Un pas cap a vacunes que continguin diverses dosis en una sola punxada

Un equip liderat per l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) ha desenvolupat micropartícules que poden ajustar-se per administrar la seva càrrega útil en diferents moments, segons un estudi que publica Science Advances.

L’equip descriu com es degraden aquestes partícules al llarg del temps i ofereix informació sobre com es pot protegir el contingut perquè no perdi l’estabilitat mentre espera ser alliberat.

Segons els investigadors, aquest mètode també es podria utilitzar per administrar altres teràpies, com medicaments contra el càncer, teràpies hormonals i fàrmacs biològics.

Amb la forma d’una tassa de cafè tancada amb una tapa, aquestes micropartícules es poden mantenir sota la pell fins que s’alliberi la vacuna i després es descomponen.

Els autors consideren que aquesta manera de subministrar vacunes podria ser especialment útil per a les infantils, en regions on la població no té accés freqüent a l’atenció mèdica.

La primera autora de la investigació, Ana Jaklenec, del MIT, va indicar que es tracta d’una plataforma que pot ser àmpliament aplicable a tota mena de vacunes, incloses les basades en proteïnes recombinants, en l’ADN o en ARN.

L’article descriu el procés de com s’alliberen les vacunes, cosa que «ens ha permès treballar en formulacions que aborden part de la inestabilitat que podria induir-se amb el temps», va afegir.

Els investigadors van descriure per primera vegada la seva nova tècnica de microfabricació per fabricar aquestes micropartícules buides el 2017.

Les partícules estan fetes de PLGA, un polímer biocompatible que ja ha sigut aprovat per usar en dispositius mèdics com implants, sutures i pròtesis.

En aquest nou estudi, van aprofundir el seu coneixement sobre com es degraden les partícules amb el pas del temps, què és el que fa que alliberin el seu contingut i si és possible millorar l’estabilitat dels fàrmacs o vacunes que porten.

Els investigadors van comprovar que paràmetres com la mida i la forma de les partícules gairebé no afectava la cinètica de l’alliberament de fàrmacs i que el moment en què alliberen la seva càrrega està relacionat amb les diferències en la composició del polímer i els grups químics units als seus extrems.

«Si volem que la partícula s’alliberi al cap de sis mesos per a una determinada aplicació, utilitzem el polímer corresponent, o si volem que s’alliberi als dos dies, utilitzem un altre polímer», va explicar un altre dels autors Morteza Sarmadi.

A més, van estudiar com afecten les partícules els canvis en el pH ambiental, ja que si és més àcid pot danyar els fàrmacs que transporten.

Els investigadors treballen ara en maneres de contrarestar aquest augment de l’acidesa, que esperen que millori l’estabilitat de la càrrega útil transportada dins de les partícules.

Per ajudar a dissenyar futures partícules, van desenvolupar un model computacional que pot tenir en compte molts paràmetres de disseny i predir com es degradarà una partícula concreta al cos.

Notícies relacionades

Catalunya va ser l’últim paradís europeu dels dinosaures carnívors just abans de la seva extinció

La recerca d’un tractament per a una nena amb un càncer agressiu obre una bretxa d’esperança davant una malaltia minoritària

L’equip d’investigació ja ha utilitzat aquesta estratègia per dissenyar una vacuna antipoliomielítica autoreforçada, que ara s’està provant en animals. Normalment, la vacuna de la pòlio s’ha d’administrar en una sèrie de dos a quatre injeccions diferents.

Aquest enfocament d’una sola injecció té també el potencial d’augmentar les respostes immunitàries cel·lulars i humorals a la vacuna, va afirmar Robert Langer, del MIT i també signant.