Bruno Oro: «Sarrià és el barri de Barcelona més semblant a Cadaqués»

Sobre la 125cc de Bruno Oro creuen la ciutat les imitacions humorístiques de les personalitats del president de la Generalitat, Artur Mas, i del davanter del Reial Madrid Cristiano Ronaldo. L'actor que els imita es desplaça des de Vallcarca, on viu des de fa un any i mig, fins al Poblenou, per rodar els seus gags per als programesPolòniaiCrackòvia(TV-3). Però, en realitat, on Bruno Oro fa verdadera vida de barri i el que sent com a seu és Sarrià.

«Vaig néixer a l'avinguda de ­Pearson, però el meu barri, on ­sempre quedava amb els meus amics, era Sarrià»,afirma l'actor. Entre els seus records d'infància, l'excursió al col·legi ocupa un lloc especial. Muntanya a través, Bruno Oro anava sol, cada matí, a classe.«Trigava de 20 a 25 minuts. Havia de travessar el parc de l'Oreneta, fins a la meva escola, Costa i Llobera, quan tot allò era un torrent, abans que la ronda s'emportés mig parc», diu. Era en Pere sense por al bosc de la Caputxeta Vermella.«No tenia por. Deien que hi havia ­exhibicionistes al parc, però jo l'únic que vaig veure, un dia a les set del matí va ser un boxejador negre amb un xandall on es llegia SAM, picant un arbre. Quan vaig passar pel seu costat ens vam saludar i vaig continuar el meu camí. Surrealista, sí»,­recorda.

Un nen prudent

Del col·legi, on imitava els seus professors, tampoc en guarda cap trauma.«Jo era un bon nen, prudent. La meva mare diu que fins als deu anys no em vaig fer sang»,explica ­l'imitador d'Ángel Acebes i de María Teresa Fernández de la Vega.

Tot i haver-se comprat un pis a Vallcarca, Bruno Oro segueix ­exercint de sarrianenc.«Aquí hi tinc la meva mare, una de les meves àvies, de 84 anys, i la meva nòvia. D'aquí és el meu millor amic, Xesco ­Reverter -periodista d'Internacional a TV-3- i alguns professors del col·legi, de qui sóc amic i als quals que encara veig»,l'actor declara que, a més a més de cine, teatre i televisió, s'obre camí, sigil·losament, entre notes musicals. Bruno Oro toca el piano, és compositor i canta. Està a punt de treure el seu segon disc, titulatTempus fugit. «És el que em fa més il·lusió del món», assegura el polifacètic artista de 32 anys.«Sortirà al març o a l'abril i, així com el primer, Napoli, era tot en italià, en aquest hi ha cançons en català, en castellà i en italià», llengua de la seva família paterna, avança.«El vam gravar a Nova York a l'agost, amb el guitarra Marc Ribot i el saxofonista Liba ­Villavecchia. Hi ha alguna balada i pop, però el disc, sobretot, destil·la jazz. Els músics a Brooklyn són boníssims, et fan el que volen. Va ser increïble», diu.

Un dels escenaris on sona la música de l'actor és al seu propi local. Bruno Oro és el propietari del bar ­Talla, de Cadaqués, el poble on el seu avi matern, pintor i artista, li va ­inculcar l'afició per l'esport.«Natació i sortir a córrer per la muntanya m'ajuda a relaxar-me de tantes activitats. És un deure amb mi mateix i la disciplina que necessito, pels horaris irregulars i per com n'és d'estressant la meva professió. Em fa mandra, però després de fer exercici, estic molt millor»,afirma.

Sessions i lliçons de música i ­piano construeixen la banda sonora d'una vida a cavall entre la ­tramuntana de l'Empordà, l'actualitat esportiva i la política d'un país que ha donat corda a un dels personatges als quals parodia Bruno Oro, almenys per quatre anys més. Hi ha president i «guapo» per dies, a Cadaqués i a Sarrià.

Auster i bohemi

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

«Encara que vaig néixer a Barcelona, jo em considero de Cadaqués. I, en aquesta ciutat, el que més se li ­assembla, com a barri, és aquest, el Sarrià de l'església, la plaça i la ­pastisseria, un poble i, com a tal, una mica avorrit. Has de baixar a buscar vida al Raval o a la Barceloneta»,opina l'actor, que busca l'anonimat a la Rambla. «Després, tornes a Sarrià, encens el foc, pots llegir ­tranquil, sopar una torrada amb all i oli... El Sarrià més autèntic és el del senyor i la senyora Pepita, auster, ­artista i bohemi». Bohemi com també es defineix ell, posant distància amb l'altre Sarrià.«Cada vegada sents més parlars ­pijos: 'oye... mira que buenas estas croquetitas...'. A Sarrià, ara, hi ha una dicotomia entre la seva gent autèntica i la que jo anomeno invasora, fatxosa. Molts pijos consideren que el català és una mica de pagès», declara. ­«Però a mi m'encanten els pijos. Són una gran font d'inspiració», afegeix l'actor.

Vídeo de la passejada amb Oro a www.elperiodico.cat