La fi de la solitud

Ànima és una nova manera de parlar del social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de l’Obra Social La Caixa.

Un escrit de Fernando Ónega:

Un dels problemes que té la societat actual és el menyspreu al més gran. Jo estic en condicions d’escriure cada dia un article sobre política nacional, però per la meva edat no se’m permet presidir una mesa electoral. És completament absurd, i aquest és el problema de la invisibilitat, el menyspreu a l’experiència i a les persones.

M’he plantejat alguna vegada la solitud, però no he arribat a la paraula ‘temor’. Entenc, dins de la meva ingenuïtat, que per la meva afició a la lectura i les meves ganes d’escriure, probablement la sentiria menys. Però això és molt fàcil de dir quan tens una dona que està al teu costat, quan tens encara un fill petit... Crec que trobar-me sol amb perspectiva de solitud llarga seria difícilment suportable.

La solitud és trobar-te tancat en tu mateix, sense possibilitat d’obrir una finestra a altres persones i amb una sensació que ningú et fa cas. Això et porta a interioritzar, a amargar-te i a sentir-te invisible. Per això, la solitud segurament és una de les pitjors circumstàncies a les quals ens podem enfrontar. En el cas de les persones grans, a més, pot vorejar el drama. Pensem que al nostre país hi ha uns nou milions de persones majors de 65 anys, de les quals un milió i mig, és a dir, més del 20%, viuen en solitud. Això suposa tristesa, suposa ansietat, suposa veure’s aïllat de la resta del món tret que tinguis un esperit de superació i sàpigues acomodar-te a les circumstàncies, cosa que no es dona en la majoria dels casos.

Invisibilitat

Vivim en una societat que fa invisible l’ancià. Al Congrés dels Diputats, per exemple, el nombre de persones amb més de 65 anys en l’actual legislatura és de 23; en l’anterior era de 13. El Congrés dels Diputats, per tant, no és representatiu de l’índex poblacional espanyol i, sens dubte, no és representatiu de les persones grans. En un horitzó de pocs anys es jubilaran el 30% dels catedràtics d’universitat, el 20% dels metges... Això significa que malgastarem una enorme quantitat de talent i d’experiència. De vegades t’arriba l’agradable notícia que Robert Redford, als 83 anys, estrena una pel·lícula, i això a Espanya no sé si seria possible. A més, hi ha en algun lloc una iniciativa legislativa per tornar a fer obligatòria la jubilació, és a dir, per engegar a fer punyetes els més grans que hagin complert determinada edat. Em sembla una injustícia i un menyspreu del talent que tenen acumulat les persones. No tots arriben en les mateixes condicions, però hi ha gent que després dels 65 i dels 70, i alguns fins i tot després dels 80, estan en perfectes condicions de ser útils a qualsevol empresa, a qualsevol institució o simplement com a creadors.

Jo tinc quatre nets i la meva relació amb ells és, diguem-ho així, ‘urbana’. Vivim a uns 40 quilòmetres els uns dels altres, per la qual cosa no hi ha una relació diària. M’agradaria que la nostra relació fos millor, en el sentit de ser més intensa, més habitual... M’aguanten bastant bé, no m’han dit encara allò de “les batalletes de l’avi”; al contrari, em demanen que els expliqui coses. Per la meva part, guardo tants ensenyaments de persones grans que em seria difícil escollir-ne un de concret. Potser la frase que tant sentia dir a la meva mare: “‘Deus é bo eo demo non é malo’”, que significa “Déu és bo i el diable no és dolent”, fet que suposa una posició de neutralitat davant dels esdeveniments. I això és una cosa que, com a periodista, sempre he procurat tenir present.

Reduir la bretxa

Notícies relacionades

111 punts d’atenció LGBTI+ per garantir el dret a viure i ser com vulguis

El futur del català: parlem-ne avui per parlar-lo demà

Avui dia, per sort, la bretxa generacional que fa només uns anys marcava l’ús de les noves tecnologies entenc que s’està reduint. Cada vegada hi ha més persones grans que utilitzen el telèfon mòbil, que naveguen per internet i que, fins i tot, compren per internet. En aquest sentit, em semblen francament admirables les iniciatives del programa de Persones Grans de l’Obra Social La Caixa. Donar a la persona gran una ocupació, de lleure o no de lleure, que l’ajudi a sentir-se útil en determinades accions socials, com donar-los feines amb nens o presos; oferir-los oportunitats de practicar esports, incitar-los a la lectura... Totes aquestes tasques que l’Obra Social La Caixa està promovent em semblen dignes d’aplaudiment i d’agraïment per part de la societat espanyola.

Continua llegint aquest article de Fernando Ónega a Mirades amb Ànima.