«Aquí, a la 'Prospe', hi tinc les arrels, els records i el meu racó»

Un cafè, unes voltes a la pista d'atletisme de Can Dragó i una dutxa. Així comencen molts dels dies que Javier Estrada passa a Nou Barris. El presentador de La Partida (TV-3) devora, després, llargues hores a l'estudi que la seva productora Sagipro té a la Prosperitat, el barri que delimiten l'avinguda de la Meridiana, la Via Júlia, la Ronda de Dalt i el passeig de Valldaura. Estrada no deixa caure ni una engruna del seu temps quan treballa en aquest espai de creació perquè viu amb passió tot el que fa i posa il·lusió en el que vol. «Em farien falta tres o quatre vides per fer tot el que vull fer», exclama el presentador, quan només falten dos mesos per llançar el seu quart disc. «És un dance molt avantguardista, centrat en l'amor i altres temes que toquen la fibra humana», avança el polifacètic veí.

Els seus 34 anys comprimeixen tants registres (tennista semiprofessional, actor, cantant, presentador, llicenciat en Psicologia i en Ciències Empresarials...), que costa imaginar avorrit aquest home. No ho està, en absolut, uns pisos per sota de l'àtic on va passar la seva infància i joventut, on té ara el seu estudi de creacions audiovisuals. Estrada hi navega en les seves cançons amb la companyia de les fotos de Carlos Orengo, Alejandro Abad i Roberto Ontiveros, amb els quals ha treballat, i de la imatge de Justo Molinero, «que em va donar la primera oportunitat com a presentador, a Teletaxi».

Tornada al col·le

Surt de l'estudi i camina sense pressa fins a la plaça de Santa Engràcia, el lloc que va condensar, en dos espais, molts moments de la infància de Javier Estrada: el seu col·legi i l'església de Santa Engràcia. «Aquí vaig fer la comunió i no m'importaria casar-me també en aquesta església», comenta. A tocar del temple, Estrada ens mostra la caseta, una petita edificació propietat de la parròquia, la clau de la qual un seminarista que es deia Manel els va entregar a ell i a alguns dels seus companys de classe perquè la utilitzessin, amb les guitarres, com a lloc d'assaig de les seves primeres cançons. «Si no hagués sigut per ell, segurament no ens hauríem llançat a formar un grup de rock. Érem Los de la caseta i tocàvem en alguna festa del barri i a missa», explica Estrada.

Abans d'abandonar la plaça on s'ubiquen l'església i el Centre Escolar Valldaura, on Javier Estrada «treia les notes suficients per aprovar i xerrava molt a classe», ens vol mostrar una obra de la qual està pendent perquè acollirà un dels seus projectes. «És un edifici de tres plantes que albergarà estudiants de fora de Barcelona. No hi faltarà res perquè els nois es puguin dedicar exclusivament a estudiar», explica algú que en sap molt d'aterrar en una ciutat i trobar a faltar moltes coses.

«Dels 19 als 24 anys, vaig viatjar per tot Europa amb la meva raqueta participant en tornejos de tennis. He viscut a Xile i continuo viatjant, però sempre torno a la Prosperitat. Aquí a la Prospe hi tinc les meves arrels, els meus records i el meu racó. Sé el que és arribar a un lloc i no sentir-se com a casa, i això és el que vol evitar aquesta futura residència d'estudiants», diu.

Partir de zero cada dia

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

De la seva època d'escolar, Estrada recorda sortir totes les tardes del col·legi i anar a una cita en aquell moment ineludible: els seus entrenaments de tennis. «Mai agrairé prou als meus pares que cada cap de setmana m'acompanyessin als partits de la Federació Catalana», assenyala. Les seves lliçons de tennis ho van ser de molt més. «El tennis em va ensenyar a ser perseverant. Si t'entrenes, jugues millor. Si guanyes, guanyes tu; si perds, ets tu el que perd. I la vida és una mica així. A la vida la sort hi juga el seu paper secundari, però el protagonista ets tu trucant a totes les portes a les quals has de trucar», afirma. «Sempre, sabent que tot és bastant incert, que els projectes i la fama són efímers. Per això, és millor viure com si partissis de zero cada dia», reflexiona des dels carrers en els quals el compromès tennista no va jugar gaire quan era petit.

Ara que els travessa corrent i projectant somnis, no passa per alt res del que va fer d'ell, a Nou Barris, un apassionat de la música i algú que va aprendre a modelar la seva vida amb el filó de les seves il·lusions.