Antonio Balmón: "El problema no és la immigració, sinó la degradació de l'espai públic, que la fem tots"

Antonio Balmón (Barcelona, 1960), amb 14 anys a les espatlles governant, és un dels alcaldes més veterans del Baix Llobregat; dels pocs homes que resisteixen en una comarca on hi ha cada vegada més alcaldesses. Reivindica no tenir Twitter per fugir del soroll que centra aquest període polític, es mostra reticent amb la moda de les remunicipalitzacions que entusiasma part dels seus companys de partit i és partidari d’una coordinació més gran entre els municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. No hi ha treva per a un socialista discret, que admet posar distància a la magnitud dels problemes i que vol continuar "madurant la bota", amb referència a un possible quart mandat, si les urnes els ho permeten.

---

Pregunta (P). ¿Quines accions destacaria del present mandat? ¿Ha sigut un mandat convuls arran de la tensió generada pel procés sobiranista?

Resposta (R). Més enllà de totes aquestes tramuntanes, algunes de les quals encara continuen, hem pogut fer moltes coses. I si no les hem pogut fer ha sigut per culpa i responsabilitat nostra. Hem trobat aliats en l’àmbit polític a la ciutat, i hem reforçat aliances per poder tirar endavant el nostre compromís electoral i desenvolupament de Cornellà. I torno a dir-ho: si hi ha coses que no s’han fet bé, només és responsabilitat nostra.

P. En tot cas, ¿quines iniciatives concretes remarcaria?

R. Per començar, les pròpies del municipi, que són defensar-nos. Dins d’aquesta situació convulsa, hem defensat i crescut en ofertes, activitats i equipaments. En segon lloc, en termes de gent aturada, l’any passat vam contractar 500 persones, algunes amb programes de la Generalitat, molt poques; de la Diputació de Barcelona, i de l’àrea metropolitana, però la majoria amb despesa de l’ajuntament. Hem incrementat la nostra despesa social, vaja.

També ens hem protegit de la fractura que provoca el debat identitari a Catalunya. I, d’altra banda, hem demostrat que Cornellà es pot naturalitzar: pot tirar cap endavant un nou projecte de transformació. Avui això és un fet, no són paraules. Quan fa sis anys vam començar a parlar d’una sostenibilitat social i alhora ambiental, ningú ens creia. Ara tenim resultats i no ens hem aturat. 

P. ¿Altres projectes a comentar, a part dels plans d’ocupació?

R. La posada en marxa de l’escola d’humanitats, ara que no està de moda. L’inici de la construcció d’una nova escola municipal de música per ampliar l’oferta. La construcció de dues noves biblioteques: acabarem amb cinc biblioteques per a 90.000 habitants, en el que és una aposta molt forta per la lectura i per fomentar el coneixement. I l’escola esportiva social, per a nens que no puguin accedir o competir esportivament però que sí que poden fer activitats esportives.

També m’agradaria destacar la transformació física de la ciutat. No ser agressiu contra el cotxe però demostrar que els carrers poden tenir un altre ús, que hi pot haver un diàleg franc sense haver de ser agressiu amb ningú. Això vol dir humanitzar la ciutat, ocupant els carrers amb activitats d’innovació i de participació col·lectiva, així com també vol dir reduir l’espai per on passen els cotxes i ampliar el de les persones.

P. Des de la realitat local concreta, quina és la seva visió: ¿s’ha acabat ja la crisi?

R. Ningú va certificar quan començava la crisi, i ara esperem que algú certifiqui que ha acabat. Jo he de dir que, en els últims dos anys, a Cornellà, les dades són bones. Tenim més gent treballant a la ciutat que abans de la crisi. L’ajuntament dona una resposta des del punt de vista de la contractació per evitar que l’atur sigui un problema. Per tant, sí que som a la sortida de la crisi, però hem de parlar de les conseqüències.

Tenim en marxa un programa d’ampliació de rendes, que a mi no m’agrada gaire. Oferim complementar ingressos durant sis mesos a persones que fan jornada completa però que no arriben a final de mes. Jo d’això no n’estic gaire orgullós perquè crec que és una vergonya. Quan vam engegar aquest programa, ho vam fer perquè podies identificar molt ràpid qui estava a l’atur perquè apareixia en les llistes. ¿Però com identifiques la gent que està treballant i no arriba a final de mes? Dins de les teves possibilitats, identifiques problemes i intentes abordar-los. Fa una estona ha vingut a veure’m una senyora que té el seu marit amb Alzheimer i que diu que necessita ajuda però que ningú li dona respostes. I jo li he comentat que qui hauria de donar-li respostes... està en una altra pel·lícula. Es nota, aquesta paràlisi. I els ajuntaments, siguin del partit que siguin, han buscat solucions, cadascú en funció de les seves possibilitats. 

P. Hi ha perill, no obstant, que els ajuntaments acabin ocupant-se no només de les seves competències sinó de totes les seves incumbències, com deia l’alcalde de Sant Sebastià Odón Elorza.

R. No, perquè no passarà. El que sí que passarà, i això sí que és un perill, és que ningú faci res, que aquestes persones quedin desprotegides. Que els poders públics no fem la nostra feina.

P. Parlant de sentir-se desprotegits, ¿en aquest mandat s’han sentit desprotegits per la Generalitat?

R. L’hi vaig dir aquí mateix al president Quim Torra. No és que hàgim estat desprotegits, és que no ens hem sentit acompanyats. És un canvi que hem de fer entre tots. Un ajuntament identifica quins són els problemes reals de la ciutat. No són hipòtesis. Però les altres institucions han d’acompanyar. Si no t’acompanyen, que és el que ha passat, hi ha una part de la teva ciutat, de la teva comunitat, que pateix molt. 

P. ¿I què li va respondre ell?

R. Jo crec que està passant un procés d’aprenentatge. Ell no ve d’aquesta realitat, d’aquesta esfera. Jo sempre explico que, dels últims tres presidents, des que estem en aquesta situació, el que ha estat més preocupat ha sigut Artur Mas. La resta s’han allunyat de la gestió i de la mateixa feina de la Generalitat, independentment de les seves creences i voluntats polítiques.

P. Malgrat la "tramuntana" a què feia referència, ¿la interlocució amb la Generalitat existeix? ¿Hi ha normalitat institucional?

R. Sempre hem volgut tenir un diàleg institucional perquè això, al final, té una finalitat positiva per a la gent. Ara estem recuperant alguns projectes de ciutat que per a nosaltres són molt importants. En termes de salut, tenim previst generar un nou espai per a urgències de 24 hores, amb més serveis; en termes de  mobilitat, crec que aviat serà una realitat la connexió viària i per als vianants Cornellà-Castelldefels, amb la transformació de la C-245; i, en educació, hi ha necessitats que s’estan produint arran del canvi demogràfic i que produeix un problema detectat a la secundària. Crec que aquí hi ha voluntat per part de tots de trobar camins. Espero que així sigui. Hi confio. En aquest sentit mai faré crítica política.

P. Cornellà va iniciar el moviment de ciutats reclamant a la Generalitat abonar les subvencions per a guarderies que va deixar de pagar. Ara, el conseller Bargalló reclamant a la Generalitatconseller ha anunciat la tornada a l’anterior política

R. Vam haver d’obrir un camí que ens va sortir bé, però preferiria que això canviés i ens poguéssim entendre d’una altra manera. I si defensem que aquesta edat educativa és obligatòria...doncs assumim-ho d’una vegada. De tota manera, em preocupa més que l’any 2018, a punt del 2019, si algun de nosaltres té un nen o una nena que té altres capacitats que li provoquen moltes dificultats... em preocupa que això no estigui regulat dins del nostre sistema educatiu de manera normal. Això a Cornellà passa.

Si jo tingués un fill en aquestes condicions, no podria entrar en el sistema educatiu. Fa 40 anys ho podria entendre, ara no. Com tampoc entenc que si la formació professional o la secundària no donen sortida a una nena o un nen d’aquesta ciutat, jo hagi de recórrer a dues fundacions de la ciutat i de vegades posar en risc les subvencions de la ciutat... no pot ser.

P. El 2019 farà 40 anys de les primeres eleccions als ajuntaments després de la represa democràtica. ¿Cada vegada queda més clar què han de fer els ajuntaments o cada vegada el seu perfil està més desdibuixat? ¿Què més hauria de fer l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), segons vostè, que n’és el vicepresident executiu?

R. Jo crec que, quan el ciutadà vota a les municipals, hauria de saber què vota i les persones que ens presentem hauríem d’explicar els límits del que podem fer. Perquè hi ha una part nostra que és influir, reivindicar i pressionar, però d’altra banda no podem dir: "Els altres són els que tenen la responsabilitat i no puc fer res". La llei deixa molt clar quines són les competències. I això s’ha de tenir clar, sobretot per no enganyar. Més en una època en què aplaudim les mentides i les falsedats...i ens fa gràcia.

Respecte a l’AMB, passa una mica el mateix: molta gent en parla sense coneixement. Imagini’s que demà decidim que se suspèn l’AMB. ¿Què passaria? Hi hauria centenars de milers de persones que no podrien desplaçar-se perquè no hi hauria transport públic; no sabríem on portar els residus que aboquem als nostres contenidors; l’aigua no sortiria per l’aixeta; ningú protegiria les nostres muntanyes o litorals i el medi ambient en general... Ho explico en negatiu per entendre què s’hi fa. A diferència d’altres municipis fora de l’Àrea, els ajuntaments de l’AMB els gestionem amb polítiques mancomunades.

Molta gent ens diu què farien ells, però crec que no tenen ni idea del que estan parlant. L’AMB és una feina de gairebé tres dècades a la qual se li ha de donar un valor i un respecte. És clar que hem d’avançar, però ningú ha d’oblidar que, si ajuntaments com Cornellà o el Prat no hi haguéssim sigut en aquests 40 anys, molt del que avui veiem no existiria, perquè l’espai central sempre s’ho vol quedar tot, és endogàmic. 

P. En aquest mandat s’ha obert una línia de treball amb la vivenda, a través d’una empresa nova juntament amb l’AMB. ¿Quin balanç en fa? 

R. Segons la meva opinió, s’ha de parlar de mobilitat i vivenda perquè són dos temes molt preocupants: considero que la mobilitat és un dret universal. Per les conseqüències de la crisi, per les capacitats i disponibilitats econòmiques, pels sous que han baixat... moltes famílies no poden suportar gaires més tensions econòmiques en vivenda o mobilitat. S’ha d’anar a poc a poc cap a una mobilitat pública.

Per la seva part, la vivenda és un element de dignitat. S’ha de tenir en compte que el 40% del parc de vivendes de l’àrea metropolitana té més de 60 anys. Tenim també tota la problemàtica del lloguer: gent que ja viu de lloguer en una dictadura econòmica, on els poden incrementar sense fi els preus de lloguer, cosa que només es podria limitar per llei. O fabricar vivenda, que és el que es pretén fer des de l’àrea metropolitana des d’aquest moment. Això és el que ens interpel·la i hem de fer-ho amb menys discurs i més materialització d’aquesta voluntat política.

P. ¿S’ha entès bé amb l’alcaldessa Colau, que ve precisament del moviment reivindicatiu de la vivenda?

R. L’important és el consens. Si mires qualsevol organització institucional, que hi hagi un pacte entre tres forces polítiques on la majoritària no ostenti la presidència i se sigui capaç de gestionar i enviar conjuntament amb les altres dues forces per sobre dels partits... cal donar-li molt valor. Hem buscat un consens, com es respirava en l’acord de govern: polítiques socials, de vivenda, d’inversió...polítiques destinades a millorar el dia a dia de la gent. En això hem fet una bona feina conjunta entre els comuns, nosaltres [PSC] i ERC.

P. Arran del tràgic esdeveniment pel qual va morir una persona de fe musulmana¿té por que l’extrema dreta pugui fer-se un lloc als municipis amb episodis com aquest, ara que Vox sembla totalment en auge

R. Sí, hem de recordar que el primer territori d’Espanya on es va manifestar l’extrema dreta en el poder institucional va ser Catalunya. Ho dic perquè alguns ens volen explicar coses com si tinguéssim mala memòria; aquí van tenir representació i hi continuen sent. En alguns municipis van arribar a tenir fins a tres regidors. O sigui que... compte.

Hi ha una part de la societat que vol escoltar aquesta proposta. Per evitar això, nosaltres a Cornellà volem actuar amb autoritat, que no autoritarisme. I actuar amb autoritat vol dir protegir la teva gent, a casa seva, dins de la mateixa comunitat.  Fa anys que hi ha un barri, Sant Ildefons, amb aquesta problemàtica de mal ús d’espai públic; amb una presència d’una unitat de la Guàrdia Urbana des de les 18:00 h fins a les 2:00 h de la matinada. Aquesta és la seva funció: protegir l’espai públic, conversar, dialogar. El tema de la immigració sempre està aquí sobre la taula, però el problema no és la immigració sinó la degradació de l’espai públic, que no la fa només l’immigrant, sinó que la fem entre tots. 

P. ¿Però està conjurat el perill de l’extrema dreta al món municipal? Ho pregunto perquè com que ja van entrar a les institucions en el seu moment però van passar sense pena ni glòria...

R. Conjurat no ho sé, perquè vivim en una època molt rara. A Andalusia, l’assumpte estava en la immigració però també en la contaminació que fa el procés. Alguns haurien de reflexionar sobre això...

P. Vostè va anar a visitar

R. No vaig anar-hi com a alcalde sinó com a responsable polític; vaig anar-hi perquè Oriol Junqueras, a qui conec des de fa molts anys, volia parlar amb mi. I vam estar parlant. Sense secrets. Vam dialogar, que és el que hem de fer, que no fa mal a ningú. 

P. ¿Creu que amb ell és possible entrar en una dinàmica de reconciliació entre catalans?

R. A mi m’agradaria no utilitzar l’expressió reconciliació, sinó l’expressió ‘trobar un camí conjunt’. Si parlem de reconciliació, vol dir que ens hem fet molt mal i que hem de deixar-ho tot de banda per buscar una sortida. Jo prefereixo pensar que podem trobar un camí. Ara, tot depèn de la intel·ligència que demostrin uns i altres. Ara mateix no hi ha les condicions.

P. ¿Per a què?

R. Per trobar aquest camí.

P. Però no li agrada parlar de reconciliació...

R. La reconciliació seria certificar el que alguns volen negar. Ja no només la fractura, que hi és, sinó sobretot la ruptura, que és una altra cosa. Reconciliar implica que ens hem trencat.

P. ¿I vostè creu que ens hem trencat o no?

R. Jo crec que estem en la fractura però que podem trobar un camí per fusionar aquestes fractures. A l’àmbit de la ciutat és el que vam intentar. Nosaltres ho vam intentar la setmana després de l’1 d’octubre. Vam buscar només un denominador comú i lamentablement hi va haver gent que no va estar a l’altura de la situació.

P. ¿I quin pot ser el denominador comú?

R. Quan hi ha una situació que no t’agrada, com l’excés policial, dir que no t’agrada. Però dir també que el que no t’agrada és que no hi hagi diàleg, que imperi la imposició.

P. ¿I amb Oriol Junqueras i amb posicions d’esquerres això serà més fàcil?

R. No ho sé, això va ser un diàleg entre dues persones que tenim aquesta possibilitat: compartir i durant més d’un parell d’hores expressar tot el que pensàvem. Jo li vaig dir que no hi anava a representar ningú, simplement a fer el que hem fet durant els últims anys: parlar.  

P. Ara que esmenta això de parlar, abans ha dit que ara es parla molt. Suposo que ho deia pel soroll de les xarxes socials. ¿Per què no té Twitter? 

R. No tinc Twitter perquè no m’interessa. Twitter és molt agressiu i fàcil d’expressar coses respecte de les quals després potser et faries enrere. Twitter és com el que fèiem abans al bar: ràpidament rodaven caps i desqualificaves les persones. Jo crec que nosaltres necessitem espais de desassossec, per parlar i per entendre’ns. Tinc altres canals per contactar amb la gent. I em va molt bé: tinc el blog de la ciutat amb 1.500 persones que al final de l’any m’han escrit explicant-me coses concretes de la ciutat. O persones que prefereixen quedar i parlar.

I a més, hi ha coses que jo vull controlar, per exemple el que jo dic. La meva vida no pot estar hipotecada per aquestes coses. És evident que hi ha diferents xarxes socials i que cada una té respostes i comportaments diferents, però a mi m’interessa més la proximitat física. I em va molt bé. L’altre dia me’n vaig anar a fer un volt i vaig estar parlant durant 40 minuts amb 10 nois. Per Twitter això és impossible.

P. ¿Què li van dir aquests nois?

R. Van començar provocant, que ja m’agrada, i vam acabar parlant de la realitat. Va ser interessant. Vaig descobrir poques coses però interessants i vaig verificar el que ja sabia: que volen resultats. Jo és que estic contínuament parlant amb gent...

P. Que faci 14 anys que és alcalde li permet tenir una perspectiva de les coses.

R. Jo no poso distància a les coses, sinó a la magnitud dels problemes. Però quan rebo algú com fa una estona... no poso distàncies. Si puc ajudar... l’ajudaré. El que no faré és dir-li una mentida. Per a mi és molt important perquè en el fons, per crear i construir una comunitat com la que tenim a Cornellà, s’ha de fer des de mirades complexes i franques. És el que hem fet entre tots i totes, independentment dels partits polítics. 

P. Li deia allò de mirar les coses amb perspectiva perquè la política municipal potser es troba instal·lada en una cultura epidèrmica, més ideològica que pràctica. Vostè, per exemple, no ha fet moviments en el tema de la municipalització de l’aigua, com sí que han fet, per exemple, els seus companys del PSC de Terrassa.

R. Que al final han arribat a un pacte amb l’empresa [explotadora fins ara] perquè si no això és impossible de gestionar. Jo sempre he fet una reflexió sobre aquest tema que es diu corrupció, perquè quan s’ha plantejat tot aquest tema de la remunicipalització... estava lligat a la corrupció. “Les empreses són corruptes i corrompen la gent que hi és en aquell moment [en política]”, es deia. Potser una empresa gran fa pràctiques corruptes i després arriba un altre govern i li dona la feina a una altra empresa... però igual hi continuen havent pràctiques corruptes. Per a mi, la corrupció és la mateixa, siguin grans o petits, perquè el que estem parlant és de la contractació.

¿Com es pot evitar la corrupció? Aquest és un tema important, perquè les pràctiques corruptives poden ser moltes. És evident que el que s’ha fet, en termes per exemple de transparència, de noves lleis de contractes... no és suficient. Se li hauria de donar una volta a tot això; ser molt més durs en el que són les condemnes penals. ¿Per què no establir una limitació dels beneficis que tenen les empreses que treballen amb les administracions públiques? Respecte al servei per si mateix, el que hem de fer és trobar la millor manera de gestionar una competència teva, en primer lloc perquè tu no remunicipalitzes res; aquesta competència sempre és municipal. 

P. O sigui, que per a vostè remunicipalitzar el servei és una falsa solució.

R. No, el que dic és que és fruit d’una situació. En aquest ajuntament tenim diferents sistemes de gestió, i ningú ha hagut de venir a dir-nos quin és el millor. Això ha passat sempre, no és nou; el que dic és que aquesta proposta, més mediàtica, més expansiva, revolucionària... tenia darrere una realitat a què se li volia donar resposta, que és la corrupció. I hem vist que no té res a veure, perquè pràctiques corruptes poden estar en altres sistemes.

P. Hi ha un cert adamisme 

R. És normal, jo ho comprenc. Quan entres en l’Administració, penses que pots fer-ho tot. Però ja hem vist que no; moltes coses que no hem fet no era per falta de voluntat política sinó per les teves limitacions. L’altre dia vaig estar de visita en un municipi on em reconeixien en privat que no era el que ells imaginaven, però ara ja saben quina realitat i quines dificultats tenim. Governar és una altra cosa, de moment tenen l’aprenentatge. Han cremat la seva voluntat de ser nous.

P. Ara ja poden governar.

R. És curiós, el pròxim any és l’últim any del mandat. Nosaltres sempre hem fet proposta de pressupost no expansiva, perquè no tens mesos per portar-ho endavant. Curiosament, gent que forma part d’això que es diu 'la nova política', tot i que ja s’ha fet vella, ara fan uns pressupostos expansius. Dius: ¿perdona? ¡Si això era el que criticaven! No té sentit, és un engany. El problema és que les paràlisis pels vendavals que hem tingut i que continuaran tenen conseqüències en la política local. Potser el Congrés o el Parlament puguin estar paralitzats, però un ajuntament no, perquè qui paga la factura són els ciutadans.

P. ¿Quins són els tres grans reptes de Cornellà de cara al pròxim mandat? 

R. Aquest camí d’humanitzar la ciutat; de gestionar el silenci de la ciutat. ¿I això què vol dir? Que hem canviat i podem ocupar els carrers però fins a una hora. Que volem tenir convivència al carrer... però sense molèsties. Menys soroll i per tant sostenibilitat ambiental. Per tant, com fer més amable i agradable aquest espai. En segon lloc, gestionar les conseqüències de la crisi. Avui dia ningú es pot quedar enrere. No podem abaixar la guàrdia.

I tres, continuar naturalitzant la ciutat per fer-la més humana: nous projectes urbans que ens permetin protegir més la gent, que les persones puguin respirar, que la ciutat sigui un espai de diferents humanitats. 

P. Vostè fa 14 anys que és alcalde. Ara els alcaldes són més fugaços. ¿Serà l’última vegada que es presenta vostè com a candidat del PSC?

R. No; dir això ara seria precipitar-se. N’has de tenir ganes. La transformació de la C-245 va sortir de Cornellà, vam tardar més de 10 anys; jo n'acumulo 14. El tramvia va tardar 16 anys, a l’època de Montilla. Hi ha projectes que en quatre anys... no es pot fer res. Ara, si tu et presentes, has de tenir força i ganes de fer coses. Si no, retira’t.

P. O sigui, que en té moltes ganes.

Notícies relacionades

Els Mossos demanen ajuda per localitzar la Paula, una jove de 19 anys desapareguda a Cornellà

Arrenquen les obres del nou CUAP de Cornellà

R. Jo tinc ganes de continuar madurant la bota...

Més notícies de Cornellà