El Tourmalet

El Tourmalet: ¡que visqui el Pirineu!

  • La serralada pirinenca és sinònim de gestes, les que van fer els llegendaris herois del Tour com Merckx, Poulidor, Thévenet, Hinault i Induráin.

El Tourmalet: ¡que visqui el Pirineu!

JUMBO VISMA

3
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

ver +

Circulaven per l’autopista al seu ritme. Dues dones conduïen un Mercedes, anys 70, d’aquells que portaven els turistes alemanys que venien a banyar-se al Mediterrani fa 50 anys, i el cotxe, al seu torn, arrossegava la caravana. Les dues dones feia dies que anaven a cop d’embragatge per les carreteres paral·leles a les que utilitzen els ciclistes per competir de la sortida a la meta.

El que era curiós era la decoració del vehicle, fins al punt de creure si era una rèplica o l’autèntic. El Mercedes era el de l’equip Molteni que seguia el segle passat Eddy Merckx, i la caravana era la que utilitzava el millor corredor de tots els temps per canviar-se, gaudir d’una mica d’intimitat i refugiar-se de l’assetjament dels aficionats. Aquestes coses es veuen al Tour per convèncer-se que hi ha una religió entorn de la cursa. Compren un vell Mercedes, el porten al planxista artesà, el pinten amb els mateixos colors que van impulsar Merckx en les seves gestes i segueixen en la vellesa del gran campió belga la ronda francesa en què ja podria estar corrent un dels seus nets si no s’hagués dedicat a l’hoquei sobre herba.

De Merckx a Hinault

I va ser Merckx qui va passar el testimoni, en la seva retirada a Bernard Hinault, que fins a la seva jubilació va ser el responsable de les relacions públiques del Tour. Era ell el que ordenava el podi, el que rebia els convidats. Qui de vegades es barallava, fort caràcter que té l’home. Se’n va anar, va estar un parell d’anys al marge de la carrera, però el cuc ha tornat a captivar-lo i aquest 2022 ha tornat com a imatge d’una de les firmes comercials que patrocinen la prova. Bernard Thévenet, dos Tours i amb la llegenda a sobre d’haver sigut el ciclista que va tombar Merckx, cosa que no va aconseguir Luis Ocaña perquè va caure a Menté, és un altre dels beneïts ‘malalts’ de la carrera. Mai l’ha deixat. Va ser la veu experta de la televisió francesa en les retransmissions de la Grande Boucle fins que el van reemplaçar per Laurent Jalabert i llavors va agafar la plaça d’Hinault. I aquí el tenim repartint somriures entre els hostes del Tour.

En canvi, a Miguel Induráin no hi ha qui el convenci perquè torni pels seus territoris. Diu que ell ja és història. S’equivoca. És llegenda. No hi ha forma que s’acosti al Tour. Fa anys que no apareix ni tan sols quan van fer mallots grocs commemoratius, el 2019, per celebrar el centenari del jersei que distingeix amb el seu color el primer classificat de la general. Cada etapa portava un motiu. I, és clar, el dia que s’havia de córrer amb la seva imatge havia de ser ell qui entregués el mallot, en aquell temps a Julian Alaphilippe. No va anar-hi. Va preferir quedar-se a Pamplona.

Raymond Poulidor, ja malmès de salut, va decidir no perdre’s el Tour del 2019. Va anar a totes les rondes franceses des que va penjar la bici. I sempre anava vestit de groc, una cosa que mai va aconseguir en el seu apogeu esportiu. Vestia d’aquest color perquè era la imatge de l’entitat bancària que patrocina la peça. Va morir al cap de quatre mesos de cobrir el seu últim Tour.

¿I per què recordar ara tots aquests noms que són llegenda pura del Tour? Merckx, Poulidor, Thévenet, Hinault i Induráin. Perquè ells en algun moment de la seva carrera esportiva, mentre marcaven amb les rodes de les seves bicis una traçada llegendària a les carreteres, van tenir el Pirineu com a escenari dels seus èxits. Merckx no seria Merckx si el 1969 no hagués posat la cursa potes enlaire amb una escapada memorable a través dels grans cims de la serralada. Induráin tampoc hauria sigut Induráin si el 1991 no s’haugés escapat camí de Val Louron, que es puja dimecres, en companyia de Claudio Chiappucci el primer dia imperial pel Tour.

Notícies relacionades

Les pujades pirinenques són menys agressives que les alpines, més curtes, normalment més caloroses, però no per això menys llegendàries. Sense el Pirineu no hi hauria Tour. Ni llegenda. Van ser les muntanyes que van debutar el 1910 quan Octave Lapize va titllar d’«assassins» els creadors de la cursa perquè en aquella època, sense desenvolupaments en unes bicis que pesaven com una ànima amb remordiments, calia pujar a peu.

Tot va passar al Pirineu, que anuncia un duel vibrant aquest any, per carreteres de llegenda on només fa falta cridar «¡que visqui el Pirineu!».