L'enigmàtic origen de l''Homo sapiens'

les modernes tècniques d’anàlisi genètica sostenen que els homes actuals provenen d’una petita població d’Homo sapiens que van viure fa uns 200.000 anys a l’Àfrica. És el que es coneix com a rellotge molecular: tenint en compte la diversitat genètica entre individus i les mutacions que es produeixen de forma natural, que segueixen patrons de canvi evolutiu més o menys estables, és possible retrocedir en el temps i trobar la convergència.

Segons subratllen els manuals de paleontologia, diversos fòssils humans anatòmicament moderns localitzats a l’est i el sud del continent avalen aquesta hipòtesi. Per exemple, un jaciment ben documentat és el de Kibish, pròxim al riu Mo, a Etiòpia, on el 1967 es va localitzar un crani de fa 195.000 anys amb un volum cerebral de 1.435 centímetres cúbics.

No obstant, les restes humanes localitzades al jaciment marroquí de Jebel Irhoud, presentades aquesta setmana per la revista Nature, desafien els dogmes: no només han aparegut al nord-oest de l’Àfrica, una regió allunyada dels grans jaciments del considerat bressol de la humanitat, sinó que tenen una antiguitat estimada de 315.000-286.000 anys, 100.000 més que les restes més an-

tigues atribuïdes fins ara a l’Homo sapiens.

La cronologia s’ha obtingut després de datar amb diversos mètodes les eines de pedra que van aparèixer als estrats dels ossos. «El descobriment reescriu els llibres de text sobre l’aparició de la nostra espècie», va considerar al presentar els resultats el primer autor de l’estudi, Jean-Jacques Hublin, de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva, a Leipzig (Alemanya).

COMBINACIÓ DE TRETS

Els ossos de Jebel Irhoud, però, no són exactament iguals que els d’un humà actual. Són fins i tot diferents dels de Kibish. La part davantera del crani mostra trets facials molt moderns, però la posterior és més arcaica. Malgrat això, els autors del treball no tenen dubtes que es tracta d’Homo sapiens, no pas d’avantpassats, i per confirmar-ho presenten anàlisis anatòmiques tant d’ossos com de dents. Els mateixos treballs serveixen per allunyar-los d’altres espècies com ara Homo heidelbergensis, suposat avantpassat comú dels neandertals i dels homes moderns.

¿Quan són humans moderns i quan són antecessors? El problema, considera Carles Lalueza, especialista de l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona (CSIC-UPF), és que el concepte d’«espècie» és molt poc precís. Lalueza, que ha participat en projectes sobre el genoma del neandertal, diu que la moderna evolució de l’Homo sapiens és un «complex procés» de constants encreuaments entre poblacions. «Ens entestem a veure l’evolució com un arbre que es bifurca en branques, una de les quals acaba sent la nostra, però la realitat és que és millor parlar d’un arbust ple d’interconnexions».

Sense anar més lluny, al jaciment sud-africà de Florisbad s’hi han localitzat unes restes de fa 260.000 anys vinculades al precursor Homo heidelbergensis. I una mica posteriors (235.000 anys) són els fòssils de Rising Star, també a Sud-àfrica, atribuïts a una espècie humana de cervell molt petit, Homo naledi.

REPRODUCCIÓ, HIBRIDACIÓ

«Normalment es considera que dos animals són de la mateixa espècie quan es poden reproduir entre ells, però això, en la majoria d’ocasions, no ho podem determinar a partir de l’anàlisi dels fòssils», explica Assumpció Malgosa, professora d’Antropologia Física de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Quan no hi ha ADN  no hi ha cap més remei que basar-se en les restes morfològiques, «i és aleshores quan apareix la subjectivitat», prossegueix la investigadora, que lidera el GROB, grup d’investigació dedicat a la reconstrucció de persones i poblacions a partir de les seves restes. Davant un mateix crani amb una característica més primitiva, insisteix Malgosa, «un investigador ho pot considerar una reminiscència arcaica dins d’una espècie moderna i un altre pot opinar perfectament que es tracta d’una espècie arcaica».

Notícies relacionades

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

La intel·ligència artificial revoluciona el sector del llibre

En la mateixa línia es pronuncia María Martinón Torres, paleoantropòloga de la University College de Londres: «En els fòssils de Jebel Irhoud hi veiem característiques que ens permeten vincular-los als sapiens, com ara el cervell gran i una cara més gràcil semblant a la nostra». «Hi podem veure un ancestre, un grup de població que està canviant al que després serem nosaltres –prossegueix–, però no té tots els trets. El nom que li posem seguirà sent una convenció».

En principi, dues poblacions d’una mateixa espècie poden desenvolupar incompatibilitats reproductives amb el pas del temps. No obstant, la teoria està «plena d’excepcions», conclou Lalueza. Els llops i els coiots, i també els ossos bruns i els ossos polars, els considerem espècies diferents però en canvi es poden aparellar i tenir descendència viable. «Com a genetista, aquestes diferències no m’interessen perquè són arbitràries. I en paleontologia la cosa està molt pitjor». ¿Els neandertals i els homes moderns són la mateixa espècie perquè van arribar a reproduir-se?