Orinar davant monuments del paleolític

És la Vuelta a Espanya i ¡què caram! ¿oi, gran Carlos de Andrés?, TVE també té helicòpter i el territori és ple de muntanyes, congostos, esglésies, santuaris, monestirs, muntanyes amb forats, rius com l’Ebre, més llarg, gairebé, gairebé, que el Nil, com va explicar De Andrés, i monuments antics, fins i tot del paleolític, davant els quals els ciclistes, segons explica Juan Carlos García des de la seva moto i amb el micròfon a la mà, es paren a pixar, sí, sí, a orinar «perquè en una etapa de més de 200 quilòmetres hi ha temps per tot».

És la Vuelta que avui, tot just començar, pujava a una muntanya que és molt de la Vuelta a Burgos però que, en principi, havia de marcar l’estat de forma del pilot. I, mira per on, no va passar res tràgic ni espectacular però Mikel Landa, de sobte, es va trobar millor del que creia i «qui sap, potser si passo aquesta primera setmana sense ensurts, puc aspirar a tot», li va dir a Quique Iglesias, a la COPE. I va guanyar un estonià, Rein Taaramae, que no és cap nen, té 34 anys, i és el nou líder. És l’‘home de vermell’ perquè Primoz Roglic i el seu Jumbo van dir que no volien aquesta responsabilitat tan aviat.

Només és l’inici

Va ser una etapa en què els reis de la serp multicolor van deixar que vuit cavallers, entre els quals els espanyols Antonio Jesús Soto i Julen Amezqueta, que van poder acabar líders però es van fondre al final del dur Picón Blanco, s’escapessin i arribessin a la meta escampats però havent marcat el ritme de l’etapa. Això sí, com va cridar Óscar Pereiro a la COPE «¡l’han cagat! ¡l’han cagat!» quan, amb gairebé 9 minuts, van deixar que el pilot, que anava de passeig (o gairebé), els reduís l’avantatge i gairebé posés en perill el premi, massa matiner, del liderat. Això sí, l’ambient al port va ser una preciositat. Això també, tots anxovats i sense mascareta, però és la Vuelta. I Espanya.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Va ser el millor aperitiu d’una Vuelta en què els favorits continuen amagats. Una tarda al sofà en què De Andrés ens va mostrar els monuments, rius i muntanyes de Burgos i el gran Perico Delgado, expert ornitòleg, ens va explicar detalls dels voltors i com planen de bé sense fotre brot, és a dir, sense gairebé utilitzar les ales. Mentrestant, com no, Juan Carlos García anava de bòlit, a la seva moto, preguntant als directors d’equip si atacarien i gairebé tots deien «bé, bé, ja ho veurem». És a dir, jo no soc el que vaig a la bici.

I, al final, vam saber que feia molta calor (¡quina novetat! ¿no?), però que allà a dalt, al Picón Blanco (un nom bonic ¿oi que sí?), feia fred, bé, 16 graus i, sobretot, van explicar que el vent era terrible. «Normal, per això l’anomenen el Mont Ventoux burgalès». Vent de cara, per això els savis van dir que el pilot va arribar gairebé junt. Només gairebé. Ni Roglic ni el Jumbo volien aquest mallot vermell, vermell toro, vermell Vuelta, vermell Espanya. És massa feina.