I va ‘Superman’ Pogacar i s’enfonsa en el cinquè dia

Anava explicant Perico Delgado que quan, en els seus temps (de glòria), pujava aquesta mateixa muntanya (el Col de Marie-Blanque), en companyia d’un altre gran com ell, del mateix Bernard Hinault, portava un plat de 41 dents i pinyó de 23, «ara aquests xavals porten un plat de 36 dents i pinyó del 30» i, gairebé, gairebé, se li escapava el riure al dir una cosa així com «home, llavors havies d’acudir a la força, als ronyons, tot era físic i, ara, tens les cames més fresques perquè la falta de pedaleig et permet anar tirant a poc a poc».

Que no ho deia, nooooooo, sisplau, amb sorna, ni com dient «allò sí que era dur». No, no, no, què va, què va, simplement ho explicava com a dada tècnica, mecànica, d’evolució del temps, de les bicis, de la tècnica i de com es corre ara. Ho deia, sempre, sempre, amb un to d’admiració perquè si alguna cosa tenen aquests cavallers que retransmeten, a TVE, el Tour és que estimen, adoren i admiren els 176 ciclistes del pilot, ara ja menys, sí.

El ‘rei’, despullat

El cert és que el que ha passat avui al Tour, mira per on, no s’ho esperava ningú, ningú, i encara menys Perico. Ningú va encertar que, després dels primers dies de domini i celebració per part de l’eslovè Tadel Pogacar i el seu impressionant (i ric, molt ric) UAE Team Emirate, en les primeres etapes del País Basc, de sobte el ‘rei’ es mostrés nu en la primera etapa dureta de muntanya. ¡I en falten un munt! L’ensurt, almenys, ja el té al cos i el noi danès Jonas Vangegaard (24 anys del favorit i 26 del candidat) i el seu no menys poderós Jumbo Visma li ha ficat, això, al cos més d’un minut.

Com deia papa Carlos Sainz quan acabava tercer o quart la primera etapa d’un ral·li mundialista, «això no és com comença, sinó com acaba». Cert, però el cert és que ja sabem que ‘Superman’ Pogacar no està tan bé, tan bé, com va pretendre demostrar-nos a Bilbao. O tot és un truc. O tot és pura tàctica. No ho sé, els grans no solen fer aquestes coses. I menys els que van de ‘caníbals’, és a dir, aquells campions que no deixen ni les engrunes per als seus rivals i menys per a un rival tan assenyalat com Vingegaard, que va demostrar el seu poder al Dauphiné mentre l’eslovè era en l’última fase de recuperació de la feliç fractura de canell (escafoide esquerre) que li va arruïnar, a Lieja, la preparació per al Tour.

Explicava Perico a l’uníson amb el gran, l’immens, l’irrepetible Miguel Indurain «que la millor tàctica que podia fer servir Vingegaard era intentar treure de la seva zona de confort l’eslovè i, a partir d’aquí, després d’inquietar-lo, de posar-li el dubte al cos, mirar de controlar la carrera amb intel·ligència». Aquest era, sens dubte, el més pur ‘estil Induráin’, allunyat de la manera de córrer explosiva de Pogacar.

Carlitos, el següent

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Com diu, hi insisteixo, papa Sainz, amb moltíssims quilòmetres i trofeus a la seva vitrina, això és molt llarg, però encara no ha acabat la primera setmana de la ronda francesa i ja hi ha qui dubta de Pogacar. Mala cosa aquesta, tractant-se d’un campioníssim. Mala cosa aquesta quan parlem (o dubtem) d’algú que ha arrasat en el passat i sembla, ja que un dia dolent el té qualsevol, que ha arribat al Tour disposat a continuar demostrant que és el ‘rei’.

Un Tour, per cert, del qual, potser, sortim portant a coll un nano d’Almuñecar, Carlitos Rodríguez, de 22 anys, del qual aviat, ben aviat, es dirà que és ‘el següent’, és a dir, ‘l’elegit’, aquell que traurà de l’ostracisme, fins i tot en aquest Tour que encara no ha començat, el ciclisme espanyol, que fa cinc anys que no guanya una etapa de la ronda francesa, l’últim vencedor va ser Omar Fraile, el 2018, a Mende.