«Creem xips que detectaran el càncer de manera senzilla»

El físic francès Romain Quidant (Dijon, 1975), investigador de l'Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), rebrà demà el Premi Nacional de Recerca de la Generalitat, en la seva modalitat de jove talent (menors de 40 anys), pel desenvolupament d'un minúscul xip de diagnòstic que, aprofitant les possibilitats de la llum i l'ús d'unes nanopartícules d'or, permet detectar marcadors moleculars a la sang, una eina que obre el camí cap a un diagnòstic més ràpid i senzill del càncer. Persuadit per Lluís Torner, director de l'ICFO des de la seva fundació, Quidant va rebutjar altres ofertes i va aterrar a Barcelona fa 12 anys quan l'institut estava pràcticament en construcció. «No em penedeixo d'haver vingut», diu sense dubtar-ho.

-¿En quina situació es troba el desenvolupament del xip de detecció?

 -Hem demostrat que funciona en laboratori, que té un potencial important, i ara estem en la fase de transferència tecnològica, explorant la possibilitat de fer un prototip en col·laboració amb diversos equips mèdics.

-Depèn del que vulguem fer, però no en vull donar detalls perquè són coses confidencials. Abans ens hem de concentrar en la fase científica i de desenvolupament tecnològic.

-¿Quins avantatges ofereix el seu xip davant les eines habituals de detecció de molècules en sang?

 -És cert que en l'actualitat hi ha diversos sistemes, però la nostra idea és crear xips adaptables per a la detecció de qualsevol tipus de molècula de manera senzilla i ràpida. És a dir, poder anar al metge de capçalera, que et tregui una gota de sang i a la consulta mateix -a partir del xip i d'un lector- obtenir la informació sobre la presència de determinats marcadors del càncer. Sense haver de tenir cap gran infraestructura. I barat.

-Vostès treballen amb la detecció de l'antigen PGA, un marcador del càncer de pròstata, i amb la proteïna GRP94, vinculada a la metàstasi del càncer de mama...

 -El concepte és que serveixi per a tot. Pots modificar el xip per a qualsevol tipus de biomolècula.

-¿Com funciona a grans trets el xip detector?

 -Es col·loca una gota al xip, que és una petita estructura de vidre i polímers, i gràcies a les reaccions físiques que es produeixen sobre unes nanopartícules que porta implantades podem saber si hi ha determinades molècules.

-¿Què els passa exactament a les nanopartícules?

 -Canvien de color. Les nanopartícules que fem servir, que són d'or, tenen un color ben definit per la seva geometria, però aquest color és sensible als canvis de l'entorn. En dimensions nanomètriques, les propietats òptiques canvien radicalment. Apareix el que tècnicament coneixem com una ressonància plasmònica, una resposta específica. Diguem que, quan hi poses la sang, el marcador s'enganxa i indueix un canvi de color.

-¿Ho veus a simple vista?

 -No, necessites un lector òptic que envia llum sobre les nanopartícules i en mesura l'espectre, el color. La magnitud del canvi et dóna idea de la concentració, de si s'està disparant la presència del marcador.

-¿Quin grau de fiabilitat té?

 -Una gran part de la nostra feina ha sigut assegurar-nos de tenir mesures reproduïbles de les quals et puguis refiar. Els resultats són molt bons.

-¿Serviria per a una sola molècula?

 -No. La nostra idea és detectar-ne diverses alhora. Si monitoritzes diverses molècules, és més fiable. En qualsevol cas, la principal aplicació seria per fer el cribratge (screening) de diverses malalties d'una manera molt ràpida.

-Llavors, ¿hauríem de fer-nos una altra prova?

-Potser sí. La idea és poder identificar dins de grans poblacions el risc de desenvolupar una malaltia: vas al metge de família, et fa la prova i, si observa alguna cosa que se surt dels rangs normals, sospita. Llavors t'envia a l'hospital perquè et facin proves més específiques. S'ha de tenir en compte que aquestes últimes proves són cares i requereixen temps i personal.

-¿Serviria així mateix per monitoritzar l'evolució d'un tractament?

-Així és. Tens per exemple un pacient al qual se li va detectar la malaltia i que segueix un tractament. Amb el xip veuries fàcilment si evoluciona bé, si la concentració dels marcadors es redueix. I es podria fer servir de manera regular amb grans poblacions. Avancem cap a una medicina personalitzada.

-¿Hi ha també potencial curatiu?

-No, el xip no cura. L'aproximació en aquest camp és diferent: Les nanopartícules que utilitzem al laboratori es poden injectar, avançar per la sang i enganxar-se als tumors. Llavors les detectes i, coneixent-ne el lloc exacte, des de l'exterior pots posar en marxa el tractament.

-¿No serien tòxiques?

-Per descomptat, els efectes secundaris s'han d'analitzar en profunditat, però les proves amb ratolins no estan mostrant toxicitat.

-Fa 12 anys que treballa a l'ICFO. ¿Ja és hora de fer balanç?

Notícies relacionades

Els nens que van créixer amb Pokémon tenen més desenvolupada aquesta zona del cervell: "Has de saber-ho tot sobre ells per jugar amb èxit"

"Els comunicadors en ciència no hem d’espantar, però pinta malament"

-He tingut la sort de treballar en un institut amb gent fantàstica, amb les excel·lents condicions d'un contracte ICREA de la Generalitat i amb el suport d'institucions com la fundació Cellex. Aquí he pogut fer el mateix que hauria fet als millors centres d'arreu del món. Em sembla que m'anireu veient durant força temps, ha, ha.

-¿Seria necessària la implicació d'alguna empresa?