les petites botigues i tallers, el mercat d'antiquaris dels dimarts, i els seus veïns. Les cares de la gent és el millor, el que dóna caliu a aquest Sarrià que ha conservat la seva antiguitat, amb el gran encert d'haver fet les seves vies de vianants»,afirma, ja de camí cap a un altre dels seus racons favorits: la placeta de Sant Vicenç. En aquest lloc, un so de fons acompanya la xerrada, una banda sonora del passat.«Pel nostre barri encara s'hi passeja l'esmolet

-José Martínez-, que a més a més ho fa molt bé. Abans també venia un músic amb la seva cabra. Tot això em trasllada a la meva infància a Mallorca», assenyala. «A mi em resultaria molt difícil viure en un 22@. Detesto la Barcelona dels hotels. Se l'han venut als estrangers», declara Riera.