Pogacar arrasa amb la terra i amb tots a la Strade Bianche

Tadej Pogacar evoca ciclisme, però ciclisme d’altura i escrivint pàgines en el millor llibre d’aquest esport. Ja marca una època, la dels nois que volen triomfar i triomfen quan encara tenen cara de nen, gairebé sense barba per afaitar-se, amb grans que descriuen encara una recent etapa d’adolescència encara no oblidada. Però les cames, les de Pogacar sobretot, són capaces de realitzar proeses com la d’aquest dissabte, quan el dues vegades guanyador del Tour, el ciclista que suma per victòries les carreres que ha corregut el 2022, el que no té límits i el millor entre els millors, posa terra pel mig, i mai millor dit en una prova com la Strade Bianche que enamora pels seus trams sense asfaltar, a 49 quilòmetres de la meta per guanyar en solitari una clàssica jove com ell però que enlluerna i es converteix en l’’Infern del Sud’. Pogacar guanya el que vol, quan vol i en el terreny que vol. En el ciclisme del segle XXI ja no valen els campions que es protegien tot l’any, que s’oblidaven sobretot de carreres d’un dia, i que es passaven mitja temporada pensant en el Tour, mig any entrenant-se, amagats per esperar el primer instant clau de la ronda francesa per sorgir del pilot i saludar els rivals anunciant que volien arribar de groc a París.

💪 Attack mode ON 😱@TamauPogi - @TeamEmiratesUAE #StradeBianche pic.twitter.com/bIOkhEeS7j

— Strade Bianche (@StradeBianche) 5 de marzo de 2022

En canvi, ell, als 23 anys, és de l’escola d’Eddy Merckx, dels que guanyen a principi, a meitat i a final de la temporada. Ja ho va fer l’any passat. Va començar, com ara, vencent en el Tour dels Emirats. Va donar després una lliçó de ciclisme al Tirrè Adriàtic, que comença dilluns, es va imposar en la Lieja-Bastogne-Lieja, abans del descans previ a la ronda francesa i va acabar l’any amb victòria el mes d’octubre a la Llombardia. Al mig, només va poder penjar-se la medalla de bronze en els Jocs de Tòquio perquè se’n va anar al Japó des de París encara no recuperat de l’esforç pel Tour.

Caiguda d’Alaphilippe

La Strade Bianche és una carrera que va creixent, que busca el reconeixement, encara com a aspirant, de ser denominada un dia com el ‘monument’ ciclista del qual formen parte, entre d’altres, el Tour de Flandes o la París-Roubaix, però que enlluerna veient l’esforç dels corredors en els trams més durs dels sectors amb la bellíssima terra blanca de la Toscana, el denominat ‘sterrato’ i que configura l’essència d’aquesta carrera.

I en un d’aquests trams, quan va accelerar Julian Alaphilippe, que havia tingut una dura trompada quilòmetres abans, Pogacar va atacar per dir «hola, aquí estic jo» i amb 49 quilòmetres per davant buscar el contacte amb la històrica plaça del Camp de Siena on acabava la carrera.

Valverde i Pello Bilbao

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Pogacar ja es veia guanyador sense que ningú pogués respondre-li. Potser, un prometedor i il·lusionant Carlos Rodríguez, 21 anys, la joia d’Almuñécar que corre en l’Ineos, ho va intentar amb una valentia digna de reconeixement i amb pedalades que miren cap al futur. Resolt aquest tràmit, el corredor eslovè ja només tenia davant seu un escenari per tornar a triomfar i per demostrar que ningú, absolutament ningú, pot amb la seva fúria digna del segle passat, la mateixa que va inspirar Merckx i la que l’impulsa a guanyar el Tour i tot el que es plantegi.

Menció especial, com sempre, a un incombustible Alejandro Valverde, que va atacar el grup en la fase final de la carrera per perseguir Pogacar i anotar als seus gairebé 42 anys una meritòria segona plaça, un podi més en la seva carrera esportiva, a l’estela d’un ciclista 18 anys més jove que ell. Pello Bilbao va ser cinquè.