Quan fa 11 anys que no aconsegueixes una victòria

Però, evidentment, ni són els mateixos objectius, ni cobren igual, ni viuen al mateix planeta. Uns corren per guanyar, o intentar fer-ho, i altres pendents que un dia, gairebé com el sorteig de l’euromilió, coincideixin tots els números, per cantar victòria i per ser unes hores els més feliços del món. Però, en ciclisme, com en altres esports, aconseguir la victòria no és tasca ni objectiu fàcil i, a vegades, s’han d’alinear tots els planetes per poder aconseguir-la.

Com un miratge

De vegades està tan a prop que gairebé es pot tocar amb les mans com el miratge que diuen s’apareix al desert quan el desafortunat està mort de set. En el pilot de la Vuelta hi ha tantes diferències com en altres ambients de la societat. I fins i tot hi ha ciclistes que quan roden, quan les seves bicis coincideixen amb les d’astres tipus Jonas Vingegaard o Remco Evenepoel, miren d’apartar-se perquè no volen sortir a la premsa com a causants d’una desgràcia.

Si cauen, ni surten citats, al contrari d’una figura que es dona una gran trompada. Si els aficionats al ciclisme estan interessats en el que pugui fer una estrella com Primoz Roglic, per citar un nom famós, ciclistes com els integrants dels conjunts Caja Rural o Burgos-BH disputen la Vuelta lluny de l’impacte mediàtic, però suen igual, superen els mateixos quilòmetres, comparteixen els mateixos hotels i les seves famílies estan pendents del que fan, pateixen el mateix en el cas de tenir un contratemps i si algun dia arriba una victòria se sentiran orgullosos i possiblement els qui els envolten obrin les finestres de les seves cases per cridar eufòrics i que tot el barri s’assabenti que han guanyat una etapa de la Vuelta

La història del Caja Rural

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

El Caja Rural suposa l’esforç i la constància d’una entitat bancària sufragant la tenacitat d’un petit equip, el que es va perdre la Vuelta de l’any passat perquè no hi cabien per exigències del guió tots els equips espanyols. Són els que el 2012 van guanyar una etapa de la Vuelta, una gesta per recordar, ja que des d’aleshores sempre s’han quedat amb la mel a la boca, com divendres a Oliva quan a Orluis Alberto Aular, segon a la meta, se li va escapar el triomf d’etapa com si fos un sospir.

Ells no estaran pendents d’una general per la qual ni lluiten, sinó de poder escapar-se per gaudir de minuts i per somiar que aixequen les mans. A ells els és igual que es barallin els primers de la classe. Saben que gaudeixen de prou temps per poder escapar-se. Només cal marcar el dia en vermell, tot i que un munt de rivals pensin igual. Perquè algun dia tornarà a sonar la flauta de la victòria i és llavors quan la celebració, al contrari dels que estan acostumats a guanyar a tot arreu, s’escoltarà com un terrabastall de felicitat, goig i, per descomptat, justícia ciclista perquè tants i tants anys sense aconseguir un triomf mereix una recompensa, almenys per justícia ciclista.