La ronda francesa

Pogacar demostra que és viu en el Tour

  • Triomf a l’Alpe d’Huez de Tom Pidcock, campió olímpic de ciclisme de muntanya i del món de ciclocròs. Va guanyar en una etapa en què va ressuscitar Chris Froome i Jonas Vingegaard va trobar un àngel de la guarda anomenat Sepp Kuss.

Pogacar demostra que és viu en el Tour

AFP/Bernard PAPON

4
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

ver +

Les diferències són abismals. Un corre de groc protegit per un conjunt de somni. L’altre va de blanc, sabedor que la covid s’ha convertit en el gregari maleït del seu equip. Però lluny de llançar la tovallola, lluny de dir que al Granon es va acabar el Tour, que comença a preparar la Vuelta i s’oblida de París fins al 2023, aquest dijous, al temple de l’Alpe d’Huez, Tadej Pogacar va demostrar que era molt viu. Que donaria guerra. Que haurem de seguir amb atenció l’etapa de dissabte a Mende i sobretot esperar amb passió i fregant-se les mans l’arribada del Pirineu la setmana que ve.

Jonas Vingegaard va córrer com un líder camí de l’Alpe d’Huez, per un Galibier que no va ser ni l’ombra de dimecres i una Croix de Fer on ningú es va moure perquè fer-ho davant la guàrdia d’acer del Jumbo era com clavar-se un tret al peu, com llançar-se al precipici o com demanar-li matrimoni a la nòvia després d’una bronca impressionant. ¿Qui s’havia de moure entre les bicis de Primoz Roglic, Wout van Aert, Steven Kruijswijk i Sepp Kuss, que es va convertir en l’àngel de la guarda de Vingegaard en els moments claus de l’Alpe d’Huez? Era de bojos. Impossible fer-ho amb un ritme que impedia qualsevol exhibició, ni a un Pogacar que hagués estat posseït pels gens de Fausto Coppi, el primer que va guanyar a l’Alpe d’Huez fa 70 anys; Eddy Merckx, que no té una corba perquè en la seva època mai va pujar a aquest cim, o Miguel Induráin, que sempre va deixar que altres guanyessin aquí.

Explica la llegenda del Tour que qui surt de l’Alpe d’Huez vestit de groc arriba amb el mallot als Camps Elisis. La teoria ha fallat poques vegades. Vingegaard, aquest dijous, va córrer amb la màscara del conservadorisme. ¿Per què atacar si portes un matalàs de 2,22 minuts en la general? ¿I per què fer-ho si el teu exèrcit d’oficials, líders a qualsevol equip, et porta amb carrossa? A l’Alpe d’Huez va fer el que havia de fer, que no era altra cosa que seguir la roda dels seus companys i respondre Pogacar quan aquest ataqués, perquè l’ofensiva del ciclista eslovè, que ara va de blanc com el millor classificat de la general entre els menors de 25 anys, estava anunciada, com un llibre obert.

Entre aficionats desbordats, entre salvatges que es dedicaven a llançar pots de fum perquè s’asfixiessin els pulmons dels ciclistes, Pogacar va efectuar dos atacs, el primer a 4,5 quilòmetres de la meta i el segon quan només en quedaven 2,6. I en els dos casos es va veure la resposta de Vingegaard sense titubejar, sense deixar espai com va fer l’eslovè al Granon. A tancar el forat, a quedar-se els dos solets i a veure com poc després arribava amb alguna dificultat Geraint Thomas i després un Enric Mas que es va retrobar a si mateix després de la crisi del Galibier.

No hi va haver diferències entre Vingegaard i Pogacar. Tot va quedar igual que al Granon. «El Tour és viu», va afirmar el ciclista eslovè a la meta. És viu, té tota la raó, però cada dia que passa hi ha algun contratemps en el seu equip. Aquest dijous, se’n va haver d’anar cap a casa Joxean Fernández, ‘Matxin’, després de donar positiu en un test d’antígens. 

Va ser el quart infectat de l’UAE. Dos corredors ja s’han retirat i Rafal Majka ha pogut seguir perquè tenia molt baixa la càrrega viral i no hi havia gaire risc que contagiés mig pilot. Tots van junts, escupen, respiren el mateix aire i fins i tot s’agafen uns als altres quan algun ha d’orinar en marxa.

Notícies relacionades

Va guanyar escapat Tom Pidcock, un més que viu a Andorra, i una perla britànica de 22 anys de la família de l’Ineos. Aviat veurà el seu nom inscrit a la corba 12 de l’Alpe d’Huez (tots els vencedors gaudeixen d’aquest honor en els 21 revolts del cim alpí). I ho farà després de ser campió olímpic amb bici de muntanya a Tòquio i campió del món de ciclocròs, tot i que amb l’absència de Van Aert i Mathieu van der Poel, que dimecres es va retirar del Tour.

Va ser una etapa de menys tensió que la viscuda al Granon, ja inclosa en la història, el dia que Chris Froome (tercer a la meta) va tornar a lluitar per un triomf, la primera vegada que ho feia després del greu accident del 2019. Hi ha vida en el Tour. I futures emocions.