"Som uns porcs"

El 14 de març del 2012 es va publicar la primera edició de Barcelona és una merda, una ruta pels vàters més estranys, còmodes, pijos i bruts de la ciutat. ¿Com va sorgir la idea d’escriure un llibre sobre vàters?

La revista Time Out em va encarregar una secció perquè escrivís sobre lavabos. El que va començar sent un exercici psicodèlic i delirant va derivar en petites cròniques literàries inspirades en aquests espais. Llavors em va trucar de l’editorial Contra i em van proposar escriure un llibre dels lavabos més friquis i estranys de Barcelona amb bones fotografies i textos nous i ampliats.

¿Amb quin ànim va afrontar el projecte? ¿Va treure el seu instint provocador? 

Fer una cosa seriosa no tenia gaire sentit. La intenció era provocar, treure punta a una cosa tan absurda com és entrar en un lavabo [d’incògnit], fer una foto i escriure una crítica. 

¿Va extreure alguna conclusió?

He pogut comprovar que els lavabos mostren el costat fosc de la personalitat del propietari del local. Són una extensió claríssima del propietari, fins i tot més que el bar.

¿Hi va haver reaccions adverses?

Ni l’editorial ni jo vam pensar que tindríem respostes negatives. El to esbojarrat dels textos no ajudava a queixarse. Va ser un acte compulsiu, encara que no sé com després d’escriure el llibre no em van empresonar [riu].

¿On va trobar la inspiració per crear les seves històries demencials?

La idea era utilitzar algun element estrany del lavabo per crear una història delirant. Per exemple, a partir d’un dibuix a la paret podia acabar escrivint de la mida del penis de Luke Skywalker o de Jordi Pujol i la seva família d’indígenes. També recordo el lavabo del bar Piratas –no sé si encara existeix– on els cambrers anaven vestits de Jack Sparrow i la cadena del vàter era una soga. Això em va donar peu a fabular que aquella corda servia per suïcidarse i defecar a la vegada.

¿S’atreviria a fer un retrat robot dels vàters de Barcelona?

Més que un retrat robot jo crec que es poden distingir dos grans blocs: un, els lavabos apocalíptics, prehistòrics, decadents, que sempre fan pudor d’orina concentrada i mantenen un color groc permanent encara que es desinfectin, i un altre, els lavabos de locals de moda, temàtics, innovadors i creatius, com el del bar Cañete, que té el dibuix d’una senyora gran pintat al costat del vàter. Aquell retrat va inspirar el personatge de Teresa Pixum.    

¿Manté una relació especial amb els vàters?

M’agraden els lavabos per la seva capacitat d’aïllament. És l’habitació més aïllada que existeix, un espai ideal per pensar, llegir o passar l’estona. No concebo cagar sense res a les mans, ja sigui un llibre, un còmic, el mòbil...

¿Ha viscut alguna experiència al·lucinant dins d’un lavabo?

Que es pugui explicar, no. Jo crec que la història autèntica que transcorre en un lavabo és aquella que no recordem. No obstant, hi ha lavabos proclius perquè hi passin coses. Un d’ells és el bar Sub Rosa del barri Gòtic. Es tracta d’un cubicle terrorífic, amb una llum tènue a l’estil d’una sala d’interrogatoris barata. Totes les parets estan recobertes de fotografies sadomasoquistes que creen un ambient intimidatori i asfixiant.    

¿Què li sembla que se celebri el Dia Mundial del Vàter?

Ja que celebrem moltes coses absurdes, dedicar un dia al vàter, un lloc on passem moltes hores, em sembla una bona idea.

¿Quina opinió li mereix que 2.400 milions de persones no tinguin accés a un vàter?

Intueixo que la falta d’higiene i sanejament és un perill per a la salut pública i revela un dèficit d’infraestructures alarmant i inacceptable.

Segons l’OMS i Unicef, una de cada deu persones defequen a l’aire lliure. ¿El sorprèn aquesta dada?

Que hi hagi persones que hagin de fer les seves necessitats a l’aire lliure és un símptoma de subdesenvolupament i denota la deixadesa dels governants davant d’aquesta qüestió. És indignant i humiliant.

¿Se li acut alguna solució?

No domino el tema, però dedueixo que una solució podria ser habilitar serveis públics per cobrir aquestes necessitats i educar la gent perquè sàpiga utilitzar bé aquests espais.

En societats desenvolupades com per exemple la nostra, ¿creu que l’opinió pública contempla aquest problema com un tema surrealista?

Suposo que aquí tenim molt interioritzat que aquestes coses no passen. Tendim a relativitzarho tot. Quan explico que he escrit un llibre sobre vàters, la gent es descollona, i ho puc entendre. I si dius a algú que a l’Índia tenen problemes perquè hi ha persones que caguen al carrer, pot ser que pensin que morirse de fam és més important. Hauríem de ser més conscients del que suposa que una gran part de la població mundial no disposi d’infraestructures per poder canalitzar els excrements i els orins.

Notícies relacionades

L'economia circular impulsa la regeneració de terres

Més eficiència mitigaria els efectes de les sequeres

Després de la seva immersió en el món del vàter, ¿diria que Barcelona aprova en aquesta matèria o necessita millorar?

Jo no crec que a Barcelona els lavabos siguin un problema. No són llocs insalubres i fastigosos, però sí que és cert que no estem a l’altura de països desenvolupats com el Japó, on la pulcritud i la neteja és fonamental. Recordo que quan era petit hi havia lavabos públics a la ciutat i ara pràcticament no en queden. La cultura del lavabo públic s’ha perdut potser pel comportament incívic de moltes persones. La culpa no és tant dels lavabos ni dels propietaris sinó de la gent que els utilitza. Som uns autèntics porcs. Quan el lavabo no és nostre som capaços de pixarnos a fora i marxar tan tranquils.