Marc Soler acaba amb la sequera espanyola amb un triomf brutal en la Vuelta

A la «capital del món» s’havia d’acabar la interminable sequera de victòries espanyoles. Només podia ser Marc Soler, perquè el dia que se sent com una bèstia a sobre de la bici no hi ha ésser humà que el freni, que el capturi i que eviti que aconsegueixi el triomf a la Gran Via de Bilbao. Homenatge al seu petit nadó, felicitat immensa, cara d’esgotament i molt sofriment, però la victòria ja era seva, ningú se la podia treure i, tot i que guanyés amb agonia, no importava.

Feia 122 etapes, dos anys, dos Tours, dos Giros i una Vuelta sencera des que Ion Izagirre va triomfar a Formigal. I va costar tant que arribés com a Soler li va costar aconseguir-la. Faltaven dos quilòmetres i només portava cinc segons d’avantatge. Eren dos quilòmetres que podien fer-se tan llargs com els últims dos minuts al Bernabéu. Per una vegada no va passar, per una vegada no li van birlar el triomf a un ciclista local i que Soler es quedés amb la mel als llavis; una derrota, una altra més per a aquest ciclisme espanyol que creix amb lentitud, que espera dos «nens», Juan Ayuso i Carlos Rodríguez, presents en la Vuelta, amb els braços oberts i que un dia va arribar a veure Soler com un elegit per a la glòria, quan creixia a les files del Movistar i quan guanyava la París-Niça. I això ja eren paraules grosses, una gesta reservada a uns quants.

En el Movistar mai va quedar gaire clar si Soler era un gregari o un xaval que aprenia a les ordres sobretot d’Alejandro Valverde. Fins que un dia el van portar al Giro (2021) amb els galons de líder. Allà va caure. Potser hauria d’haver patit més abans de deixar-hoo, de retirar-se i de perdre la confiança dels seus caps. Tan ràpid li van donar el comandament com l’hi van treure. Ja no importava que fos un dels afectats en la caiguda brutal de la primera etapa del Tour quan a una dona no se li va acudir res més que treure un cartell per saludar els seus avis. ¡Tots a terra! I va Soler i es trenca els dos braços i amb les fractures, patint com un gos, va arribar a la meta. L’esforç no li va servir de res. Ja estava fora del Movistar. Ja era moment d’oblidar-se de ser un cap en el pilot per convertir-se en un ajudant de Tadej Pogacar en l’UAE i aprofitar ocasions, amb l’eslovè absent, com la que se li va presentar a Bilbao. A guanyar, a demostrar que movia els pedals com una bèstia, com un animal, sentint l’alè dels que el perseguien, tan a prop que només va guanyar per quatre segons i no s’ho va creure fins que quedaven 25 metres per traspassar la línia de meta.

Amb el permís de Roglic

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

I li va costar, tan cert com que va ser l’últim que va entrar en l’escapada permesa per un Jumbo que havia escollit aquell dia per alliberar-se del treball de controlar el jersei vermell de Primoz Roglic. Si algun escapat els feia el favor d’aconseguir el lideratge li entregaven la samarreta amb un llacet. I el designat va ser el francès Rudy Molard, integrant de l’escapada en la qual anava Soler, la que va transitar per les muntanyes que envolten Bilbao, plenes de públic, centenars d’‘ikurriñes’. I amb aquests crits que va sentir Soler per posar-li els pèls de punta abans de dedicar-li la victòria el seu nadó.

Que no hàgim d’esperar 122 etapes més perquè un altre ciclista espanyol aconsegueixi una victòria en una de les tres grans. L’any que ve el Tour surt de Bilbao i la Gran Via tornarà a designar no només el primer vencedor, sinó el primer jersei groc, perquè si només es parla de la ronda francesa la sequera encara és més gran, des del juliol del 2018 amb el triomf d’Omar Fraile a Mende. Molt temps.