Han guanyat Vingegaard i Pogacar; han triomfat Rodríguez i Bilbao

És cert, autèntic, pura veritat, que el Tour és, amb diferència, després dels Jocs Olímpics i la Copa del Món de futbol, el millor espectacle esportiu del món. No hi ha cap altre podi en l’esport mundial. Hi haurà, sí, clar, punts de trobada igualment il·lusionants i espectaculars com els quatre Grand Slams de tennis, les desenes de grans premis de F-1, MotoGP i altres grans competicions, però el Tour és vistositat, passió, cine, televisió, diversió, espectacle, força, bogeria, sang, suor i llàgrimes, les que ha vessat i patit avui, a borbolls, Carlitos Rodríguez, que, malgrat tot, ha defensat a meta el top-5 d’un Tour-2023 duríssim en què tot, tot, té el seu valor, fins i tot acabar cinquè a 12.57 minuts del guanyador com ha aconseguit Carlitos o el tremend Pello Bilbao, sisè amb 33 anys, a 13.27 minuts.

Gràcies per tot

És el moment d’escriure-ho després de tres setmanes úniques, espectaculars i de tota mena de comportament dels grans ciclistes, dels caníbals de la ruta. Tots han corregut a la seva manera, al seu estil i tots, tots, han guanyat. No hi ha perdedor. Hi ha l’immens Jonas Vingegaard, cert, però és mentida que Tadej Pogacar, que arribava com a favorit després d’una preparació inadequada per al Tour, hagi perdut, hagi fracassat. Com ell va reiterar dijous, «el temps, la joventut, és a favor meu».

És clar que sí, Pogacar, aquest monstre que tothom adora perquè és atrevit, ¡més atrevit que ningú!, ha acabat guanyant l’etapa d’avui, la tercera ‘etapa reina’ de la Grande Boucle, i ho ha fet per davant del ja mític bicampió de la ronda francesa, el danès Vingegaard.

Ha sigut bonic, massa bonic, fantàsticament bonic: Pogacar acaba primer el dissabte diví i és segon al Tour; Vingegaard acaba segon i serà el primer als Camps Elisis. ¿Hi ha millor premi per als dos grans del segle XXI? No, no hi ha millor premi. Només agraïment etern a tots dos.

Ja ni els hi explico, tot i que aquests màgics bessons, Adam i Simon Yates, s’hagin ficat al mig, acaparant la tercera i quarta plaça, el plaer que hem de sentir els espanyols pel paper ¡per fi! ¡per fi! exercit pels ciclistes de casa. Arribàvem a aquest Tour, que a sobre es batejava en la meravellosa i espectacular Bilbao, en el ciclístic País Basc, amb 100 etapes seguides sense guanyar, amb cinc anys de sequera i, de sobte, guanyem amb Pello Bilbao, Ion Izaguirre i Carlitos Rodríguez.

Podi merescut

Demà, a la festa dels Camps Elisis, no hi haurà espanyols. El podi estarà encapçalat per l’immens, el tremend, el dominador danès, Jonas Vingegaard, que ha superat per 7.29 minuts al no menys tremend Tadej Pogacar, que estarà protegit pel seu més fidel gregari, Adam Yates. Però sota, als peus del podi, n’hi haurà uns altres dos de grans com Carlitos Rodríguez i Pello Bilbao, un amb 22 anys, l’esperança del ciclisme espanyol, la il·lusió de la nova generació d’admiradors, i el gran Bilbao, que, amb 33, ha fet un Tour digne d’admiració.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Ha sigut, com gairebé sempre, un Tour meravellós, apassionant, un Tour que, contràriament al que diu la classificació, és a dir, contràriament a aquells gairebé 8 minuts que hi ha entre els dos monstres del segle XXI, Vingegaard i Pogacar, el cert és que la incertesa ha sigut constant i, fins i tot, fins a l’última etapa, fins a l’última gran batalla, ha sigut espectacular, perquè tots, tots, els que hi havien d’estar hi han estat i tots, tots els que havien de lluitar, han lluitat fins a l’últim sospir.

Per això els hem d’agrair a aquests nois, joves i veterans, que ens hagin ofert l’espectacle més gran del món que, vist des del sofà, ha sigut únic, inigualable, meravellós.